A la paret de l’orxateria,
els tons blavosos de les rajoles de Manises contrastaven amb els cabells cendrosos de la dona, pentinats en
suaus ondes. Del seu aspecte extern destacaven unes ulleres fosques que sempre
conservava posades. Amb la mà dreta,
lleument tentinejant, agafava el got d’orxata que li servia puntualment la
Virtuts. Xarrupava a poc a poc i
esperava. Sabia que d’un moment a l’altre la persona que esperava
entraria per la porta. Fins aleshores ell no havia faltat mai a la cita de les
flors, com deia ella.
Ell entrava tot traient-se
el panamà els dies de calor i amb un gest d’elegància natural el deixava damunt
de la tauleta de marbre que també li reservava la Virtuts; el seu lloc era just
al racó del penjador i al darrera de la taula d’ella. Vestia elegant, fes calor
o fes fred. Les seves americanes ben ajustades i el seu mocadoret de seda al
coll el distingien de la resta de clients de la famosa orxateria Santa
Caterina, plena de turistes amb calça curta que entraven acalorats i esbufegant
les tardes xafogoses d’estiu.
Després de saludar
discretament la dona dels cabells cendrosos , obria sempre el mateix llibre que
treia de la butxaca de l’americana. Un llibre petit de tapes granatoses i amb
una cinteta vermella com a punt de llibre. Era semblant a un d’aquells missals
que veiem en algunes esglésies perquè els fidels puguin seguir les oracions. L’home
obria el llibre segons el punt del dia anterior, movia el seu cap uns centímetres al davant just
darrera de la dona de cabells cendrosos i iniciava una lectura gairebé a cau d’orella. La dona arrenglerava el seu
cos a la cadira i reculava una mica el seu cap per poder seguir més atentament
les paraules que ell anava desgranant una a una com pètals de rosa que, tot
lliscant cap a l’orella escampaven la seva flaire en suaus onades i
anaven penetrant en tots els racons del cervell amb un embriagador efecte, un
efecte que per altra banda era compartit per ambdós. El lector, sovint havia de
fer una pausa per sortir de l’enrogallament de la veu produït per un mot o per una imatge que esclatava potent
entremig d’un vers. I ella, sovint es deixava bressolar per les paraules amb un
lleuger moviment de cap, com seguint el ritme d’una música personalíssima.
Lector i oient, tots dos es submergien en un espai únic, intern , aliens al
moviment de la resta de mortals que transitaven per l’establiment. I així cada dia fins que iniciaven el ritual del comiat.
L’home acabava la lectura, tancava
el llibre, el desava a la seva butxaca dreta i després de fer dos glops a la
camamilla amb anís que sempre li servia la Virtuts, s’aixecava i acostava la
seva boca a l’orella esquerra de la dona dels cabells cendrosos i li donava les
gràcies per la seva atenció. Ella li corresponia amb el
nom de la flor que li havien suggerit les paraules i les frases dites a cau d’orella : prímula, rosa boscana,
lligabosc, violeta, flor de romaní, panical, lilàs, orquídia, begònia,
hortènsia, flor de la passió... I així dia darrere dia, les paraules
xiuxiuejades s’anaven transformant en jardins de flors en el cor del lector
agraït i en el de la dona dels cabells cendrosos.
Carme Andrade
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada