diumenge, 28 d’octubre del 2012

Vergonya

Shame
A la sortida de la projecció abundaven els comentaris abrandats en un sentit i en l'altre. Una pel.lícula que m'ha seduït pel contingut i per la forma. Pel contingut, el setmanari Newsweek parla d'un brillant drama psicosexual i efectivament és un drama protagonitzat per un magnífic Michael Fassbender i per una impagable i meravellosa Carey Mulligan.
Tornaria a veure la pel.lícula només per contemplar dues escenes que em semblen magnífiques: la interpretació personalíssima de la cançó  New York en boca de Carey Mulligan i pel diàleg entre els dos germans filmat des del darrere del sofà, de forma que el dramatisme de l'escena s'intensifica gràcies a l'absència dels rostres. I destacaria de forma molt especial els enquadraments d'uns espais geomètrics i freds, que accentuen el contrast amb l'alta temperatura interior dels dos protagonistes.
Una pel.lícula, com deia una amiga meva en sortir del cinema, una pel.lícula amb molta soledat. I jo afegiria i amb molta bellesa visual.
 
Deixeu-vos portar per la interpretació que fa Carey Mulligan de New York, New York

dissabte, 20 d’octubre del 2012

Hipermetropoesia al Cafè Metropol

14 de novembre: inauguració oficial de la 2a temporada del cicle a càrrec d'Anna Gual i Jaume C. Pons Alorda.

21 de novembre: "Cercles", amb Magda Borrull (coreografia), Carme Andrade (
http://carmejant.blogspot.com.es/), Antònia Farré Sanfeliu (veu) i les ballarines Carlota Moragas, Alba Allepús, Marta Juncosa, Vanessa Calderó i Elisabet López.

28 de novemb...

re: recital de Gemma Gorga.

5 de desembre: veu, textos i imatges de Sairica Rose (
http://sairica.com/) + música de Pepe Arias (http://pepearias.com/) + imatges de Katrin Olafsdottir (http://www.katrinolafsdottir.com/)

9 de gener: recital d'Adrià Adrià Garcia ("Dues o tres coses que mai no sé d'ella") i Ester Suñe Cugat ("Esperit de llima")

16 de gener: recital i presentació del llibre "Cuando el arco está tensado" a càrrec de l'autora, Rosmari Torrens (
http://rosmaritorrens.wordpress.com/) (http://www.youtube.es/user/rosmaritorrens)

23 de gener: recital de Bel Olid (
http://belolid.wordpress.com/) i Ramon Boixeda (http://ramonboixeda.blogspot.com.es/)

30 de gener: Per-versions, a càrrec del col·lectiu mots.en.cru

La fadeta


La Fadeta, de Georges Sand
La Fadeta, des de les primeres pàgines m’ha transportat a les lectures que em passava la senyora Neus pel pati del darrere de casa meva quan era petita. Lectures plenes de sentimentalisme antic però no ranci. Un sentimentalisme idealitzat i analitzat amb tot detall.  Uns personatges marcats per les condicions socials, les quals actuen com a desencadenants de situacions injustes i arbitràries, com és el cas de la Fadeta i família, considerades bruixes, encara que la comunitat se’n beneficiés de la seva saviesa i dels seus mètodes guaridors.
La petita fada és el personatge savi però temut, lleig, estrafolari, que se’n riu de tothom i als ulls de la gent benpensant representa el diable. La fadeta no deix de sorprendre el Landry, el personatge central de la història, i sota l’aparença de la seva lletjor , hi va descobrint de mica en mica qualitats, encara que a l’inici aquestes qualitats són jutjades com bruixeria i encanteri. Les lliçons que li dóna la Fadeta són lliçons morals connectades amb la saviesa antiga de la natura i de les seves lleis, però convé recordar que és una fada cristiana, no pagana. La natura i les seves lleis obeeixen a la llei divina i més encara, cristiana, conjunció de paganisme i cristianisme  que m’ha recordat el pensament poètic i filosòfic d’en Verdaguer: idealització de la natura però sota els designis divins.
Una història plena de bondat, qualitat de la Fadeta, i que ens remet al classicisme grec en què bondat i bellesa són termes consubstancials. No hi ha bondat sense bellesa. No hi ha autèntica bellesa sense bondat. Aquesta bondat és una bondat transformadora. És la vareta màgica que canvia les persones per dintre i per fora i que a més a més  a la persona que n’és portadora li donarà sort i fortuna. La bellesa que sorgeix de la bondat i de la veritat ocupa l’espai que ocuparia la bellesa estètica a ulls del Laundry , el qual acaba enamorant-se romànticament i apassionada de la que abans era una mena de bruixa lletja, bruta i marginada.

Jazz i blues a Cambrils

Un cartell molt atractiu per als amants del jazz i del  blues...

divendres, 12 d’octubre del 2012

L'Alentejo i l'Algarve ( II )

A Porto Cobo, poble al sud de Sines, les barques van entrant a port. L'oceà avui és un finíssim llenç de boires evanescents que van del blau al rosa conformant un ambient ple de màgia per als afortunats que el podem contemplar. A l'illa de Pressegueiro, propera a Porto Cobo, les restes d'una gran vil.la romana al descobert ens indiquen el bon gust dels colonitzadors rics d'aquestes terres a l'hora de triar la zona de construcció de les seves cases d'estiu. De nou, una fortalesa corona el petit monticle de l'illa . Força famílies han baixat a la platja a passar el dia d'avui, 5 d'octubre, dia de la República portuguesa. El temps esplèndid ens surt al pas pels camins de l'Alentejo, així com dues perdius que van saltironant al costat d'uns baladres encara florits.


La costa es va definint per un seguit de penyasegats i rocallams immensos, alguns semblen tallats amb un ganivet en mà, altres adoptant formes colossals i abruptes, però albergant en el seu interior platges de finíssimes sorres  blanquinoses o vermelloses, segons la composició de les roques. Aquestes platges mantenen la vegetació natural que els és pròpia. Tota la costa és una reserva natural molt ben conservada i molt ben acondicionada per fruir-ne, amb passarel.les elevades de fusta que impedeixen la destrucció dels matolls, elements bàsics en la recuperació de les dunes i del paisatge i sense cap construcció propera a la platja. Un exemple, però que malauradament ja no ho és per nosaltres. No podem deixar de comparar amb tristesa les nostres costes amb aquests espais nets d'urbanitzacions i d'hotels a primera línia. Transcorren els dies lentament tot fent camí cap a l'Algarve, regió més al sud de Portugal, de la qual ens han informat de l'abús urbanístic d'algunes de les seves poblacions costaneres. Abandonem els paratges força singulars de l'Alentejo  i entrem a l'Algarve.

De visita recomanada és el Cap de Sant Vicent, la punta més meridional d'Europa, on deien els medievals que s'acabava la terra, fent un paral.lelisme amb el Cap Finisterre. Lloc molt visitat pels turistes, amb restaurant, un petit museu de la navegació,  bar, botigues i avui fins i tot una parella de nuvis que aprofiten la tarda esplèndida d'octubre per fer-se les fotos sota el far.
Llacunes de Tavira
L'endemà, al poble de Garrapateira fruïm d'un llobarro acabat de pescar fet damunt de les brases del foc de llenya, servit amb les patates dolces de l'Algarve i cuinat amb oli de la terra, all, llimona, cilantre i res més. Cuina senzillament austera, però deliciosa. Continuem per l'Algarve, evitant les zones de més congestió properes a Faro i ens aturem a Olhao, on visitem el centre de la ciutat, amb els carrers empedrats habituals i amb cases en estat de pura decadència i  amb un seguit de places presidides per capelles o esglésies. En una d'aquestes esglésies, propera a la funerària, vam descobrir un ritus funerari ben allunyat dels nostres costums. Tot passejant, vam entrar aprofitant l'avinentesa que estava oberta, tot i sent l'hora de la migdiada i vam descobrir que una mena de cadafalc estava sent vetllat per dues dones, una jove i l'altra més gran, i que el cadafalc en realitat era una llitera alçada de terra. És a dir, el mort estava de cos present, amb la cara i el cos cobert amb draps blancs, però estava al descobert. El més estrany és que segons la nota del taulell d'anuncis havia mort el dia abans i no l'enterrarien fins passats dos dies. Al carrer, en aquella hora del migdia no hi havia ningú per poder cercar una resposta a la nostra curiositat al respecte. Vam deixar la llòbrega capella, no sense donar el condol a la família i vam sortir a prendre la fresca atlàntica, que per sort contrarestava les ardors del sol immisericorde i el resclosit de la capella de vetlles.
D' Olhao surten vaixells per conèixer la zona coneguda com Illa Formosa, que no és res més que un conjunt de feixes de sorra o de dunes allargassades que conformen el litoral entre fluvial i oceànic de l'est de Faro. Aquesta zona de dunes i platges també és zona protegida. Des de Tavira surt un bus aquàtic cada trenta minuts que deixa els visitants a una d'aquestes illes. Normalment és per passar-hi un dia, ja que l'únic espai on es pot sojornar és un càmping controlat. Més passarel.les, més contenidors - molt endreçats per cert -  de reciclatge arreu i molts cartells aconsellant-ne els llocs adequats a visitar i prohibint-ne l'accés als espais protegits, que en són molts. Les platges i les dunes en estat pur s'estenen davant els nostres ulls en una tarda neta de núvols i de bromes.  La sostenibilitat és possible.
La ciutat de Tavira ha estat una de les darreres sorpreses d'aquest passeig pel sud de Portugal. Ciutat amb riu i amb mar, ciutat amb grans places, amples carrers, construïda a la vora del riu Gilau i amb un elegant pont romà. Al llarg del riu, Tavira llueix cases d'estil portugués (a Sudamèrica en diríem colonials) amb balconades de ferro forjat afiligranades com randes de punta de coixí. Sota la romàntica llum dels fanals, l'empedrat dels carrers llueix brillant en aquests vespres de tardor estiuenca i els cafès i les terrasses estan plens de gom a gom.
Finestra d'una casa de Cacela
La darrera sorpresa portuguesa ens la té reservada una petita població costanera, Cacela Velha, a pocs quilòmetres de Tavira. Arribem per una estreta carretera amb olivers a banda i banda. Un petit turó i una gran fortalesa dalt de tot. El petit turó va vestit de cases enlluernadorament blanques amb finestres i portes que semblen acabades de pintar amb el magnífic groc i l'agradable blau portugués. Les bunganvílies florides a recer de les cases fan de contrapunt cromàtic a tanta blancor. Poble dedicat als poetes. A cada carrer un poeta, entre els quals m'alegra trobar un poeta conegut, mort l'any 2005, Eugenio de Andrade. Poeta de vers aparentment senzill, empeltat dels colors del sud de Portugal i de l'amor a la seva terra. Nosaltres, de cara l'Atlàntic, més illes de sorra, més llenques daurades en un matí assollellat i gloriós d'octubre, el darrer del nostre viatge portuguès.
Poema d'Eugenio de Andrade en una paret de Cacela

Un passeig per l'Alentejo ( I )

Desembocadura del Sado
Alentejo, més enllà del Tejo,  un espai ple de llum i d'espais oberts. La passejada per les terres portugueses ha començat a Elva, ciutat emmurallada, de cases blanques i carrers empedrats i brillants. Ciutat crescuda a l'ombra de la frontera amb Espanya. Porta de l'Alentejo central.
La població següent, Èvora, la capital de l'Alentejo nord, ciutat lluminosa en aquesta època, esclatant de blancor i de netedat. Els carrers estan empedrats amb llambordes petites i  quadrades d'una pedra brillant, els balcons guarnits de filigranes de ferro forjat i els marcs de les portes i de les finestres són d'un color groc ben especial o de color blau. Ambdós colors, el groc i el blau són els colors insígnies de la regió. Èvora es mereix un passeig lent de bon matí, un passeig de badoc per qualsevol dels carrers lleugerament costeruts que s'enfilen cap el centre fins arribar al temple de Diana que ens espera dalt del turó, temple veí a la catedral, que aquí en diuen (per allò de La Seu). Ens acullen les grans places, rodejades pels edificis importants de la ciutat, però sense grans pretensions. Les pretensions les guarden per a les esglésies i els convents. Regió d'un fort arrelament catòlic i d'un gust una mica naïf en la imagineria de les esglésies i de curiosos rituals relacionats amb la mort. Així en la capella dels ossos, una capella tota ella folrada amb les restes de 4.000 morts traslladats del cementiri fins aquí, una llegenda corona l'entrada: Els nostres ossos esperen la companyia dels teus. Avís per a navegants, no fos cas que la vida mundana ens fes oblidar la nostra realitat. Sortim de la capella amb una certa angúnia, ja que la contemplació de tanta blancor calcàrea i tantes conques buides no són un bon aperitiu a l'hora de dinar.
Èvora també és una ciutat d'universitaris. Els estudiants celebren aquests dies d'octubre l'entrada dels novells amb uns rituals força innocents, consistents a donar tombs pels llocs significatius de la ciutat tots ells i elles agafats de la mà fent una llarga cua i flanquejats pels estudiants "vells" que, vestits amb capes fosques, els indiquen quines proves han d'anar superant. Només uns quants passejants d'una certa edat i els pocs turistes que circulen aquests dies se'ls miren amb curiositat.
Sant Brissos. Es pot endevinar la forma del dolmen a l'entrada de la capella.


Gravats a la pedra d'un
dels cromlech de Guadalupe













Com que som de mena afeccionats  a la vida dels nostres predecessors més allunyats, ens dirigim vers el bonic poble de Guadalupe, posat al mapa de les visites culturals a causa dels monuments prehistòrics que conté. Així, tot seguint les indicacions a l'entrada  del poble arribem al cercle de cromlechs, alguns dels quals van ser guarnits amb gravats força estètics però indexifrables a parer dels entesos. L'austeritat del lloc, la disposició circular de les gegantines pedres, la soledat del lloc i les vistes cap el pla alentejà conformen un espai de serenor i tranquil.litat força estimulant. El dolmen més gran de la península es troba a pocs quilòmetres, prop de Velarde, cosa que podem comprovar al cap de pocs minuts de conducció per una aplanada pista de terra. No abandonem la ruta prehistòrica sense visitar la capella dolmen de Sant Brissos, havent passat abans pel poblet que du el mateix nom. A Sant Brissos tenim una conversa amb el senyor Feliciano, qui a més de donar-nos explicacions sobre la capella, ens posa una mica al dia de la vida actual en un poble de pocs habitants de la plana alentejana. La pensió mitjana del pagès està entre els 50 i el 100 euros al mes, per la qual cosa, la carn de vedella o la carn de corder se la miren molt de lluny, així com altres menges menys bàsiques. Aquests dies s'han anunciat noves pujades d'impostos i és el tema recurrent als diaris, als cafès i a les places i en Feliciano també en parla. Ens crida l'atenció els lavabos públics netíssims que trobem en aquest poble i en altres que anem passant. En aquest cas hi són  perquè a la major part de les cases no hi ha canalitzacions. El senyor Feliciano ens reté una bona estona amb el desig evident de parlar amb algú de fora, d'entretenir la tarda, vaja.  Ens entenem mig en català i mig en espanyol i no sabem el perquè, però ens surt també l'italià.  Li donem les gràcies i marxem cap a l'original capella dolmen de Sant Brissos, situada enmig d'un prat. Blanca i lluent sota el sol de la tarda. Com un colomet arrupit enmig del verd.
L'endemà arribem a l'estuari del riu Sado. Milers d'ibis i ànecs creuen les llacunes. Algunes d'aquestes aus són velles conegudes del delta de l'Ebre.  Vells palafits s'aguanten damunt d'inestables estructures de fusta podrida per la humitat. Les fustes, però, encara conserven els colors primigenis amb què van ser pintades i malgrat la deixadesa dels vells palafits, el conjunt ens ofereix una visió ben acolorida i alegre en aquesta hora del matí.A la vora de la llacuna, dues dones gitanes assegudes a la carretera esperen que passi el bus local. A Santo Andre es troben el llac i l'oceà; un lloc salvatge de palmeres i tamarells, de petits xiringuitos prebombolla immobiliària, casetes de fusta de colors i la immensitat de l'oceà, brillant i maragda avui. El sol i el vent abrusadors ens animen a seure sota el paraigua d'un d'aquests bars avant la lettre i demanar una beguda amb força gel. Al costat nostre, una parella del nord d'Europa, rossos, alts, ben plantats, ella joveníssima, ell d'uns seixanta passats i un nen de bolquers als braços, el fill de la parella.