Un poema de la Conxita Jiménez en el Dia de la Poesia

Tot és mesquí quan les hores són baixes,

i tot s’ofusca, quan el gebre del matí

és tan greixós i fred com la rialla

dels rèptils que es banyen amb delit

entre aigües pansides.

Tot és mesquí, quan les llengües s’enfanguen

de tant arrossegar-se en el verí

de promeses bastardes

i els supura l’engany

mentre un mar d’ofegats ja no riu

perquè mai més la primavera

no els portarà cap niu

sinó que els traurà de casa

i els buidarà les finestres.

Tot és mesquí quan segueix la rialla

d’aquells que suren amb el vostre neguit

mentre el glaç d’una bassa

se us estanca en el ventre

i us demanen silenci si us traeixen

amb paraules tan falses.

Tot és mesquí perquè els dies s’allarguen

si us arriba la mort ben servida a la cambra

perquè en caure malalts trobareu un gran buit

si espereu l’escalfor guaridora d’un llit:

sentireu de ben prop la duresa i el so

d’una porta tancada.

                                          (Conxita Jiménez)

 

Una descoberta a la cantonada de casa

Avui el dia era assolellat, encara que el mestral feia de les seves bufant-te immisericorde  a les orelles i al coll si t'havies descuidat la bufanda. O potser era vent de dalt, que diuen que és més fred...la qüestió  és que avui m'ha vingut  de gust estirar les cames i en un no res m'he plantat  a les portes del santuari de Misericòrdia, lloc de culte de la gent del meu poble i al qual no hi havia posat els peus de feia uns quants anys.

Una mena d'atracció inconscient m'ha dut fins el primer cancell, fins el segon i fins empényer la porta d'entrada. En un primer moment ja m'ha semblat que entrava en un lloc nou, com si s'hagués esborrat de la ment aquelles anades a Misericòrdia de la infantesa amb totes les nenes de l'escola de monges. Dic nou perquè tot brillava, com acabat d'estrenar: els bancs, els reclinatoris, l'altar relluent amb els seus daurats barrocs, la verge orgullosa amb el seu mantell brodat, tot net com una patena i de cop i volta a banda i banda de l'altar, dintre del cancell de l'alta major i tancat al públic, dos grans murals m'han cridat extraordinàriament l'atenció. Dos murals bellíssims. El de la dreta, els tres reis mags en plena adoració al nen; en el de l'esquerra, l'anunciació dels pastors.Tots els personatges dirigeixen les mirades cap al centre de l'altar en un estat de contemplació serena accentuat pels tons suaus i delicadíssims dels vestits i dels rostres. La impossibilitat d'observar-los amb atenció m'ha contrariat, ja que el cancell impedeix el pas a l'observador encuriosit. L'autor, Andreu Martró ens defineix com ningú la seva obra: Les figures haurien de ser presents i absents alhora, com si elles mateixes fossin un receptacle habitat per allò innombrable, transcendent, que està fora de l'obra. Els pastors, més naturals, serens i reposats; els reis, en una composició més complexa...

Figures transparents, diria jo. Un goig per als sentits i com no, també per a l'esperit i tot a la cantonada de casa.

Haikú del vigilant

La neu mut vigiles,

silenci escampes

dibuixos de randes.

El Montsant en estat de gràcia

Per mi, el Montsant sempre és una muntanya en estat de gràcia. El passeig per la Serra Major enlaira el cos i enlaira l'esperit al més comú dels mortals. Fuetejada pel vent o esquitxada de plugim o amb calamarsa de finals d'estiu o amb boires primaverals o senzillament en un dia clar i calmat, la Serra Major, mai m'ha decebut.

Aquest diumenge hem visitat la muntanya per la banda obaga on tot de congestes plenes de neu ens obligava a alentir la marxa, però amb tot, l'arribada a la Serra Major ha estat de nou una festa per als sentits.

 

 

Més lectures, més poetes en estat de revolta

El plaer de la descoberta: Sant Pere de Sabella

 

Sempre és un plaer la visita als  petits tresors que saps d'entrada que hi són, que estan allí perquè els admiris, perquè t'hi passegis o perquè hi compris una entrada per la visita... però el plaer es multiplica quan el tresor el descobreixes sense previ avís, quan tot passejant per uns indrets naturals et trobes amb unes restes més o menys ben conservades sense haver-ne tingut una notícia prèvia, sense saber-ne res. Aleshores, d'alguna manera retorna en mi aquella alegria de la infantesa en què es barrejava la sorpresa i l'afany de saber, amb un punt d'aventura afegit. 

 

El passeig al qual em refereixo comença al poble de Forés alçat dalt d'un turó que en la llunyanyia es perfila amb tota la seva altivesa, segueixes el GR que surt de la mateixa població en direcció al poble del Fonoll i passes per Sant Pere de Sabella. Un rètol indica el nom del que devia ser un agrupament poblacional format per uns pocs masos mig en ruïnes i de seguida veus a l'esquerra una petita església amb un absis netament romànic. El conjunt, del segle XII,  situat en un petit turó sorprèn per aquesta senzilla bellesa que presenta tot el romànic del nostre país. Com a elements que desperten una certa curiositat són les esteles funeràries que coronen l'espadanya i una tomba de pedra a la plaça de la petita església amb la llosa que la cobreix mig badada. Els capitells conserven alguna figura d'uns animals alats. El conjunt pertany a Conesa (La Conca de Barberà).Un racó més en la descoberta del territori.