Lletres de Revolta

La literatura de revolta, de crítica social o de compromís polític neix en el moment que un cervell crític plasma amb finalitats estètiques les seves inquietuds personals, socials o polítiques contra el poder establert. No es pot deslligar la literatura de revolta de la reflexió ni de la confrontació d’idees. En les darreres dècades, aquesta literatura no ha tingut bona premsa. La nostra societat ha menystingut el pensament crític i la reflexió fins i tot en l’àmbit acadèmic, fent una aposta clara pels mimetismes i per l’absència de discussió i de confrontació d’idees a les aules. Des dels poders i els mitjans, s’ha afavorit la cultura de la immediatesa i de la velocitat, enemics ambdós de la reflexió argumentada i de la crítica més enllà de l’exabrupte o dels crits estentoris d’algunes tertúlies televisives.

Anys de foscor per als poetes de revolta però que ara tornen a sorgir amb la força dels moments de canvi que estem vivint. La cultura dominant, en molts casos,  no tan sols ha silenciat els poetes crítics, sinó també els ha menystingut i en el pitjor dels casos  els ha estigmatitzat relacionant-los amb moments caducs i antiquats que calia superar. Al mateix temps, la nostra societat benestant, gronxada en l’onada consumista i hedonista, havia anat abandonant el compromís i la revolta, convençuda  que els temps havien canviat i que ja no eren necessaris. Havien quedat enrere els temps dels cantautors i els grups compromesos amb la lluita contra l’estat opressor en demanda de llibertats personals i polítiques.



Dibuix de Carme Andrade

Passats aquests anys  de suposada abundància i d’ estabilitat política, tornen els ecos dels poetes i  dels escriptors que ens recorden la força transformadora de les paraules en moments de crisis i  canvis  històrics. El revulsiu que està suposant en el sí de la nostra societat els efectes de la crisi global i en particular al nostre país, està fent emergir mostres en tots els àmbits artístics que intenten reflectir un estat d’indignació o de crítica política fent de mirall de l’estat d’opinió general. La crisi d’un estat que es veu ofegat per una arruïnada economia causada per l’ambició, la corrupció i l’especulació sense mesura, està sent l’excusa per una nova i salvatge recentralització o recolonització  del poder espanyol i  per afermar els antics valors feixistes de l’Espanya una, grande y libre  i per un empobriment creixent de la població catalana. Tot plegat ha fet que sorgeixi una nova literatura de revolta, d’indignació o de compromís que veu en les xarxes i en els blocs els canals més idonis, en no haver de dependre de ningú per difondre’n les produccions. Així, en aquest context volem engegar un cicle de lectures - Lletres de Revolta- , on els textos tinguin una finalitat literària i a l’hora siguin textos que responguin a una literatura compromesa amb el present i el  futur del país; crítica amb els valors del pensament únic, causants de la pèrdua progressiva dels béns socials i de les llibertats de la població. Una literatura que inciti a la reflexió i a la discussió en la construcció col•lectiva d’una Catalunya futura més digna per a tothom.

Lletres de Revolta a Reus serà un cicle de lectures organitzat per Òmnium Baix Camp durant el mes de febrer de 2013 , on presentarem textos llegits pels mateixos escriptors o poetes i on obrirem espais de diàleg i discussió al voltant.

Si escriviu en aquesta línia i us agradaria participar en el cicle ens podeu escriure a

    revoltaomnium@gmail.com

 Les vostres aportacions seran molt benvingudes

Carme Andrade

Rocaviva, un passeig íntim

El matí de tardor era suau;  el Cadí se'ns oferia en tota la seva esplendor hivernal emblanquinat per les primeres neus des del laberint de Rocaviva. Aquest és un indret muntanyenc proper al municipi de Músser,  entre l'Alt Urgell i la Cerdanya, on a través dels anys, el seu creador i escultor, en Climent Olm, ha aconseguit materialitzar la idea de fer d'aquest espai natural un lloc de contemplació artística, un lloc de reflexió personal, un espai on natura i consciència es retroben, on en cada pedra treballada hi podem trobar alguna petja que ens acosta al pensament primitiu i universal. Algunes peces ens transporten a l'art dels pobladors precolombins de Nordamèrica, als totems de la Columbia Britànica que havíem contemplat en alguns dels nostres viatges o a les peces rituals de les civilitzacions centroamericanes. En tot el passeig es respira la confluència d'aquell pensament antic imprès en totes les cultures més enllà de religions i dogmes i amagadíssim - però existent - , en la consciència de la nostra civilització tecnològica.

En tot cas, l'efecte de l'experiència del passeig pel laberint és el descobriment d'aquesta consciència d'unitat amb la natura, amb els altres éssers i amb tu mateix. I també la consciència de la necessitat d'un nou humanisme que sigui capaç de recuperar la fe en nosaltres mateixos. L'escultor t'acompanya pel laberint, però la seva presència és gairebé imperceptible, diria que invisible. Es tracta que siguis tu mateix qui  interpreti i qui descobreixi les petites peces amagades, les que no ocupen grans espais, les que no són evidents. Metàfores tot plegat de fer parada en els nostre quefers i saber veure-hi més enllà de l'evidència, saber veure per viure amb consciència i plenitud.

Un passeig molt recomanable. Aquí teniu un web molt aclaridor  i  dit de passada, molt esperançador per al  projecte de futur del nostre país.

 

http://rocaviva-laberintmagic.blogspot.com.es/

 

 

La farina que admeta, d'Alba Camarasa

(lacuinetadelalba.blogspot.com)

La farina que admeta, una fòrmula utilitzada per les nostres mares i per les nostres àvies;  un llegat  per la generació posterior que recollim en el moment que arribem a la maduresa i a la saviesa necessària de saber el que necessitem d'una forma intuïtiva i espontània, més que d'una forma racional i calculada. No necessitem pesar amb les balances la quantitat de farina que necessita la massa per fer-la consistent ni molt ni poc, sinó que amb l'experiència adquirida sabem el que li cal sense haver de mesurar ni comptar. La mateixa experiència, la nostra mirada atenta a l'esdevenir de les coses ens marca el camí.

Així, mitjançant una metàfora plena de contingut vital, el poemari de l'Alba Camarasa ens acosta als elements essencials de la vida, alguns dels quals ens marquen, ens fereixen, però com diu la veu de la poetessa:

per amerar les ferides
per mantindre-les enceses
per què no es tanquen

Ahir, 8 d'octubre vam tenir el gust d'assistir a la presentació del llibre La farina que admeta de la poetessa valenciana Alba Camarasa. La presentació va anar a càrrec de David Figueres, poeta i escriptor reusenc. Ha estat el primer acte del Novembre Literari 2012 d'Òmnium Baix Camp.