De la rauxa i del seny, de Magda Barceló

La necessitat de connectar amb la pròpia matèria poètica en un dolorós camí de llum és el que m'arriba de la primera part de De la rauxa i del seny. El desig poètic traspassa  i fogueja el jo líric de l'autora. La vida poètica plantejada com un joc de contraris a la recerca de la síntesi. La ira i la fúria contrariant l'ordre i la raó en una confrontació on només l'amor podria resoldre l'equació. La màscara que s'esquerda a poc a poc és la imatge reeixida del desig de despullament de tot allò que sobra, que és superflu, un camí per on es transita entre la fosca i la llum i per on és possible la simbiosi amb l'altre: dues mans que s'agafen i no sé on comença la meva. La dissolució. L'alliberament. 

A la segona part titulada Rauxa del temps, els poemes canvien de to i de contingut, apropant-nos a l'autodestrucció planetària provocada per l'ambició i el poder del sistema. El terrorisme industrial, l'amenaça nuclear, la ferida col·lectiva que dessagna un poble cansat -el nostre-, abordats des de la denúncia però també amb una mirada connectada amb la possibilitat de redempció. 

Per altra banda els poemes d'Oratges que van ser escrits en un temps de silenci forçat - sense saber quan podrem sortir a mar obert-  porten el segell del confinament pandèmic. Una presó viscuda amb el desig de partir, de desplegar les ales, extrapolable però, més enllà del temps pandèmic. 

La imatge dels cavalls lliures galopant es va repetint i en especial a la darrera part titulada Cavalls de vent on el format de poemes curts harmonitza amb el desig, -  altre cop i com no

- de despullar l'ànima com a requisit per donar i rebre en un flux bidireccional que s'alimenta de l'amor, el fil conductor de tot el poemari. A tall de conclusió en un darrer vers la poeta ens diu:  deixa't cavalcar per la seva força.  

Els cavalls de l'amor a tothora. 

Les ales de la força poètica de l'autora han iniciat un enlairament de rauxa i de seny però  aviat en voldrem més !

©Carme Andrade

Cap al tard, d'Eduard Casas

 

Saber on vols anar

no inclou conèixer el camí;

Només es perden els qui caminen.

En Cap al tard, la segona publicació del poeta Eduard Casas, la contemplació profunda del paisatge empordanès i el moviment poètic en un flux i reflux constant de la natura al jo poètic constitueix un dels eixos del llibre que comentem. L’interior és la nostra casa íntima, que també diria el poeta Vinyoli.  I la contemplació s’eleva a categoria. Una identificació amb el paisatge gairebé total. L’ésser humà entremig, un més en la natura. I la necessitat de parar el ritme i mirar el cel : Alça, doncs, l’esguard, que el camí enganya. 

Poeta d’allò essencial que no és res més que la paraula: la voluntat de ser en la paraula. Però també és la voluntat d’afirmació, d’estar present amb tota la força, fins als moments finals, el navegar contra vent ens fa forts. Navego contra tramuntana i esdevinc granit i pubis de surera.  Les sureres del Montgrí, - el paisatge del poeta- , els arbres resistents com el surolí, un arbre de fulla perenne, mig surera mig alzina, un arbre resistent i dur com el jo poètic que se’ns mostra dur i potent.

A la primera part del llibre ja s’albira el que serà una altra constant al llarg dels poemes següents: la lluita i el compromís cívic amb la llibertat del país. Vegem-ho per exemple en el poema Turris argenta: l’escalada de la torre de plata cap a la seva conquesta que acabarà en plany pel que no va ser, en la ràbia continguda del falcó caçat. Més endavant ho veurem en poemes com en el magnífic poema Hivern a les teulades. Trobar el mot ens salva i ens guareix en moments de decepció.

Una poesia plena de preguntes, els adverbis COM i ON es fan presents, incerteses i preguntes com a reptes de la creació poètica.

I com no, els cercles de l’etern retorn, dels cicles del viure, la roda amb el seu no cessar imparable, la nit segueix el dia, la fira, el cicle de les estacions on jo estic suspès. Síssif, amunt la pedra per deixar-la rodolar avall cada vegada i així in eternum. El vol el·líptic del trencalòs, el giravoltar, la sínia empesa pel  desig d’alliberament. Ser poema és resistir.

I arribar a port, el desig de llibertat, el retorn d’un nou abril. Abril, el mes de l’entrada de la primavera, de l’esperança: naixerà l’aurora i de les gemmes adormides sorgirà un abril florit, que la hivernada definirà.

I una poesia caminadora, com vaig sentir que deia el poeta Altaió tot parlant de Cap al tard.  Caminar i l’esperit de lluita, de gosar, de desobeir, d’atrevir-te. El teu caminar molesta els inerts, els passius, els freds, els que no reaccionen, els teus passos els ofèn. Instaurem la desobediència! El poeta que no vol callar, que té el deure de denunciar el poder. Vet aquí la insurrecció poética d’Eduard Casas.

Caminar, un exercici que obre la ment cap a la reflexió i per descomptat cap a la reflexió poètica. En el camí es troben tots els referents vitals. Camins amb marges que cal esborrar, camins que no pots deixar de recórrer encara que faci mal temps, que els obstacles et facin creure que no pots seguir, camins en solitari,  camins per cridar amb l’ànima lliure…

El caminar també com un temps del vagareig gràcies al qual  flueixen les sensacions, els records, els peixos de la memòria, on els sentits s’amaren dels colors i dels silencis i on neixen noves preguntes, nous interrogants poètics. El passat i el present. El passat de quan no importaven els colors. Quan érem nens tot ens era pàtria, tot era bo.

I tal com ens evoca el títol Cap al tard, és una poesia del trànsit, de l’espai entre l’abans i el després, entre la contemplació i l’acció:

Anar i tornar,  seure i caminar, paraula i silenci; el mateix cercle.

Alguns dels poemes destil·len sensualitats, tamisades per filtres finíssims: llavis sense pintar, faldilles blanques sense planxar, temps d’anissos, pa amb xocolata... en un cant al record malgrat que s’imposi la voluntat de ser-hi ara per continuar obrint-nos a la vida. Sensualitat en l’abandonament a  les onades d’aquest mar nostre deixant-nos que ens posseeixi com també ho fan els déus grecs, Posidó, Neptú, Odisseu... El poeta ens mostra un ventall de referents antics, presents en el nostre subconscient col·lectiu que ens ajuden a comprendre el present.  Polifem, Afrodita, Atena, Síssif, i Aquiló, el déu del vent del nord, tan comú a les terres empordaneses. I sense oblidar els ibers, el poble indiketa que poblà les planes de l'Empordà, referenciats en el darrer poema del llibre.

Però és en la terra, en les ginestes i els alzinars on trobem el sentit darrer de tot plegat. La terra es fa cant, la terra pren la dimensió darrera.  L’arbre, la ginesta, la fada, el pinsà, l’ordi, la garsa i el pollancre, tots en un sol poema: callar i mirar, aquest present tan just. L’emoció de la vida, el pas de la llum a la foscor. Glòria a la vida que no li calen motius per viure.

Seguint el camí de compromís cívic La vida és compromís i l’art és vida. No hi ha art sense fidelitat, no hi ha art sense denúncia.

Cap al tard acaba amb el llarg poema Indika: la Plana. Els pins, els roures, la guilla, el rossinyol, els insectes: les vespes han deixat pas als grills i els estels son els protagonistes del declivi de la tarda. Un poema descriptiu dels elements d’un paisatge estimat i proper a l’autor que acaba humanitzat amb la figura del pastor del bri de fonoll als llavis.

En conclusió, uns poemes que cal assaborir en unes quantes llegides per abastar els múltiples matisos que hi podem trobar, molts més dels apuntats en aquesta entrada. La funció poètica dels referents mitològics, el treball de lèxic tan amorosament acurat: els noms dels ocells, els noms dels vents, dels insectes, de les roques, etc en són exemples. .

Un jo poètic que contempla i s’embadaleix amb el trànsit de la llum i amb la vida d’un entorn a voltes virgilià, a voltes dur i feréstec i alhora un jo poètic vitalista i lluitador per un país que també transita entre la llum i les ombres (1)

©Carme Andrade

(1) Resum de la presentació de Cap al tard realitzada el 30 de novembre de 2022 a la Biblioteca Pública Xavier Amorós de Reus.

Tot el que no es dona, es perd

Un article de la revista NW, dintre de l'apartat Lletraferides i coordinat pel col·lectiu Reusenques de Lletres.

https://drive.google.com/file/d/1dachFCeJrsKAAuJ3tit260eEJoKafXMJ/view?usp=share_link

Els jugadors de whist, d'en Vicenç Pagès i Jordà

En Vicenç Pagès i Jordà va morir fa uns mesos de forma sobtada i prematura. El recordo ple de saviesa i de modernitat fa uns anys en un club de lectura de la meva ciutat tot comentant el llibre Dies de frontera i fent un elogi de la figura literària de David Foster Wallace, una descoberta d'aquest últim que li agrairé sempre. Però és de Els jugadors de whist del qual vull fer alguns breus comentaris.

Els Jugadors de whist, obra cabdal, diuen els crítics, per comprendre l'abast de la literatura d'en Pagès. En efecte, aquest llibre és un manual de com bastir de forma complexa  una història amb un argument més o menys senzill. El fil argumental s'obre pas entremig de gèneres textuals ben diversos on les referències a la cultura pop, al cinema, a la música i a la literatura es despleguen de manera profusa i en una exhibició d'una extraordinària erudició. Un estil inclassificable fet de juxtaposar nivells de llenguatge ben diversos, reflexions profundes, observacions superficials i sentit de l'humor. Un calidoscopi riquíssim en detalls referents als espais d'una petita ciutat com Figueres amb dades concretes i anotacions fetes per un esperit inquiet i observador com devia ser el seu. I és que Figueres s'erigeix en el tot de la novel.la. Figueres, les seves places, els seus racons, el castell, l'autopista. De Figueres al cel. I la mirada enrere del protagonista, aquesta barreja de melangia, de tendresa i d'ironia punyent en relatar el temps passat. Els temes de sempre però tamisats per un estil personalíssim del qual malauradament ja no en podrem gaudir en un futur. Això sí, ens queda un extensa bibliografia per aprofundir en un mestratge que porta el segell de l'atreviment i l'experimentació literària. 

 ©Carme Andrade

Vint-i-quatre hores de la vida d'una dona, d'Stefan Zweig

Un d'aquells llibres que et retorna a les mans no saps com i que et tempta de tornar-lo a llegir al cap dels anys. La brevetat de la història no n'exclou la qualitat, ben bé al contrari. Una petita joia literària amb molts matisos aromàtics, des de les essències més fortes a les fragàncies suaus que podrien passar inadvertides en una lectura superficial. El detall en les observacions del caràcter dels seus personatges fan de l'autor un especialista de la psicologia humana. Ja des de les primeres línies t'atrapa un narrador en primera persona que va directe a submergir-te  en un ambient determinat i a presentar-te un personatge atractiu que només serà una excusa narrativa ja que la novel.la anirà per un altre cantó. 

Vint-i-quatre hores d'una dona reviscudes de nou gràcies a uns fets que remouen la consciència adormida del personatge femení. Un acte d'alliberament catàrtic on les convencions de la moral burgesa es veuen bandejades per unes relacions amoroses considerades immorals en una societat més propera a l' època victoriana que al segle XX.

 

Realitats, de Joan Vinyoli

 Realitats,(1)

Aquesta entrada al bloc no pretén ni de lluny exhaurir totes les possibilitats d'anàlisi que ens suggereixen els poemes aplegats sota l'epígraf de Realitats, per tant em centraré bàsicament en els aspectes formals més evidents a simple vista, ja que la poètica "vinyoliana" ens ofereix molts elements de fons que a simple vista se'ns escapen. 

El títol del llibre no ens ha de portar a engany. Les Realitats de Vinyoli no són un cant a les realitats de la vida material i quotidiana, encara que empri elements de la realitat externa i personatges típics de la vida urbana o rural.

Les seves Realitats estan passades per la trama de la depuració poètica amb la càrrega conseqüent molt "vinyoliana" de la contemplació i/o del pensament profund. 

L'abrandament del foc, del vermell, dels cavalls de sol, del cec abisme groc, de l'or vell del cant, del crepitar d'incendis, totes aquestes flamarades vitals suren arreu de Realitats com també els colors del foc i del sol, elements que afegeixen plasticitat a unes imatges que si bé aporten temperatura també ens inviten a la reflexió al voltant de la nostra condició humana, perquè en Vinyoli el pensament i la vida van en paral·lel.

 Vegem com un poema pot començar amb una petita anècdota quotidiana,

 

Els nens que juguen i la gent 

del bar ens som amics. Passa una dona 

de pressa amb el seu fill, entra un home blau fosc...

 i com acaba...                   

 

baixo

               cansadament per les aigües

de l'altre temps. M'arriben als genolls.

 

I un baixar sempre cap al profund, cap a la petita casa de mi mateix , com en l'esplèndid poema L'acte darrer, on la casa és l'excusa poètica per descriure els laberints interiors d'un esperit inquiet, d'una ardor vital que no cessa però que sap que en el llit de les darreres núpcies tremolarà de fred quan les cuixes de gel el tocaran...un cant a la pròpia vulnerabilitat de l'ésser humà. 

L'estiu, podria ser un dels pocs poemes en què la realitat d'un diumenge calorós d'estiu no dona pas a cap de les reflexions a què ens té acostumats el poeta, però la plasticitat i la intensitat de les imatges són fàcilment identificades com a "vinyolianes", perquè parlant de Vinyoli hem de concloure que un dels trets més significatius és la intensitat no només de la forma sinó també del fons o del rerefons dels poemes, cosa que m'ha portat a fer un repàs d'aquells elements formals que conformen aquest univers tan abrandat i apassionat del poeta Vinyoli.

 Així, he agrupat els mots que formarien part d'un camp semàntic del cromatisme del foc per un costat i dels espais profunds per un altre.

Cavalls de sol, grades de sol, l'ull de sol, crit del sol, sol que roda en flames, el sol .

A la brasa ( títol d'un poema), ardentment, incendis, cremar (molt repetit), cercles de foc, guspirejar, banderes que flamen,  terres grogues, crepitar d'incendis, la flama d'uns grans ulls, alenar foc, l'encesa catedral, cendres, focs, roca encesa, guspirejar vermella, foc, a foc, flamada de l'estiu, foc humit, embolcallant-nos de foc, encesos, cremar, guspira, bèsties de foc, coves ardents, rentar-nos amb foc, encenent ciris, flames, el cementiri crema de calç, bleir molt ardentment, fer foguera, els carboncles, foc (molt repetit), coves de foc, flama, vell fogó vessa de cendres, flama,  ardor, llamp, ardor creixent, cruixint cremada, incendi, crepitar, flamarada, carbó, flamíger, flama, ser foc carbó, camí de foc, ardent (molt repetit) , bracejar en la flama, escampall de cendres, cavall ardent, cordes fulgents, cec abisme groc, crepitar (repetit), calent, cremen les muntanyes 

i el cromatisme del groc en l'or: 

a l'hora de l'or, or, l'aurífer corrent, gra d'or, or vell, vell or, aire d'or, fúlgid lira...

La intensitat de l'univers "vinyolià" augmenta en l'ús que fa dels colors càlids, en especial del vermell i del groc:  roigs maons, fulles grogues, sang, vi raja vermell,  vermella set, terrasses roges, udol vermell, flor roja, vermell i groc, sang urgent, pintura vermella,  gleves de roja, dura sang, déu vermell, aram...

I el poeta davalla com dèiem més amunt, cap a les pregoneses d'ell mateix i ho fa mitjançant imatges que ens trameten un cert desassossec: 

Saltant engolidor, fosc d'un soterrani, espadat, pou, penya-segat, aigües profundes, l'abisme, i d'altres menys contundents com al dessota, gorg (molt repetit), la cova (molt repetit), avencs, barranc (repetit), solcs, baixar, caure a dins de mi mateix, caure, closa vall, pèlag profund, coves marines. En el cec abisme groc, conflueixen el groc i el profund. 

Davallar per ressorgir de nou, vitalisme i tenebres, un contrast que l'arquer aconsegueix tibant un arc d'extrema tensió, tensar i deixar anar, tot i fent diana en uns versos arborats i ardents que ens interpel·len cada vegada que obrim Vinyoli a qualssevulla pàgina.

 © Carme Andrade

 

(1) Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62. La butxaca Barcelona 2001

 

Transfiguracions, de Lluís Calvo

 

Transfiguracions,[i] de Lluís Calvo, un títol ple de connotacions poètiques que m’invita a saber-ne més. El cuc de la curiositat que et porta a fullejar, a llegir contraportades. Hi afegeixo la seducció que em va provocar  un altre llibre del mateix autor, L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència [ii] i Espai profund,[iii] del mateix autor.

Amb aquests ingredients precedents em submergeixo en la seva proposta “transfiguradora” i transversal,   perquè aquest llibre no és un poemari, encara que hi hagi poemes, no és una història dels moviments espirituals, encara que en faci un bon repàs, no és un assaig, encara que està farcit de pensament de tots els temps, - hi té cabuda fins i tot l’anatomia dels cossos-,  i no és un llibre perquè sí, - si és que hi ha llibres perquè sí- És un llibre amb unes propostes ben concretes i ben clares: una, sense una mirada a la natura, amb tot el que això 

( Fragment de la cúpula de Barceló. Catedral de Ciutat de Palma)

suposa, - no només de romanticisme sinó de supervivència- , no hi ha salvació i dues, sense espiritualitat no hi ha revolució o potser hauríem de dir no hi ha futur: El món que rebutja el sagrat. Vet aquí l’adveniment dels fàrmacs. Aquesta darrera proposta és ben radical, radicalitat de 180 graus. Gir copernicà del món que ens envolta i que en empresona amb uns grillons capitalistes que aquests sí que ho subverteixen tot. Ja P.P. Passolini ens ho deia fa una pila d’anys. El director de cinema i poeta ja va albirar tot el que ens venia a sobre i ho deia parlant de la industrialització...  els valors de les  diferents cultures particularistes han estat  destruïts per la violenta homologació de la industrialització,[iv] i no ho deia del capitalisme salvatge i deshumanitzat i espoliador dels nostres dies. Als anys 60 encara érem a les beceroles del que vindria després.

Així doncs, les tesis del Lluís Calvo aquesta vegada reblen el clau en la necessitat d’acostar-nos a una espiritual laica, neta de dogmes i d’estructures, que enllaça, com no, amb la natura i amb les formes primerenques de relacionar-nos-hi, essent el caminar l’entrenament físic i psíquic per alliberar-nos del llast consumista i  materialista que ens atordeix i connectar-nos amb el món natural tot i seguint la tradició de tants il·lustres caminaires que poblen la literatura i la filosofia, Thoreau, Nietschze, Hölderlin, etc. També és un viatge cap als inferns, cap a tu mateix,  davallar als inferns per reconèixe’ns les parts fosques per després reprendre  l’ascensió a la llum. Stefan Zweig ja en el seu llibre de memòries[v] l’acaba amb aquestes frases que entronquen amb el pensament del nostre poeta, Tota ombra és al capdavall filla de la llum, i tan sols qui ha conegut claror i foscor, guerra i pau, ascens i davallada, tan sols aquest ha viscut de debò.

Les confluències amb algunes veus com la de la poeta Chantal Maillard encara m’acosten més al pensament calvià ( en podem dir així?) o  la del filòsof Edgard Morin, que durant un temps va ser la meva troballa de capçalera i que més tard he anat matisant, fins i tot la veu de Teilhard de Chardin al qual hi vaig dedicar força lectures en els meus anys joves o la descoberta del pensament hindú que vaig fer fa uns trenta anys i tants viaranys en comú que fan que Transfiguracions també sigui una suma de fragments de la meva vida.

Transfiguracions és un llibre compendi que si peca d’algun error és el d’abocar-hi molta informació en poques pàgines. El ventall de temes que toca és tan ampli, intens, dens i seductor que donaria per fer uns quants volums. Com diu l’epílega, Laia Llobera, això no és un llibre, és una font de llibertat, d’experiència de vida plena, de renaixença total. Un llibre per rumiar-hi i repassar de tant en tant, un llibre que no s’oblida.

Carme Andrade

 

 

 

 

 

 

---

[i] Lluís Calvo. Transfiguracions, 2022 Edicions Poncianes

[ii]  Lluís Calvo L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència, 2019 Arcàdia Deriva

[iii] Lluís Calvo Espai profund, Ed. Proa, 2019 Col.lecció Óssa menor

[iv] Pier Paolo Passolini Poema en forma de rosa, 2022 Edicions Poncianes.

[v] Stefan Zweig El món d’ahir. Memòries d’un europeu, 2019 Quaderns Crema

L'home i el mirall

 

L’home  i el mirall és una novel.la de l’escriptora Àurea Bellera[1]. Un personatge femení que traspassa la línia del temps mitjançant un somni fins a prendre consciència de la seva vida anterior encarnada amb l’altre protagonista, en aquest cas un jove nascut a la primeria del segle XX,  - amb la incertesa de no saber què és real i què és producte d’un somni-.  No debades els clàssics ja ens instrueixen amb allò que la vida és somni... doncs bé, aquesta història traspassa miralls i traspassa ànimes que migren d’un temps a un altre i una història on la vida és un tènue vel que s’esquinça, segons paraules de la mateixa autora.

¿Sabeu allò que estant en un lloc per primera vegada  tenim la sensació que ja hi hem estat anteriorment o que aquelles cares ens són molt familiars? Doncs L’home i el mirall recorre a percepcions i senyals semblants a aquestes per bastir una història no exempta d’una certa complexitat. Sabem que la física quàntica comença a explicar-se en termes que fins fa poc estaven reservats a algunes tradicions espirituals on les dimensions atemporals constitueixen un element clau per comprendre les seves tesis filosòfiques. Així L’home i el mirall aborda els somnis i els insights (senyals) com a eines que aporten saber i coneixement intuïtiu del passat i que donen sentit al present actual. I el mirall actua de vehicle entre aquests dos moments temporals. Si abordem la simbologia del mirall ens trobem en un ventall prou ampli de conceptes que es complementen entre ells. Aquí el mirall actua com el vehicle frontera entre el jo i l’altre, entre el meu present i el seu passat, dues cares de la mateixa moneda, de tal manera que jo puc ser ell, i ell soc jo. Aquesta transmutació interpersonal o si voleu, en terme més religiós, reencarnació, constitueix el nucli conceptual de la novel.la on el personatge principal masculí,  també desdoblat en dos, un és l’alter ego literari, - aquí altre cop el mirall- , transita en una Txecoslovàquia entre guerres amb l’amenaça nazi al clatell, una amenaça que conduirà als horrors dels lager i a l’extermini del jueu.  L’altre personatge principal és una dona coetània, del nostre temps, la que estarà situada en l’altre costat del mirall.  

Les descripcions minucioses abunden al llarg de la lectura i no només de gestos i de situacions, sinó també dels racons mentals i sentimentals dels protagonistes, així com reflexions i pensaments del jo literari que ens acosten més a l’assaig que a la literatura de ficció.

La situació política del moment tot i estar present en el relat és només el teló de fons, terrible i definitori pel fi tràgic d’alguns dels personatges però no deixa de ser només un escenari que fins i tot provoca un cert escepticisme en l’ambient, com si el terror que es preparava només fos intuït per unes quantes ments lúcides que van apostar per fugir abans de ser capturats.

La novel.la, ben documentada, amb un apèndix explicatiu de noms propis al final del llibre ens aporta un plus de realisme i veracitat acostant-nos a un país que ha contribuït amb noms cèlebres de músics, artistes i escriptors a la construcció d’aquesta Europa que ara comença a fer aigües per tots costats, però que durant tants anys ha estat la gran esperança de regeneració humanística.

L’home i el mirall, una primera novel.la de la Reusenca de Lletres[i] Àurea Bellera, ambiciosa pel tema i per la seva estructura i que manté l’atenció i la tensió del lector des de les primeres pàgines.

© Carme Andrade

---

[1] El nom de l’autora, encara que pugui semblar un àlies per les connotacions artístiques tant del nom com del cognom, és real i això em porta a concloure que el nom fa la persona o és a l’inrevés? L’autora no només conrea les lletres sinó posseeix una sòlida formació artística en Belles Arts, n’és l’autora entre moltes altres realitzacions artístiques, de la coberta del llibre L’home i el mirall.

---

[i] Reusenques de Lletres, un col·lectiu de dones reusenques que escriuen i que tot just l'any vinent celebren els deu anys de vida literària.

Winter sleep, de Nuri Bilge Ceylan

Somni d'hivern és una joia cinematogràfica. Tres hores i quart de pel·lícula on la pantalla s'omple de sentit i de sensibilitat gràcies a uns actors en estat de gràcia, un entorn singular  i uns diàlegs que t'atrapen des del primer moment. Sense oblidar la llum, la diürna, esblanqueïda i la nocturna , llum d'ombres de les llars de foc.

Un hivern, un retall de la vida en aquestes muntanyes inhòspites de la Capadòcia, uns paratges solitaris que ajuden que aflorin els conflictes de les relacions interpersonals i que es posin de manifest les contradiccions inherents a les persones. A destacar també la bona ambientació dels espais interiors, en especial del petit hotel regentat pels protagonistes, un espai càlid, ple de referents, objectes i llibres, que ens remeten a l'esperit i a les afeccions dels propietaris. Però la cultura no és prou per resoldre els conflictes interns, ni tampoc l'humanisme, ni la generositat, ni la honestedat. Tal com diu la protagonista, la jove esposa de l'amo de l' hotel, de vegades aquestes qualitats es poden utilitzar com a arma per a ridiculitzar o per enfonsar els altres. 

Dues cites de dos clàssics, Chéjov i Shakespeare, en boca del protagonista al final de la pel·lícula seran la clau per comprendre el rerefons existencial del protagonista, un aspirant a actor ja retirat que veu que el seu món trontolla a partir d'un incident amb el qual s'inicia la pel·lícula. La compassió pot ser el refugi dels covards segons Shakespeare i  quan ens despertem somniem amb els projectes que farem però s'acaba el dia i no hem fet res de tot el que somniàvem, diu Chéjov.  Compassió i frustració, dues trampes de l'existència.

 Al rerefons, la blanca soledat, els pobles colgats de neu i els camins intransitables. Més de tres hores, que gràcies a la xarxa es poden tallar en dues o tres talls per assaborir millor i delectar-nos amb una obra mestra, indiscutiblement bella.  

Palma d'Or, 1914 

© Carme Andrade

Desfici de Mar. I un apunt al voltant de les pèrdues.

Amb una portada deliciosa de l'artista Fina Veciana feta de somnis viatgers a mar obert obrim aquest Desfici de Mar. 

https://bit.ly/3CxIuLr

Un apunt al voltant de les pèrdues. 

Llegint l’obra poètica de la Lena Paüls no em puc estar de pensar que un cop desaparegui aquesta generació de poetes i escriptors,  la llengua haurà perdut irremissiblement un cos robust de lèxic i maneres de dir que a hores d’ara ja és ignorat i fins i tot menystingut, atribuint-li fins i tot de forma poc agraïda la qualitat de llengua pagesa i de gent gran, tal com em va dir fa uns vint anys una alumna salouenca. De fet, la profecia s’està complint de forma exponencial amb l’ajut no només de les imposicions de l’estat sinó de la descurança dels mateixos parlants.

Ara, però, m’interessa destacar del recull Desfici de mar tot un seguit de mots extrets de la semàntica de les feines del camp i la seva adequació en la construcció d’imatges per acomplir la funció poètica. El context actual de l’any 2022 ens és advers pensant en la pervivència de la llengua, no només per la substitució lingüística imperant sinó per la desaparició gradual d’oficis tradicionals com la pagesia, entesa com l’hem entès fins fa pocs anys. Així en el recull poètic, verbs com embrossar, colgar, estassar, esventar, adobar, assaonar, espigolar, són verbs que estan emprats de forma magnífica per tal d’ajustar llurs significats a l’imaginari de les percepcions, dels pensaments o dels sentiments. El desplaçament de significats del món físic al món de les idees és possible perquè l’autora domina la càrrega semàntica de cada acció en base a la seva experiència directa o indirecta de les tasques del camp, si més no, de la jardineria, sense la qual el trasllat del real a l’imaginari no es donaria de forma tan natural.

Així doncs, en un futur, si continuen havent-hi poetes que s’arrisquin a escriure en llengua catalana, hauran de tibar del lèxic que els sigui més comú per tal d’expressar tot allò imaginari que els plagui dir. No m’arrisco a especular gaire sobre quin pot ser aquest món, el món de les tecnologies provinents de l’anglès potser? parlaran de resetejar per dir començar de nou o espamejar, quan alguna cosa no té interès o  hackejar, parlant de sentiments traïts o robats ? etc. 

Posats a especular, podríem imaginar una altra situació en la qual  només uns quants escollits haurien heretat via familiar l’ús i els significat dels mots del món antic, - del pedrís oscat en paraules de la poeta-  i en serien els seus preservadors. De forma inevitable em ve a la ment la nevera sota control on els replicants de Blade Runner guardaven la pastanaga com el bé més preuat. D’aquesta manera els guardians del camp de les paraules acomplirien una missió molt especial i minoritària i ves a saber si, fins i tot il·legal.

© Carme Andrade

Boscúria, la natura perduda de les coses, de Miquel Bassols i Puig

 Ja d’entrada, l’autor ens obre la porta de Boscúria, la natura perduda de les coses amb Lucreci  (segle I aC) i el seu Rerum Novarum, dient-nos coses tan antigues i alhora tan noves com que la relació entre els elements de la natura produeix novetats en forma de  noves plantes, nous rius i noves muntanyes en una dialèctica imparable com ho és la relació de les lletres per formar paraules o de les paraules per formar llenguatge...

La densitat boscosa de Boscúria, la natura perduda de les coses provoca que quan l’agafes per segona vegada saps que necessitaràs un temps per pair les semblances i les analogies que et planteja, que no podràs fer una lectura lineal, sinó haurà de ser una lectura d’anar i tornar i tornar a anar i parar. Així les coses, pots tenir la Boscúria al teu abast, als teus ulls, durant uns quants mesos i la podràs simultaniejar amb altres lectures més assimilables en poc temps o més ben dit amb lectures que no necessitaran tanta deglució, regurgitació, - amb perdó- , i assimilació com els boscos de Boscúria.

La primera fascinació d’aquesta lectora es va inicia amb el relat de l’entrada al bosc. Tan amiga que soc del deambular per camins i boscos i mai havia captat, perdó mai n’havia estat conscient, que l’entrada al bosc pugui ser anàloga a l’entrada a un altre bosc ple de paranys per gent incauta com jo, és a dir al bosc íntim  que ocupa un espai tant si vols com si no i que no sempre saps com sortir-ne. La segona fascinació, encara que no desentranyada del tot, vull dir compresa en la seva totalitat, és quan en Bassols, psicoanalista ell,  llegeix la muntanya. Entenc la lectura de la muntanya en soledat,  per molt acompanyada que hi vagis. Una lectura amb les lletres de tots els misteris que et pot revelar, que en realitat no són de la muntanya, són els teus propis misteris.  Així les coses, anem caminant per uns boscos que no són uns boscos qualssevol, ni per unes muntanyes que no són qualsevol muntanya. Són els paratges que portem dintre des de lluny. Per a l’autor, la muntanya santa serrada és el referent de totes les muntanyes i per molt que tombi  per la Patagònia o per l’Himàlaia, Montserrat serà la muntanya llegida i sabuda. Serà la muntanya que es buida per dintre per parlar-te. I la lectura de la muntanya s’adquireix gràcies al fil afectiu que t’uneix amb algú des de petit. Així el parent proper que et va mostrar de lluny el perfil de la muntanya o que et va anomenar els noms de les valls, de les rieres o dels pics serà l’origen de tot plegat. Sense les seves paraules no hauries après a estimar ni el perfil ni la muntanya. 

 I ens parla de l’absència en singular, la de l’amic de joventut amb qui havien llegit plegats les muntanyes estimades. Amb l’absència de l’amic omplim les nostres pròpies absències. I ens parla de l’experiència del viatge, de qualsevol viatge que et porta lluny i alhora et porta a prop, a l’origen. I aquí Verdaguer surt al pas. Mossèn Cinto en arribar als Alps, davant de la Jungfrau i del Montblanc: “ Oh, Montserrat! Oh, Pirineus, Montseny i Canigó! Jo us veig passar, l’un darrere de l’altre, davant mos ulls que ploren d’enyorament “. Record, desig, melangia, conceptes que s’entrelliguen amb muntanya i natura. Pujar muntanyes és més fàcil que baixar-les. La baixada sempre és més perillosa. De nou el paral·lelisme amb l’entrada i la sortida del teu laberint interior, sigui bosc, sigui muntanya.  Serà fàcil entrar-hi però sabràs com sortir-ne?

Molt reveladores són les reflexions que trobem al voltant del concepte de paisatge. El paisatge és cosa de tenir, no de ser. I d’aquí al consum i la comercialització de la natura només hi ha un pas. La natura enllaunada. A mida que avances en la lectura descobreixes com el sentit del títol es vincula amb la pèrdua i el divorci de les nostres societats amb la natura. De com ens hi hem allunyat i de com un retorn és gairebé impossible. Per acabar, Boscúria, la natura perduda de les coses ens endinsa en un pensament on geografia, llenguatge, alpinisme, espiritualitat i coneixement s’interrelacionen amb una mirada profunda i poètica alhora i on el pòsit de pensadors, psicoanalistes, artistes, alpinistes i poetes conformen un entramat de complicitats coherent que compacta el missatge que ens vol fer arribar. Al final del llibre els referents i el comentari que en fa de cadascun d’ells ens acosta encara més a aquest teixit fet de pensaments i de vivències.

Un llibre per al plaer de pensar.    

© Carme Andrade

Imatge: Joaquim Vayreda. Primavera. Olot 1880 (Fragment)

 

Columnes liles

El vuit de març no és un dia de celebració joiosa, encara que sovint i a jutjar per les expressions festives de les manis feministes ho pugui semblar. És un recordatori que la lluita per l'emancipació de les dones continua, ja que l'objectiu està molt lluny de ser realitat en tots els aspectes, personals i col·lectius, encara que com va dir algú, tot el que és individual és col·lectiu i tot el que és col·lectiu ens afecta en la nostra individualitat. 

Darrerament al Centre de Lectura de Reus, acostumats com estem els reusencs i reusenques a imaginar aquesta insigne institució sempre regida per elements masculins de la ciutat, comencem a notar els canvis en favor d'unes quantes dones vitals i imaginatives que aporten dinamisme i esperit obert a algunes de les seccions, a la biblioteca  i a la coordinació d'activitats culturals. 

El 8 de març d'enguany, els espais més emblemàtics del Centre s'han vestit de lila i s'han ha obert a la participació literària d'un col·lectiu de reusenques ferides per la lletra i per l'entossudiment de deixar petjada en la història cultural de la ciutat. Així, podem llegir textos que ens conviden a la reflexió no només del rol femení, sinó dels valors que sustenten un feminisme proactiu i connectat amb els problemes del món. 

Aquí us deixem un enllaç al Bloc de Reusenques de Lletres, amb comentaris i fotografies. 

https://lletresdereusenques.blogspot.com/2022/03/dia-internacional-de-la-dona-2022.html

     

Tecla Martorell, al rescat de les memòries oblidades (publicat a NW. La Revista de Reus, novembre 2021)

 

De vegades els encàrrecs estimulen la creació ens diu la Tecla Martorell una calorosa tarda d’agost sota l’ombra de les moreres de casa seva a l’Argentera. Tecla Martorell Salvat (Tarragona 1960) és una escriptora compromesa amb el seu temps, amb el seu entorn i amb el rol que els esdeveniments ha tocat viure a moltes dones a les quals hi ha dedicat una bona part de la seva producció literària.  Aquesta podria ser una síntesi de l’escriptora però hi ha molt més tal com anirem desgranant al llarg d’aquestes línies.

Arran de rebre un primer encàrrec per escriure al voltant de Tarragona com a Patrimoni de la Humanitat va optar per parlar no de les pedres, sinó de les persones que conformen les ciutats. Coneixedora de la humanitat que bullia als barris de Ponent va optar per posar altaveu a les persones que havent abandonat els seus pobles d’origen van iniciar el camí de la immigració. Tot el material recollit conformaria el corpus que anys més tard fructificaria en altres treballs, entre els quals destaca Com les soques de les figueres velles Cossetània (2017), un retrat magnífic d’unes dones i d’un temps marcat pels moviments migratoris del sud de la península cap a Catalunya i en concret a Tarragona. Uns anys en què l’arribada dels trens provinents d’Andalusia van ser l’inici d’una aventura vital per moltes famílies. Una història d’homes i dones que arriben a Catalunya tot i fugint de la misèria d’un règim franquista que no oferia cap més opció de supervivència que la immigració. Dues vides femenines que transcorren de forma paral·lela i que marcaran els tempos de la narració fins que l’atzar les uneixi i l’acció s’unifiqui, tal com ho farien dos rierols que baixessin impetuosos salvant tota classe d’obstacles però que en la trobada iniciessin una baixada més serena i tranquil·la. Res ens sona fictici i és que estem davant d’un relat carregat de realisme, ja que la vinculació directa de l’autora amb els barris tarragonins de ponent prové de la seva tasca durant trenta-nou anys com a mestra d’adults. La gent humil- ens diu- n’hi ha que són molt savis. Aquest coneixement vital sura en els ambients i en els espais, en les cases, en els trens i en la Tarragona dels anys seixanta. Abans de la publicació de Com les soques de les figueres velles  havia publicat Del sol i de les llunes, la seva primera novel·la.

Explicar històries dels anònims fa que les seves vides transcendeixin, ens diu. Sovint són històries dures de gent corrent però que passades pel sedàs literari es converteixen en històries universals. Escric per fer pensar, per descobrir nou coneixement i per compartir-lo. Escriptura i pedagogia van lligades en algú que ha dedicat la seva vida professional a aprendre i a compartir en aquest moviment continu que és l’ofici de docent.

A hores d’ara la seva tasca d’escriptora comença a ser coneguda gràcies a una investigació que va fer al voltant de les dones empresonades després de la guerra civil al convent de les Oblates, aleshores convertit en presó. Amb el títol de Memòria de les oblidades, la Tecla ha reconstruït la vida de quatre dones, tot i rescatant-les de l’oblit i convertint-les en paradigma de la crueltat del feixisme vencedor. Quatre dones condemnades sense saber-ne els motius. Els delictes eren ser pobres, analfabetes, dissidents o prostitutes. Al final del llibre hi ha un recordatori d’una cinquena dona, ens referim a l’Elisa Cardona, una jove de Duesaigües afusellada a la muntanya de l’Oliva l’any 1939.

Els retrats autobiogràfics de la Teodora, l’ Anita, la Maria i la Dolores ens colpegen pel seu realisme, pel llenguatge directe però alhora acurat, ric i ple de matisos. Quatre dones anònimes en el bàndol dels vençuts que malgrat la soledat i el silenci a què van estar condemnades, en tot moment van mantenir la dignitat de les autèntiques heroïnes. La soledat és més trista que la fam ens diu una d’elles. El futur, incert. El present, llòbrec i fred com les parets de la  reclusió. La malaltia i la mort els va arribar a causa de les condicions de la presó. El franquisme amb l’ajut de la mà femenina de les religioses va saber castigar les dones que s’allunyaven de l’ordre establert, les dones de carrer, les dissidents... L’autora, com en el cas de les protagonistes de les seves novel·les anteriors, ens mostra quatre dones plenes de matisos psicològics, de dubtes, de renúncies, - sovint en bé dels altres-  i ens les apropa esbatanant la tinta al cor, com diria Joan Salvat Papasseit.

La vida de La memòria de les oblidades es perllonga més enllà de la narrativa. En format teatral i en format dansa, així com una producció en videodansa molt premiada en concursos internacionals.

Malgrat l’èxit de les Memòries de les oblidades, la potent narrativa de la Tecla Martorell, -exemple d’escriptura construïda amb una sòlida base investigadora-,  mereixeria ser més coneguda entre els lectors del nostre entorn. Pocs narradors en llengua catalana han fet de la immigració interna un aparador d’un passat recent que per altra banda ens ajuda a comprendre el present. 

© Carme Andrade