Ahir, d'Agota Kristof

Fotografia: Carme Andrade

De l'Agota Kristof (1935-2011) recordava de forma molt intensa El Gran Quadern (1987), una història descarnada de la vida de dos nens germans que han de trobar la manera de sobreviure a la Gran Guerra. I en recordo no tant la història sinó l'estil literari en un temps que molt pocs escriptors escrivien de la manera que ho feia l'Agota Kristof. Un estil de frases curtes, tallants com esmolats ganivets per narrar unes vides tallades també per la guerra, oblidades en un exili forçós. Lúcida, cruel, bella i profunda, la seva paraula ens sedueix també per austera i per un sentit poètic que l'amara tota ella. Escriptora de l'austeritat i de la desesperança, no debades l'autora també n'és filla. La lectura dels seus relats t'obliga a saber més de la seva biografia i és aleshores quan comproves que la seva capacitat de narrar natural i aparentment senzilla està en consonància amb el pòsit vital de la mateixa autora on l'exili i la guerra viscuda forneixen la seva obra literària de personatges inquietants, freds i contradictoris com el protagonista d'Ahir(1995). Una història no exempta de moments de gran tendresa però també d'una gran crueltat, fins i tot ratllant els límits del que podríem considerar il.lícit, amoral,etc. I ens ve al cap l'Hanna Arendt i tants d'altres pensadors que s'han preguntat per l'origen del mal i per la vulnerabilitat humana en situacions extremes de guerra i de maldat.

Caminava. Trobava altres vianants. Tots caminaven en el mateix sentit. Els seus peus sense arrel no es ferien mai.../...Aquest camí no portava enlloc. De les soledats i de la follia que pot provocat la guerra i l'exili dels pobres ens parla Ahir.

© Carme Andrade

Re-creació de Bombes de llavors

(A mode de recreació-collage al voltant de Bombes de Llavors de la Lena Paüls)

Són les paraules les que germinen i com bombes explosionen al rostre desvelant-ne els seus misteris.

La llavor de la creació poètica, les paraules que conformen l’univers líric de l’autora: converses íntimes, fragments de vida que van creixent i fructificant. En el ritual poètic, els objectes actuen com mèdiums per assolir un estadi festiu encara que no exempt de gotes de pessimisme, - les mínimes-  i d’aquesta manera estalviar-nos els perills de l’enfonsada. El vaixell que es gronxa amb l’oratge però que mai no acaba sent engolit  perquè sempre hi ha un punt en què la salvació és possible. Aleshores, el rescat es fa present amb la paraula justa.

Veiem la llum en l’horitzó, la raó íntima del paisatge, ens diu la poeta. En el seu univers els signes zodiacals de terra funcionen a manera de conjur. Tot és terra. Tot és fang. Tot és susceptible de germinar. Les mans s’enfonsen a  la terra i en fem petites boles, sentim el dringar dels pinyols dins els palmells, els entaforem dins de cada bola de fang. El terreny és erm, ho constatem, en som coneixedors, no ens importa. Sabem. Acordarem quan i com  llençarem les bombes prenyades de nova vida. L’acció salvadora, l’acció de, la voluntat de, amb l’esperança de. Veiem la llum en l’horitzó. Així s’inicia un conte en flor. I és l’hora del joc on la por i la sotsobra fan vibrar els petits cors infantils amagats entre parterres i torretes. El silenci de després de recitar els conillets amagadets, l’arc florit en mans de la petita Martina, tot pren l’alè d’un jardí monetià. Els jardins evanescents van perdent forma i color en el crepuscle, malgrat tot, celebrarem el poquet blau que ens queda del dia.

Les màscares i els antifaços participen d’una festa de disfresses on no amaguem només  rostres vells i cansats; també les pors, el desig, el bes no donat, la carícia només dibuixada…En aquest  ball res no es manté quiet. Tot belluga en l’ànsia  de  llibertat per créixer, per florir i per fruitar. La pomera d’or, Cronos, Hèrcules, les Hespèrides i una deessa dels núvols ens contemplen per recordar-nos de quin món mític venim, de quines pastures s’alimenten els nostres somnis. Mentrestant, les nimfes endinsen el cap dins de l’escletxa de la sensualitat i en les seves aigües juguen, neden i es refresquen.

La llibertat va a concurs. Facin joc, posin preu, comprin butlletes, la tómbola no tanca mai. Els besos s’oculten als soterranis de les cases,  les carícies estan dibuixades a la paret de les cel.les, estem fora de la llei, ens vam passar de la ratlla, de la SEVA ratlla, quan els nens i les nenes conillets amagadets construíem castells de sorra a la platja del desig, quan jugàvem a la cluca sota un cel ple d’innocents núvols. De cop i volta l’adult que portem dins es desvetlla. Les cadires resten mudes i buides després de la revetlla. Ens serà fàcil desembullar els fils d’una troca o esperarem estoicament que plogui?

© Carme Andrade

https://youtu.be/3Gw0TqzhiAg

https://issuu.com/lenapauls/docs/bombesdellavors

https://www.youtube.com/embed/DizszU6yQqI

Bombes de llavors, de Lena Paüls

Aquest és un article de l'escriptora Lena Paüls, publicat al Reus Digital el 4 de novembre de 2019 que ens serveix per contextualitzar el treball literari i artístic que es presentarà a mode de performance en data propera.

La literatura i l'art en general sempre estan en relació amb la societat del seu temps. No són mai innocents, no són mai neutrals. Els creadors són éssers pensants, que plasmen una determinada imatge del món o n'imaginen de nous, que obren portes i escletxes mentals per comprendre la realitat. "Obro els ulls, veig la cara de l'instant", diu Gabriel Ferrater. El poeta veu la cara de l'instant, l'interpreta, li dona forma tècnica i el transmet a uns receptors que en descodificaran el sistema lingüístic, i en construiran el sentit.

En aquesta època inquietant de vulneració de drets, de repressió, de censura (avui, Brossa seria censurat; a la Trinca li posarien una querella; Raimon no podria dir 'no' per les places) l'art i la literatura tenen més sentit que mai, potser com a sopluig de la inclemència ambiental, però també perquè, sigui quin sigui l'estil, conviden a fer una reflexió activa i desvetllen preguntes en el receptor.

És possible que avui busquem en l'art un confort estètic, que canti el benestar, i hi trobem, també, el compromís ètic. Aquest comentari d'entrada ve suggerit per l'edició digital de 'Bombes de llavors', un treball que gira entorn de la idea d'esperança activa. Consta de 20 proses poètiques que m'han inspirat 20 obres d'art de vuit artistes reusencs o vinculats a la ciutat: Carme Andrade, Teresa Llorach, Josep Lomas, Sara Mauri, Marc Pérez Oliván, Cesca Toledano, Fina Veciana i Rosa Virgili. 20 obres plenes de preguntes que no m'han deixat de petja fins que les he formulades amb paraules, durant els darrers tres anys.

Un oxímoron per títol del recull: 'bomba' ens remet a destrucció i 'llavor', al tresor de la vida latent. La combinació és explosiva a favor de l'esperança activa, tant individual com col·lectiva: El terreny està preparat i les llavors colgades a punt per germinar a la primera gota. ¿Esperarem estoicament que plogui?" En sentit literal, les bombes de llavors són una iniciativa popular de reforestació de terrenys erms que consisteix a llançar boles de fang sec amb una llavor a dins, en camps perduts. Prenem com a referent aquesta arma pacífica (un altre oxímoron, encunyat per Mònica de Dalmau, prologuista del llibre), l'emprem en sentit figurat: eclosió de paraules i imatges que, fusionades, sacsegen, obren interrogants, fan reflexionar. I que, en difondre-les, arrelen en més persones, que comporten noves interpretacions.

Es compleix d'aquesta manera la màxima d'Umberto Eco que diu que tota obra d'art és una màquina concebuda per produir interpretacions, de tal manera que en cada nova lectura, versió o glossa, s'hi acumulen capes i més capes de significat. Els creadors de Bombes de llavors som pioners a publicar en suport digital, i alhora a presentar els treballs connectats a altres disciplines artístiques. Difícilment oblidarà l'experiència qui hagi viscut la performance de presentació del llibre d'autoria col·lectiva 'El vestit negre' (Centre de la Imatge Mas Iglesias, Reus, 2017) i del projecte de Fina Veciana 'Estimo la dona que soc #mestimo' (Montbriat, Montbrió del Camp, 2018). Bombes de llavors també tindrà una presentació no convencional, que consistirà a fer del llibre una translació visual i oral en un espai real, pròximament (28 de novembre, a dos quarts de 8 del vespre) al Centre d'Art Cal Massó.

Imatges i paraules en diàleg, fructificaran en una acció artística imaginativa, poètica: la projecció de les obres, les paraules fetes música en la veu de les rapsodes, els subratllats sonors, la força dels silencis, el moviment dels cossos, els tatuatges efímers, la reproducció de sons naturals... un desplegament multidisciplinari per crear una atmosfera en connexió amb tothom qui vulgui viure en directe la transversalitat de l'art. Amb l'esperança com a espina dorsal que uneix les parts i les diferents sensibilitats. Hi sereu molt benvinguts.

(Lena Paüls al Reus Digital el 4 de novembre de 2019)

 https://youtu.be/3Gw0TqzhiAg

Una bona amiga m’ha deixat entre les mans el llibre: Futur. Poesia de la inexperiència, del mallorquí Jaume Munar. N’hem llegit plegades alguns fragments entre pastures i amb el so persistent de rierols pirenencs, un passatemps estrafolari vistos els referents culturals que dominen i que ens dominen. Serà que s’apropen temps de lectures clandestines i d’actes culturals a les catacombes? Hem practicat allò que va donar lloc a l’escola peripatètica en els temps antics: llegir, pensar i dialogar tot passejant. I així hem anat teixint uns dies de llibertat entre llibres, muntanyes i rius.

Fotografia: Carme Andrade

Entrant de ple en el pensament de l’autor, la seva tesi parteix de la inutilitat de la poesia que ens arriba des del jo del poeta, és a dir de la poesia dita de l’experiència. I ho fa parlant dels límits imposats a aquesta poesia, que no són altres que els límits del jo. “Artefacte adulterat que només serveix per despertar o bé la compassió del lector o bé la seva admiració”.

Si els sentiments són l’antídot de la poesia segons les seves paraules, quin ha de ser l’objecte de la tasca del poeta? No pot ser altre que el futur. El passat, els records, el rastre dels sentiments en el jo del poeta són una nosa per poder avançar poèticament. En el moment que el focus de radiació del poema es gira cap al passat en lloc de cap al futur de la incertesa, el sentit de la funció poètica queda adulterat, és una falsa poesia ens diu Munar. I el futur vol dir preguntar, vol dir actitud oberta , investigar sobre el desconegut, sobre allò no experimentat; és a dir la substància de la poesia no ha de ser res més que la inexperiència.

Incertitud, futur i pregunta. La poesia cal  que sigui edificada sobre preguntes i no sobre respostes. Però al poder no li agraden les preguntes, el posen en una situació conflictiva. I en Munar continua; “ Quan l’art no es fa en oposició al poder establert- sigui quin sigui aquest poder- queda reduït a art decoratiu”. La poesia és pregunta, és pressupòsit. La poesia no és veritat absoluta i la missió poética és anar contra l’hegemonia de la veritat. I ens parla de l’estranyament com el context en què cal que es mogui l'autèntic poeta: allunyat de la ”polis”i allunyat del poder el poeta desconfia dels preceptes morals imperants, desconfia de les fronteres convencionals que separen el bé del mal. I lluny de la trivialització- segons ell- dels fórums poètics amb massa regust de conformitat sentimental i lluny dels concursos de poesia, els quals no guardonen obres literàries sinó quotes de poder. El valor de l’obra literària, sovint, ha esta substituït per l’especulació mediática de l’autor. Res més allunyat de l’autèntica funció de la poesia.

I acabo aquesta petita ressenya amb dues preguntes que posen en qüestió pràctiques que ens són habituals en els nostres cercles dits culturals: 

La instrumentalització de la poesia com a gènere espectacle afavoreix l’aprofundiment cultural o és només artifici, literatura decorativa? 

Quines haurien de ser les condicions perquè els actes poètics no es convertissin en reproductors d’esquemes i de continguts ja superats?

© Carme Andrade

La lección de Auschwitz, de Joan- Carles Mèlich

Parlar de "La lección de Auschwitz" i no caure en l'oblit de moltes de les idees que hi circulen formarà part de les limitacions de la qui escriu i del context lleuger d'un bloc d'afeccionada com és aquest. Malgrat tot, m'atreviré a destacar algunes de les aportacions més significatives pel  que fa a Auschwitz, no com a fet històric sinó com a símbol ben viu en el present perquè si en parlem només com un fet històric voldrà dir que l'humanisme ha mort o l'hem deixat morir. Així una pedagogia sense memòria és una pedagogia inhumana. L'oblit del passat és la negació del temps i per tant de la vida humana.

Només la memòria pot impedir la repetició del mal.  I qui parla de memòria parla de lectura i parla d'ètica. Lectura del simbolisme d'Auschwitz, lectura necessària dels relats dels supervivents per poder estar alerta dels signes actuals dels nous totalitarismes i allunyar de nosaltres la desmemòria col.lectiva. La defensa de l'humanisme no acaba en una defensa de l'augment de les hores lectives de les humanitats. Comença i acaba en com ens relacionem amb la lectura del passat. Lectures per fer-nos preguntes, no per obtenir respostes tancades i concloents. En un estat totalitari no és possible la interpretació, la pregunta, el qüestionament. 

D'altra banda, J.C.Mèlich fa una defensa de l'ètica de la "deferència" versus l'ètica de la "diferència". Atenció la E de deferència, que no és l'ètica de la diferència amb la qual ja no anem gaire lluny. Amb la "deferència" anem cap a una semàntica de la cordialitat, anem cap a la "compatia", un terme emprat ja per Petrarca que també va més enllà de "l'empatia"i que ens proposa patir amb l'altre, de costat, no només a posar-nos en el seu lloc. Som responsables del dolor dels altres. L'humanisme de la responsabilitat (Lévinas) front l'humanisme de la llibertat (Sartre). Front "Jo sóc jo i ell és ell" de la semàntica de l'inhumà, defensa el "jo sóc tu, quan jo sóc jo" del poeta Paul Célan.

No hi ha víctimes ni persones mortes als Lager,  hi ha producció de cadàvers en sèrie, hi ha molta burocràcia i hi ha ciència al servei del genocidi. La despersonalització de l'ésser humà, la despossessió de tots els seus béns, allò que el fa diferent, serà el primer pas cap a l'acompliment de la producció de cadàvers. I els caps dels Lagers es comporten com a amants pares de família, ciutadans i ciutadanes que gaudeixen de la música, de l'art, de la cultura... La pregunta que resta suspesa a l'aire és Com és possible aquesta maquiavèlica relació? Quina relació hi ha entre humanitats i barbàrie?

Al final del llibre, l'autor exposa vuit punts a mode de resum o de conclusió. Em quedo amb la cita que els introdueix.

"Quan utilitzem la paraula nazi com a sinònim de criminal, la lliçó d'Auschwitz s'haurà perdut per sempre" (T. Todorov)

 © Carme Andrade

Flors d'ombra, d'Aharon Appelfeld

(Una prèvia. Sense adonar-me'n del títol, he començat a escriure a raig això que segueix més avall en tancar la darrera pàgina. Sense que la consciència em fes adonar que de flors parlava el títol)

Com una flor que es desclosa poc a poc radiant de tendreses i de tots els colors del món des dels grisos més sòrdids fins arribar, un cop poncellada, a la resplendor de tots els matisos de l'arc iris, així se'ns obre una història que filtra les roïndats i atrocitats de la bèstia humana corrompuda pel poder, mentre els bells enamorats s'enlairen sobrevolant teulats i valls esblavissades, mentre els violinistes, com en un dels somnis d'en Marc Chagall, emeten etèria la música eterna.  

Entre els fems creixen lliris i violetes boscanes.

Marc Chagall "Els enamorats"