Era un diumenge de juny
quan la neu comença a desaparèixer de l'alta muntanya però les nits encara són molt
fredes i la poca neu que hi ha es transforma en gel. No feia ni cinc minuts que
havíem fet cim, un tres mil, i ens disposàvem a traspassar a l’altra banda
d’una estreta glacera, un passadís de neu gelada, una mena de tobogan blanc que
anava a petar a una tartera i que més avall continuava en una llunyana i
profunda gola fosca. Anàvem seguint el petit senderó gelat marcat per les
petjades dels que ens precedien quan de forma sobtada el meu cos es va
convertir en una mena de pilota que va començar a rodolar i a picar de forma
descontrolada d'un costat a l'altre de l'estreta gelera, tot xocant amb les
pedres d’ambdós costats a una velocitat vertiginosa i tenint l’estranya percepció que el meu cos sortiria disparat cap
a l'infinit planetari per sempre més. Un feix de llum d'una potència
extraordinària va il·luminar en una mil·lèsima de segon la meva ment i una
frase fatídica va aparèixer resplendent: Ja l'he espifiat.
 |
| Fotografia: Carme Andrade |
La meva vida no em va
passar pel cap no; una abstracció de la meva vida sí. Una mena de síntesi
esbojarrada i súper mega concentrada de la meva existència em va
llampeguejar la ment i de sobte un fre, un cop sec i un obstacle em va aturar
violentament a la vora del gran precipici que s'obria als meus peus.
Van ser mil·lèsimes de
segons des que havia començat a rodolar pel gel fins que dos ens corporis em
barraren el pas. La meva indiscutible trajectòria vers les entranyes de la
muntanya s'estroncà abruptament i en obrir els ulls, la llum crepuscular havia
dibuixat un aura resplendent darrere dels dos cossos, cosa que em va fer pensar
que aquells éssers devien ser dos espectres a l'espera de la meva ànima un cop
despresa del cos. Devia haver arribat a les portes del més enllà i em trobava
esperant algun fet extraordinari i transcendental. El fet extraordinari havia
succeït: vaig descobrir que els dos cossos corresponien a dues persones
conegudes.
Els dos companys
d'excursió que caminaven una cinquantena de metres al davant de tot el grup
havien reaccionat de forma ràpida i àgil com dos cabirols i s'havien plantat al
final del corredor de gel amb la finalitat lloable i heroica de parar la meva
desenfrenada caiguda cap a la fosca barrancada que m'esperava uns centenars de
metres més avall.
- Qui sóc jo?, -
el Biel, contesto. - I jo qui sóc?- El Rafel. - I tu com et dius? – Jo?... ves
com em dic? Carme. - No et moguis, quieta. - Les cames. - Què els passa a les
meves cames?.- Les pots moure?- Sí, és clar.
Totes aquelles preguntes
m'inquietaven. Jo em trobava bé, tenia el cap damunt del coll, les cames a
continuació del tronc, els dos braços els havia conservat sencers, el coll una
mica desllorigat, però res que m'impossibilités moure'l.
Tot el grup va a anar
arribant i a cada rostre vaig veure reflectit el terror que els havia ocasionat
la visió de la meva caiguda. - Estic bé, no us preocupeu. Vam començar el
descens ordenat en filera índia pel camí pedregós fins l'aparcament dels
cotxes. Abans de marxar, vaig fer una reüllada a la sinistra fondària que
s'obria molt a la vora dels nostres peus. Un parell més de circumstàncies penoses
van ocórrer abans no vam arribar als cotxes, però ni de lluny es podien
comparar al fet que jo acabava de protagonitzar aquell diumenge de juny i que
sortosament va acabar feliçment.
De tant en tant, el
Biel, el Rafel i jo ens trobem i reeditem l'aventura tot i afegint-hi nous
detalls, que de ben segur ens havien passat desapercebuts o que potser són
producte d’una imaginació que es desferma en rememorar aquella baixada en picat
cap als inferns...
Carme Andrade
