La mestra i la bèstia, Imma Monsó

La mestra i la bèstia, una novel.la de pes tant en contingut com en pàgines. Acostumats com estem en aquest temps líquid en què la literatura actual s'ha empeltat de brevetat i de vaporositat, poder gaudir d'una novel·la actual escrita a la manera clàssica comença a ser un plaer renovat.   

Tenim a les mans una història amb una protagonista singular, la Secondina, que omplirà les pàgines del llibre d'una personalitat que podríem qualificar de xocant i controvertida, encara que en són molts els matisos que fan del personatge l'eix seductor al voltant del qual gira el relat. En la complexitat del personatge rau l'atractiu de la novel·la. El lector està a l'espera de noves sorpreses de la Secondina, de quina serà la seva reacció i el seu capteniment en cada situació nova. Algun crític parla de dones monsonianes per la singularitat dels personatges femenins de l'escriptora.  Aquí mateix podeu llegir una entrada a La dona veloç,de la mateixa autora. https://carmejant.blogspot.com/search?q=La+dona+velo%C3%A7

A La mestra i la bèstia, la protagonista ensenya les seves cartes personals de forma molt gradual com si un paó de cua acolorida es desplegués davant nostre. Quan creus que ja ha acabat l’autora de mostrar-nos tots els colors, sempre hi ha una nova tonalitat en el caràcter i  el temperament de la Secondina que ens sorprèn i que la fa tan singular. Quan creus que tens el personatge enganxat, de nou se t'escapa pel costat més impensable i així s'hi va dimensionant. 

En aparença i a simple vista sembla com si estiguéssim davant d'una persona amb algun tret autista, asocial, un ésser misantrop que poc li importés el món “normal”. L’autora ens dibuixa un paisatge interior força complex i alhora força desacomplexat, una memòria prodigiosa i una capacitat comunicativa gairebé nul.la. Seria fàcil buscar l'explicació de tanta singularitat en una educació parental on els silencis i el desig de protegir la filla de les atrocitats del franquisme en siguin la causa, però al capdavall no resulta ser tan ingènua aquesta jove mestra que tria poble només per veure caure la neu i que s'allunya de les convencions que els mestres estaven obligats a acceptar durant la dictadura franquista.  Una dona que va descobrint poc a poc el propi passat familiar molt ben guardat per uns pares temerosos que es comporten amb un excés de proteccionisme i que no aixequi sospites, cosa que la converteix en un ésser ignorant de la realitat política. 

Hauran de passar molts anys, ja en la seva vellesa, quan les dues generacions que la segueixen, la filla i la neta, intentaran bastir ponts entre el passat i el present, encara que ja és massa tard per obtenir emocions i adhesions per part d'una outsider que malgrat la seva fredor aparent ens desperta empatia i en molts moments un somriure, ja que la ironia i l'humor no s'escapen d'una narració rodona  i plena d'originalitat.

Carme Andrade

Poesia reduïda, Xavier Lloveras

 Resum del diàleg que vaig tenir amb l'autor, Xavier Lloveras, a la presentació de Poesia Reduïda a l’Espai Mil Nou de Reus, un matí de primavera de 2024

 

 Una idea que sura en el discurs poètic de Poesia reduïda és que la paraula no sempre ens serveix per dir el que voldríem dir, ens dius:

 

 El verí astut que corromp les paraules...

 Les paraules tenen un parany...

 Un constrenyiment per no poder expressar en paraules tot l’univers interior poètic, cosa que comporta que de vegades el poeta o l’artista prefereixi callar. Trobar la vida massa complexa per reduir-la a la paraula, dius.

 Ja en el pròleg, ens parles del Jo, del Jo poètic i de l’Atònit...i aquest desig de saber qui som enllaça amb el El test de Rotschard, un dels teus llibres, el títol del qual està pres de la tècnica i mètode projectiu de psicodiagnòstic creat per Hermann Rorschach (1884-1922) i utilitzat per a avaluar la personalitat del pacient. El poema el Test de Rotschard acaba amb un:

 Presoner de l’enigma, Èdip invers,

em converteixo en esfinx i lectura.

La paraula, el desig de l'autoconeixement i la contemplació com a mitjans, serien tres constants al llarg del llibre.

 La contemplació com l’activitat poètica que es deleix en la lentitud, en la lenta saba de la vida. La mirada de la vida aspra i vegetal del camp mediterrani: el fonoll, les oliveres, els alzinars. Lluny dels sorolls mediàtics buits i estèrils salvem el cant dels pardals, la merla que crida a una altra merla.

 

Continuant amb la immobilitat de la contemplació que per al poeta mai no és estèril, ans al contrari, ens remets al pintor Edward Hopper, el pintor de l’espera, de la contemplació i de la soledat, del temps de plom com bé dius i una reflexió davant una natura morta, en aquest cas l’excusa és un quadre de Cezánne per plantejar-nos el misteri de la incertesa, a mode d’oracle, com si volguessis endevinar el futur a partir de les marques que el temps ha deixat en les pomes, en el present, tal com feien els antics.

 Continues amb els referents pictòrics, un quadre d’en Barceló bigarrat de llibres i un lector que es confon entre tants llibres. L’atmosfera del quadre ens embolcalla d’una sensació d’ofegament, d’atapeïment.  Acaba el  poema amb

 temps enllà, al cap de tot, en un final el.líptic ( si és el.líptic té final?) llibre i cos, acordats, tindran el mateix ritme?

 Dels sonets, voldria destacar el de la pàgina 42. Té l’aire, l’aspecte, el fons i la forma d’un clàssic: el temps i les seves seqüeles, la carn tendra s’ha tornat carronya dius. Hi ha una mena d’humor negre, un pèl de gust pel macabre, aquest sentit pessimista, aquest lèxic un pèl truculent:  pols, cendra, voltor, cuc, presó, sepultura, ungles llargues, esguerro, però excel·leix en la composició i en el sentit últim del poema, que no és res més que la inevitable decadència...

 Una poesia de l’experiència,dius. Una declaració de principis. I sí, la maduresa, aquesta paraula tan bonica i tan atroç, ens fa concloure algunes de les afirmacions que fas. El plaer, botxí despietat, s’ha de buscar i el dolor, en canvi, ens arriba tot sol...

 i mai l’error es trasmuda en lliçó

 Desmitifiques algunes de les idees preestablertes  que circulen en els nostres dies projectades i aprofitades pel sistema per fer creure que tots podem tenir èxit, que sempre l’error es trasmuda en lliçó, que si bé en alguns casos  pot tenir un fons de veritat resulta ser un mantra adreçat als nous emprenedors, és a dir, espavila’t tot sol, reinventa’t i tota una lletania d’idees que ja estan incorporades al nostre univers mental de forma totalment acrítica.

 I aquesta ironia que traspuen els teus versos com en el poema Narcís. L’ego sempre a punt de fer-se preguntes al mirall que ens retorna una figura, que no sabem si és ben bé la que ens agrada, com la pregunta a la margarida, m’estimes, no m’estimes.

 Entremig, una colla de poemes de versos de set síl·labes amb un aire de cançó popular que s’aparta de tota la resta. Poemes de forta musicalitat on les paraules saltironen airoses per uns versos eufòrics i plens de ritme.

 Parles del dolor a Misteri de dolor, amb un títol tan expressiu... Existeix aquest pòsit de religió, el nostre mar ideològic, fins i tot entre els que ens diem ateus o agnòstics.

 I tanques el llibre amb un seguit de poemes curts de versos lliures, alguns són sentències filosòfiques, i molts jocs de paraules com la mateixa ejaculatòria.

La presentació del poemari l’hem feta en un espai d’art on hi ha unes obres exposades que fan referència al color negre i a totes les seves derivades artístiques. El dia de la presentació de l’exposició, un dels artistes, en Lluc Queralt, va dir una frase relativa a la gent que ha de migrar:

El que se’n va anar i torn no és el que se’n va anar, és el que torna.

 Aquesta frase també és aplicable al procés poètic. Acabes d’escriure i ja no ets el mateix. El camí que has fet t’ha transformat. No és el que se’n va anar, és el que torna. Amb aquesta idea acabem l’acte de presentació de Poesia reduïda,de  l'escriptor i llibreter empordanès Xavier Lloveras.

Carme Andrade