Ànima

Si has vist Incendis interpretada per la gran parella Clara Segura i el Julio Manrique i l'emoció et va deixar sense alè, el nom de Wadji Mouawad es quedarà clavat per sempre en la llista de preferits. En Incendis, la brutalitat i la tendresa s'orquestraven de forma magnífica en uns personatges carregats d'història i de passions. Surts del teatre i penses, això és art universal, un art fora dels límits del temps, un text que somou i fa vibrar totes les cèl·lules del cos: brutal.

Les edicions del Periscopi ens presenta Ànima amb una curosa presentació i amb una meravellosa traducció d'Anna Casassas. Ànima és un text sagnant, no ens enganyem, però també és un text salvatgement bell, on la tragèdia inicial desencadena una història descarnada, amb arrels profundes en la violència intrínseca dels éssers humans i on apareixen els éssers dits inferiors, gossos, cavalls, ocells, insectes com a muts espectadors de la irracionalitat humana. Ells són els qui condueixen el relat i ens mostren la realitat més sòrdida de les accions humanes. Un enfocament decididament original i també provocador per tota la càrrega simbòlica que comporta.

Un text profund, cru i bell, tot alhora.

La vida té aquestes coses (2)

La qüestió és que el consell d’administració  havia decidit una reorganització en profunditat de la filial a Nova Delhi i com a sots cap del gabinet de coordinació d’estructures filials, van resoldre d’enviar-m’hi comptant amb les meves suposades bones estratègies. En realitat, el meu cap s’hi havia pogut escapolir  amb bones paraules i jo no estava en els meus millors moments per acceptar alegrement una tasca que em suposava implicació personal, vist els problemes interns que patia l’empresa a Nova Delhi. Estava en aquell punt crític en què veus que als teus peus s’obre un fossar fosc i que inexorablement t’engolirà per sempre més i només una branca salvadora sorgida de no sé sap on, podria estalviar-te caure en el  buit.  La meva vida començava a fer aigües per tots cantons. Seguiria l’empresa fins després de la “missió índia”. Després, intentaria trobar la branca salvadora si encara em quedaven forces, és clar. 

Sempre m’he preguntat què hauria passat si aquell 3 de juny de 2009 no hagués entrat als lavabos de la terminal minuts abans d’embarcar. La qüestió és que avui, ara i aquí contemplo el meu passat recent amb la distància i la placidesa suficient que em fa creure que visc en el millor dels mons gràcies en part a les meves distraccions, que aquesta vegada han tingut l’efecte carambola  al meu favor.

Aquell 3 de juny de 2009, el vol  CX202 tenia l’arribada a Frankfurt a les 11,45h i el vol cap a Nova Delhi sortia a les 12,30h. El temps just per fer una magnífica  connexió, cosa que m’estalviaria un temps  avorridíssim d’escalfar cadires a la terminal i de tenir la sensació d’empresonament que em produeixen les dilatades esperes a les terminals dels aeroports. Amb tot, uns quants minuts van ser suficients per acabar on sóc ara:  gronxant-me en una hamaca davant l’oceà i tenint com a única perspectiva vital la contemplació de la posta de sol darrere les muntanyes dels Gats Occidentals. 

Com deia, tenia el temps just per fer una visita ràpida als lavabos més propers a la porta d’embarcament, situats al segon pis de la terminal. En entrar als lavabos, unes bandes de plàstic creuades i un perdó treballem per vostè m’impedeixen el pas. Enfilo ràpidament el passadís amunt amb la urgència de trobar uns altres serveis i  en entrar en un d’ells, rebo una trucada inesperada de la mare desitjant-me un bon viatge. Penjo. Deixo el mòbil al costat de la pica. Em rento les mans ràpidament, les passo un moment per l’eixugador, em giro cap a la dreta  i em crida l’atenció un home amb una americana de quadres escocesos d’un gust estètic més que reprovable que ha entrat parlant amb el mòbil. Acaba de parlar i deixa l’aparell  al taulell de marbre. Agafo d’una revolada el meu mòbil i surto volant dels serveis. El meu nom s‘anuncia pels altaveus entremig d’altres noms. Sento una fressa de passes al meu darrere, era el de l’americana de quadres escocesos que també arribava tard al vol. Arribo suat a la porta d’embarcament, que en aquell moment ja estava solitària, la passo veloç i en pocs minuts em trobo assegut a la butaca 21B al costat del passadís- una sort per poder estirar les cames- 

Per fi, em podré relaxar. El comandant anuncia l’enlairament, em cordo  el cinturó i en el moment d’arrepapar-me al seient i quan el meus ulls començaven a relaxar-se, distingeixo una brillantor metàl·lica sota el seient de l’altre costat del passadís: un mòbil semblant al meu. El recull l’hostessa i amb un creuament ràpid de mirades li allarga a l’home de l’americana de quadres que sembla donar-li les gràcies i se’l desa a la butxaca. A l’instant em palpo la butxaca de l’americana i noto el tacte suau  d’un mòbil. Me’l miro discretament:  No és el meu! De forma sobtada, una força interna i ràpida com un llamp m’ordena estar-me quiet, no reclamar el que és meu. Pel meu cap apareix de forma resplendent un programa: Españoles en el mundo, on tots els que hi surten acostumen a viure de forma esplèndida i pel que sembla amb poca feina i amb  pasta suficient per viure en paradisos amb palmeres.

Ara és la teva ocasió. No reclamis els teus números, les teves relacions, en definitiva el teu passat. És un senyal del destí que t’ha arribat en forma de carambola per poder fer un abans i un després. Què deixes enrere?:1.La Neu (que no li faltarà res, almenys la mare segur que la treu a passejar dues vegades al dia ). 2. Una dona que ha calculat que tot s’havia acabat. 3. Un treball que et xucla la sang i l’enteniment i no et deixa temps per respirar.

Ha estat un senyal, dirien els nous gurús de les ciències d’autoajuda. Deixa’t gronxar pel destí que se’t posa al davant. Te’n sortiràs. M’han dit que al sud de l’Índia, a l’estat de Kerala hi ha una costa magníficament verge, pots muntar un petit bar per a turistes per pocs dòlars, podràs tenir la teva hamaca i la teva petita cabana voltada de palmeres cocotars...Ernakulam és el nom del poble”

Finalment veia llum a la meva vida. Notava com unes ales immenses em creixien sota les meves espatlles i m’indicaven el rumb que havia de seguir a partir d’ara. El meu cos havia perdut una feixuga càrrega i una mena de dolces pessigolles per dintre em feien riure de tal manera que van ser motiu d’algunes mirades reprovatòries per part de la meva companya de viatge...Encara faltaven cinc hores de vol. Dormiria feliç i en arribar a l’aeroport dipositaria el mòbil aliè a les mans de l’amable funcionària de l’oficina dels objectes perduts de l’aeroport. Agafaria un vol intern fins Madurai després de fer algunes gestions i això és tot.

I aquí estic: estirat a l’hamaca i la meva mà aguanta una copa amb un deliciós suc de mango. El sol es pon mentre la cadència sensual de la música reggae m’acaricia els sentits. Penjat a l’escorça de la palmera s’eixuga un brillant rètol acabat de pintar: Pizzeria Neu.

-A la teva salut, estimada!

La vida té aquestes coses (1)

-       Mare, no és això. Segons la Júlia ja hem esgotat tots els intents. Ella ho té molt clar: una temporadeta d’aire fresc  i a veure què passa....No, no vull tornar a casa vostra, no necessito res més. Tingueu cura de la Neu i ja en tinc prou. Et trucaré quan arribi a l’hotel de Nova Delhi. Penjo. Adéu, mare.

En realitat, la relació amb la Júlia s’havia acabat feia mesos. Després d’un dels sopars dels divendres que fèiem sistemàticament amb els seus amics em va confessar que tot havia estat un error.

-       Tot què? Tota la nostra relació? Un error?

-   Sí, Jaume, un error de càlcul, de creure que en pocs dies es reconduirien les situacions i tornaríem a ordenar de forma lògica les nostres vides, però no ha sigut així.

Jo ja m’havia avesat al seu racionalisme, a les seves paraules un pèl pedants,  al seu prendre mides i als seus càlculs en tots els terrenys fins i tot en el terreny sentimental. En els nostres inicis, en les primeres flamarades de l’enamorament fins i tot trobava que aquesta qualitat la feia encara més encisadora:  “Vés, si n’estava d’ ella! Vés si n’estava de penjat aleshores !” però ben mirat m’estava fent un favor. Se m’havia avançat a uns esdeveniments que tard o d’hora s’haurien precipitat i haurien tingut el mateix final. Ara m’estalviava d’haver-me de sentir culpable, encara que la situació tot plegat no era gaire galdosa. 

Amb la Júlia havíem viscut unes quantes primaveres plegats i sempre hi haurà allò de perquè no ho vam tornar a intentar. De vegades les relacions per bé o per mal només pengen d’un fil, d’una mirada , d’una invitació, d’un gest carinyós damunt o sota les estovalles...o de la paraula justa en el moment just. Depèn d’encertar les coordenades. Vet aquí! Potser serà una frase per a la història: Les relacions sentimentals depenen d’encertar les coordenades. Per altra banda, la meva vida laboral també començava a fer figa. Les meves responsabilitats com a executiu de la firma SIHL començaven a malmetre la meva salut física i mental.../...

Pluja

El silenci de la pluja em fa feliç.No espero res més que el goig de sentir l'aigua com llisca lliure a prop meu.