Memòries I de Josep Maria de Sagarra

Fotografia: Carme Andrade

Les primeres pàgines del primer volum de les Memòries de Josep Maria de Sagarra contenen una exposició detalladíssima dels avantpassats de l'autor, tot remuntant-se fins el SXII. Les seves vides són relatades amb tota classe de detalls i de notes curioses. De com i mitjançant els successius casaments, la riquesa es va acumulant en uns hereus que, de generació en generació van aportant nous béns tot incrementant un patrimoni rural que es va estenent per tota la geografia catalana. La brillant memòria de l'autor a partir dels relats de l'oncle Ferran és la font dels innombrables passatges documentals on els homes i les dones són descrits  amb breus però incissius i acolorits mots. La profusió d'adjectius usats, comparacions i metàfores en sàvia combinació fan de cada retrat un autèntic fresc al natural on el color i la gràcia de la pinzellada són tan reals que el lector no s'ha d'esforçar gens per imaginar-se'ls ben vius al seu davant.

La primera part del volum  arriba fins a l'adolescència on assistim al descobriment de les grans passions que marcaran la seva vida: els ocells i la literatura. Els ocells, herència espiritual i poètica de la seva mare; la literatura com a resultat d'una sensibilitat extraordinària unida a unes grans qualitats intel.lectuals, cosa que produirà gran admiració en els professors del Sagarra adolescent. La mort de la mare assenyalarà els límits, la frontera de la seva vida d'adult.

Alguns dels fets històrics narrats, com els de la Setmana Tràgica, són relatats com si el jove Sagarra els hagués seguit amb curiositat des de la finestra d'una atrinxerada torre. A causa de la seva posició social, el seu bàndol era el del poder ben allunyat dels pàries que es sublevaven pels carrers i places de la ciutat. Malgrat això, un petit fervor revolucionari neix en el seu cor, ni que sigui per l'ardor juvenil propi de la seva edat. 

Les memòries d'en Sagarra constitueixen una gran font de coneixement de la cultura de començament del segle XX. Així, tot un seguit de personatges, Carles Riba, Josep Maria Lòpez Picó, Josep Carner i altres als quals estava lligat per amistat i per aficions desfilen per les seves pàgines. El final d'aquest primer volum de les memòries acaba en aquest moment històric, com a preàmbul de l'esclat cultural que s'esdevindrà més tard.

Sense dubtar-ne ni un moment, Sagarra és un dels grans mestres de la llengua. Indispensable, indispensable, indispensable...

B.S.Iyengar

El setembre de l'any 1996 el mestre de mestres de ioga, en B.S.Iyengar, va visitar el centre Iyengar de Reus. Avui, tot revisant papers, he trobat les notes que vaig escriure en la seva visita. Les he rellegit i m'han tornat a semblar plenes de claredat i d'humanitat.

La pròpia existència és el déu. És el que fa que els meus budells, els meus pulmons funcionin, que fa que tot estigui en continu moviment.

El ioga ajuda a expandir el cor i concentrar la ment; el món actual expandeix la ment i constreny el cor.

El benefici del ioga no te'l trobes tu només: el troben els teus amics, els familiars, els companys...

No m'importa que no cregueu en Déu; el que m'importa és que cregueu en la vostra pròpia existència.

Viu amb amor, practica i treballa amb amor i riu-te'n dels teus fracassos.

Si un altre és superior que tu en virtut, estigues content i dóna gràcies que sigui així.

La meva fe no és un mur o una cortina que m'impedeix veure més enllà; al contrari: és allò que em fa continuar treballant, la voluntat d'anar més enllà del coneixement...

La meva existència, la teva, la de l'altre són els rius que van a parar a l'oceà de l'existència, que a la vegada es transforma en núvols, pluja i rius novament...

(B.S.Iyengar en la seva visita al Centre de Ioga Iyengar de Reus el 23 de setembre de 1996)

Les palmeres salvatges

William Faulkner, paraules majors de la literatura nordamericana. Un clàssic, diuen. Els dos relats encreuats que conformen aquestes Palmeres salvatges tenen el classicisme del rerefons existencial dels grans temes que ens persegueixen des de molt abans dels inicis de tot:  la impossibilitat de ser lliures, l'individualisme, el materialisme, el desamor,etc. La forma literària de Les palmeres salvatges defuig els convencionalismes. Una prosa complexa, plena de matisos i un estil personalíssim, que requereix del lector la paciència necessària per acostumar-s'hi i per superar les primeres pàgines. Els éssers que poblen els dos relats són éssers automarginats que s'intercalen sense un nexe aparent. En un dels relats, uns presoners sobreviuen a unes inundacions del vell Mississipi. Aquesta sortida al món exterior de la presó els situa contra les cordes de la pròpia existència, els enfronta a una dura realitat on la vulnerabilitat i la indefensió són més fortes que quan vivien sota la teulada de la presó. A fora, tot individu està tancat en ell mateix. A fora no és possible la compassió. Els homes i les dones no són res més que ombres a qui la indiferència i el menyspreu són les monedes de canvi quotidianes. Potser es sentien més lliures en el clos de la presó?

El segon relat planteja la follia d'una jove parella que intenten trobar un sentit a l'existència tot lluitant perquè els diners no siguin causa de desamor; intentaran superar les barreres de la materialitat portant al límit la seva existència. Entremig, l'episodi de l'avortament de la dona afegirà sordidesa i tristesa a uns personatges que no aconseguiran els seus anhels. En contrapartida, els dos relats conformen un viatge sensorial amb ressonàncies poètiques en un paisatge feréstec i excitant com és el de Les palmeres salvatges. Va ser escrita l'any 1939. William Faulkner va reble el Nobel de literatura l'any 1949.

Pètals a cau d'orella

A la mateixa hora, cada tarda, la dona dels cabells cendrosos entrava al petit establiment del carrer Santa Caterina i saludava la Virtuts. La Virtuts l’esperava a la porta amb el tovalló al braç i amb un Bona vesprà Sra. Dàlia bonica. Li tenia reservada la tauleta rodona  de l’entrada. Li agafava el bastó d’empunyadura daurada i li ajustava la cadira a la petita taula.

A la paret de l’orxateria, els tons blavosos de les rajoles de Manises contrastaven amb els  cabells cendrosos de la dona, pentinats en suaus ondes. Del seu aspecte extern destacaven unes ulleres fosques que sempre conservava posades.  Amb la mà dreta, lleument tentinejant, agafava el got d’orxata que li servia puntualment la Virtuts. Xarrupava a poc a poc i  esperava. Sabia que d’un moment a l’altre la persona que esperava entraria per la porta. Fins aleshores ell no havia faltat mai a la cita de les flors, com deia ella.

Ell entrava tot traient-se el panamà els dies de calor i amb un gest d’elegància natural el deixava damunt de la tauleta de marbre que també li reservava la Virtuts; el seu lloc era just al racó del penjador i al darrera de la taula d’ella. Vestia elegant, fes calor o fes fred. Les seves americanes ben ajustades i el seu mocadoret de seda al coll el distingien de la resta de clients de la famosa orxateria Santa Caterina, plena de turistes amb calça curta que entraven acalorats i esbufegant les tardes xafogoses d’estiu.

Després de saludar discretament la dona dels cabells cendrosos , obria sempre el mateix llibre que treia de la butxaca de l’americana. Un llibre petit de tapes granatoses i amb una cinteta vermella com a punt de llibre. Era semblant a un d’aquells missals que veiem en algunes esglésies perquè els fidels puguin seguir les oracions. L’home obria el llibre segons el punt del dia anterior, movia  el seu cap uns centímetres al davant just darrera de la dona de cabells cendrosos i iniciava una lectura gairebé  a cau d’orella. La dona arrenglerava el seu cos a la cadira i reculava una mica el seu cap per poder seguir més atentament les paraules que ell anava desgranant una a una com pètals de rosa que, tot lliscant cap a  l’orella  escampaven la seva flaire en suaus onades i anaven penetrant en tots els racons del cervell amb un embriagador efecte, un efecte que per altra banda era compartit per ambdós. El lector, sovint havia de fer una pausa per sortir de l’enrogallament de la veu produït per un mot   o per una imatge que esclatava potent entremig d’un vers. I ella, sovint es deixava bressolar per les paraules amb un lleuger moviment de cap, com seguint el ritme d’una música personalíssima. Lector i oient, tots dos es submergien en un espai únic, intern , aliens al moviment de la resta de mortals que transitaven per l’establiment.  I així cada dia fins que  iniciaven el ritual del comiat.

L’home acabava la lectura, tancava el llibre, el desava a la seva butxaca dreta i després de fer dos glops a la camamilla amb anís que sempre li servia la Virtuts, s’aixecava i acostava la seva boca a l’orella esquerra de la dona dels cabells cendrosos i li donava les gràcies per la seva atenció. Ella li corresponia  amb  el nom de la flor que li havien suggerit les paraules i les frases  dites a cau d’orella : prímula, rosa boscana, lligabosc, violeta, flor de romaní, panical, lilàs, orquídia, begònia, hortènsia, flor de la passió... I així dia darrere dia, les paraules xiuxiuejades s’anaven transformant en jardins de flors en el cor del lector agraït i en el de la dona dels cabells cendrosos. 

Carme Andrade

On ningú no et trobi

Un títol On ningú no et trobi que ens diu molt del contingut del llibre. Una història on el personatge leiv motiv adopta diversos apel.latius: Teresot, àlies La Pastora, àlies Florencio Pla Messeguer; batejat però com a Teresa Pla Messeguer. Un personatge que viu o vol viure on ningú el trobi. Una història real envoltada d'una ficció. La història real del maquis Florencio Pla que impel.lit per circumstàncies personals, socials i històriques s'incorpora a les files del maquis de la zona dels Ports i del Maestrat.

La història que ens narra la seva autora, Alicia Giménez Barlett, està basada en la biografia real del personatge i es fa doblement interessant gràcies a la introducció de dos personatges de ficció que li confereixen a la novel.la un plus afegit. Un periodista barceloní i un metge psiquiatre francès atret per la figura del Teresot apareixen als escenaris reals del maquis als anys cinquanta amb l'esperança de poder recaptar informació sobre el personatge. El periodista serà contractat pel metge a fi que l'ajudi sobre el terreny a cercar informació amb l'esperança de poder arribar a contactar amb el maquis. Una lectura atractiva des de les primeres planes, envoltada de l'ambient opressiu i opressor dels anys següents a la desaparició del maquis, en què qualsevol vilatà d'aquelles contrades podia ser un confident de les forces franquistes. Així el clima de desconfiança i de por de l'estat opressor encarnats en les figures dels guàrdies civils planen per tota l'obra. Una contribució més a la història d'unes comarques castigades per uns i pels altres, producte tot plegat de les misèries materials i morals d'un règim feixista i assassí.

Aquesta novel.la fou guardonada amb el Premi Nadal 2011. Cal destacar la boníssima traducció al català d'Alexandre Gombau i Arnau que ha sabut utilitzar dos registres lingüístics amb gran mestria.

Ballarina de paper fi

Una flor d'hibiscus surt del petit gerro que el vent ha fet caure; l'aigua que s'ha abocat damunt de les blanques estovalles dibuixa un rierol que lentament va degotant cap al terra de fusta de la terrassa. La flor  va de la taula al terra empesa pel vent, rodola per l'enfustat del restaurant buit després que una ràfega de vent hagués deslligat una de les vetes del tendal blanc de la terrassa. La tela del tendal s'ha desfermat en un ball frenètic anant a petar rítmicament sobre les cadires de fusta del restaurant gairebé buit de clients.

Mentrestant, la delicada flor rosada va rodant i rodant,- ballarina de paper fi -, sobre un terra de soledats i tardor.