Des de sempre m’han seduït les històries que tenen com escenari la
Catalunya endins. Els Drames rurals
de la Caterina Albert, La vida i la mort
d’en Jordi Freginals , la Laura a la
ciutat dels Sants, La Punyalada, l'imponent Sots feréstecs i més recentment la tragedia rural de Tor. I ara ha
arribat a les meves mans els Dos taüts negres
i dos de blancs, d’en Pep Coll.
Els paisatges feréstecs i obscurs on es desenvolupen els fets tràgics a
mans d’uns personatges també foscos i feréstecs són els ingredients que
m’atrauen i que deuen formar part d’aquest gust pel cantó fosc i ombrívol de la
vida i que potser connecten amb el gust infantil per les històries de terror o
per aquelles novel.letes costumistes de nens abandonats a la muntanya amb què
havia fornit la meva imaginació infantil.
Fotografia: Carme Andrade |
Sigui com sigui, la història en sí, aquí és secundària. El que realment
m’admira és la llengua amb què està escrita. Aquí la forma supera el fons. Una
llengua riquíssima farcida de paraules pròpies del Pallars dites en boques
d’una gent que renega, treballa al camp, tenen relacions sexuals i mengen en
pallarès. I també és admirable la traça de l’escriptor a situar els fets en
plànols diferents i en veus diferents, de manera que al final el lector té una
visió calidoscòpica dels fets ocorreguts.
I sempre la guerra. La guerra i les seves conseqüències acompanyen la
narració. Personatges del bàndol vencedor després i personatges republicans
abans. La barbàrie de l’abans, del mentre i del després. Com una llosa, sempre la guerra.