Esvorancs
Part
II
EL
MUR
Les
parets de la tercera planta són blanques i no hi penja cap quadre. El rellotge del final del passadís ha emmudit
a les tres. Tu i jo estem asseguts davant per davant entremig d’una taula de freda
resina que suporta el pes dels nostres colzes. Sento la humitat que puja del
riu. I tu, la sents?
Sí,
la tremolor en els teus ulls. Fuges de la gelor del mur: maó a maó damunt la
màscara reinventada. Has elevat a veritat una creença preestablerta sense la
possibilitat de contrast, sense donar treva a res que no sigui tancar ulls,
orelles, nas i porus de la pell per no fer
front al teu desig més profund. T’arreceres a la negació. Saps que sents i
esborres les paraules que amagues. El riu baixa tumultuós sota les penques de
gel. La teva ànima que transita sempre pel cercle irritant de l’orgull mut, ara
parpelleja, ara s’abandona al tremolor. El distanciament. Confesso el meu
cercle irritant de l’aquí no passa res
quan tu et gires d’esquena. Assumeixo la resposta a allò que tu en dius una
relació impossible. Un frau. I així anem transitant per un camí bloquejat on
les pedres som nosaltres mateixos i les nostres foscúries. Cremen les vísceres
i aquesta contenció pertorbadora. Comportes. Tancat amb pany i forrellat.
L’espera pacient. Peixem les criatures.
L’angoixa de l’espera no és sempre violenta, té els seus moments apagats.
Espero, i tot el que hi ha al meu voltant és colpejat per la irrealitat.[i]
 |
| Fotografia: © Carme Andrade |
La
nit irromp aliena a la humitat del riu i al tic tac interromput de les busques
del rellotge. Un llampec dilatat pot il·luminar una paraula encara no dita. El que oculto de paraula, ho diu el meu cos.../...
El llenguatge és una pell. És com si
tingués paraules als dits, o dits a la punta de les meves paraules.[ii] (La paraula, sempre, la
paraula amb la T de transformadora). I que així, en la fosca alquímia del desig ,
la paraula es fes carn. [iii]
En
el darrer naufragi som a temps de tancar el cercle de sutge i foc. Una riuada
fèrtil en llàgrimes, el germen dolç del perdó, la vall esponerosa. Què són les paraules? Les llàgrimes en diran
més.[iv] Som a temps d’esbudellar-nos.
Afonar en allò més íntim i més pregon, afonar, afonar, afonar i despullar,
despullar, de tot allò inútil, dels altres, del teu entorn, del meu, una
paraula que esdevingui la vall fèrtil, un dir que
portem la h d’humans, un dir que hem
errat, l’error de la bena als ulls de la cara i del cor. Tu i jo i la lava
que circula lenta i clandestina sota la neu glaçada.
Encara
estem vius. Hi som a temps. L’error es pot reparar. Reparem els vius.[v] Tanta misèria empastifa l’error
que ens hauria d’avergonyir a tu i a mi. A tu pel mur construït, a mi per no
haver fet res per saltar-lo o per no triar la bona escala.
Garbellar
les roses més frescals i fer-ne un pom, obrir el costellam i encaixar-lo
dintre. Les roses criaran roses que habitaran el pit, el coll, el cap, les
cames… roses d’estiu, de tardor, d’hivern, de pètals durs i brillants, roses
que destil·laran la seva essència dintre dels cossos estimats. Els jardins s’ompliran de pètals escampats
pels parterres, els camins es desdibuixaran i els peus nus podran voltar i
passejar junts o sols, sense un ordre buscat, catifes plaents envoltaran la
casa dels grans finestrals. En un racó, les eines ben desades a l’empara de les
malvestats. Les eines amb què guarir les flors.
La
paret és blanca i nua. Puja la humitat del riu fins la planta tercera i encara no
han engegat la calefacció. Fa fred.
© Carme Andrade
