El títol de L'edat dels homes de l'Hèctor
Bofill, llegit al club de Lectura Òmnium/Bravium em va produir una certa curiositat i uns moments de dubte: Parlarà dels homes com a gènere o del col.lectiu d'homes i dones? Parlarà dels homes com a gènere masculí
en relació a l'altre gènere?
 |
| Auschwitz. Fotografia: Carme Andrade |
La cita que encapçala el relat ens dóna una pista: Un gran principi de violència comandava els nostres costums, de Saint-John Perse, poeta francès (1887-1975) i premi Nobel. La
violència com a mètode utilitzat pel gènere masculí des dels orígens de la nostra civilització per
a dirimir els conflictes. La visita de l'autor al
Club de Lectura ens va esvair els dubtes. En efecte, la seva novel·la, que conté tot sigui dit de passada, moments
poètics remarcables, ressalta el paper dels homes en el darrer conflicte del
36. Un treball que parteix de la memòria històrica familiar per desgranar unes
vides estroncades per la guerra però també per posar negre sobre blanc tot un
seguit de reflexions i dubtes morals en relació al compromís dels homes amb el
seu temps i com l'instint natural de supervivència pot fer canviar els destins
de les persones, tot i aparcant en un segon terme les ideologies i creences. Un
altre repte moral que ens ofereix aquesta Edat
dels homes és com arriba a ser d'estrany i paradoxal que la mateixa societat
que va produir tanta bellesa, Bach, Bethoveen, Wagner, etc, va ser capaç de produir tant dolor. De com la bellesa i el mal poden articular complicitats que ens resulten incomprensibles
quan ens ho mirem des de la perspectiva del temps transcorregut. L'apropiació
de la bellesa clàssica per part del nazisme va ser un fet indiscutible i molts
autors s'hi han esmerçat a parlar-ne, per citar-ne un, Susan Sontag en el seu article Feixisme fascinant denuncia la dimensió ideològica de la bellesa perfecta.
Ens és molt llunyà aquest dilema? Podríem afirmar sense dubtar-ne
que en els nostres dies en algun punt del planeta no es dóna aquesta contradicció?
Carme Andrade
El viatge necessari del poeta o de l'aprenent de poeta cap al més profund d'ell mateix: la soledat la gran aliada dels silencis fructífers. Som éssers solitaris, i com vaig llegir no fa gaire, unes vegades més que d'altres i cal aprendre a viure a partir d'aquest reconeixement. Extreure tot allò que brolla des de l'interior i posar-ho sobre el que hi ha a l'exterior. Ser artista, diu, és no comptar, no calcular i que tot esdevingui de forma natural. Aquesta connexió amb el més profund de les complexitats de l'ànima serà el que donarà la qualitat de l'obra d'art o del text o del poema. La sinceritat i l'amor. La malaltia com un estat de transició que cal aprofitar, com un mitjà gràcies al qual l'organisme s'allibera del que és estrany. Parlant dels noms: Molt sovint és el nom d'un delicte allò que destrossa una vida i no l'acció individual i sense nom...és a dir la desgràcia sovint ve pel nom. La grandesa de la paraula per a bé i per a mal.
