Àngels Moreno, L’usurpador
(L'usurpador, XIX Premi de Poesia Maria Mercè Marçal 2017)
Fins que no has excavat uns quants metres avall avall
en el pou dels versos morenians o en les seves fractures poètiques no comences
a assaborir el que la poeta ens proposa.
Usurpa qui pren. Usus = dret d’ús que tu tens sobre
les teves coses i rapere, arravatar, robar amb violència. Algú et roba
amb violència el que és teu. Et saqueja a tu o als
teus béns.
Cau la
nit
que
iguala en usurpar
Ara que
ser mare és deixar-se usurpar
(Lucia Pietrelli)
Podria començar parlant de les sensacions que et queden
enganxades a la llengua i a la gola després d’una primera lectura perquè la
poesia de l’Àngels Moreno és poesia d’alt voltatge. Tot en ella és
profund, intens i esquarterat. Després d'una primera lectura antropòfaga, és a
dir, impulsiva i només amb els ulls dels sentits, hi ha una segona lectura més
pausada mirant de descobrint els llocs amagats per on ens vol aconduir la poeta.
Aleshores és quan pren sentit una cita introductòria de Maurice Blanchot:
...escriure és acollir l’absent encara que no el reconeguem...
En aquest absent es conforma el nucli de L'usurpador. Un absent que és tant el buit del subjecte, (un buit que tots portem a dins), com el mateix subjecte. (En la dedicatòria que la mateixa autora em va fer al llibre entre altres coses em desitja que em trobi amb l’Altre amb majúscules). L’absent també deu ser l’Altre.
...escriure és acollir l’absent encara que no el reconeguem...
En aquest absent es conforma el nucli de L'usurpador. Un absent que és tant el buit del subjecte, (un buit que tots portem a dins), com el mateix subjecte. (En la dedicatòria que la mateixa autora em va fer al llibre entre altres coses em desitja que em trobi amb l’Altre amb majúscules). L’absent també deu ser l’Altre.
Una poesia empeltada d’una substància molt antiga i profunda, com si recollís un testimoniatge ancestral i ens el resitués en l'era postmoderna. L'Absent, l'Altre , l’Incert, el buit i la fragmentació, tot de conceptes que ens remeten a una mena de pèrdua metafísica que diria que va més enllà del pur esteticisme.
Creure
que poder és foradar,
però el
forat és l’única peça,
tot
l’incendi.
.../...
No es pot
escriure.
Ja no és possible.
Per usurpar hem d'extreure alguna cosa d’un lloc; en el lloc ha quedat un forat, ja no hi ha
el que hi havia. En el gest d'usurpar, en l’acció de prendre algun objecte per força hi ha
una rotunditat del gest sense la qual no hi hauria usurpació. Així, fracturar, rompre, rebentar, excavar,
fissura, esventrar, arrencar, estrebar, escletxa, incisió, tall, expulsar,
travessar, estilet, xarrupar, xuclar, ferir, escoltellar i expulsar, vomitar i escopir
són imatges per visibilitzar la pèrdua arrencada de forma violenta.
La poeta ens parla del buit que portem dintre i del buit
que som, és a dir allò absent després d’haver estat arrencat. D’aquí tanta cavitat, tant de forat: escletxa, abisme, cavitat, fenedura i també tanta cicatriu, paraula que utilitza sovint. La conseqüència de tot
plegat és el desgast, l’esllavissament,
el sotrac, el naufragar, la devastació.
La seva professió li proporciona el llenguatge que necessita per salvar la seva poesia dels espais habituals i tòpics i situar-la en unes coordenades d’afortunada bellesa, fent que mots com geniva, injectar, fractura, aurícula, alvèol, cadàver, nòduls (els nòduls de la nit, sublim), sang (paraula molt habitual), raneres, epilèpsia, apèndix, cadàver, glàndules, espasme, arrasar, diàstole, fibres, língula, pulmons mortalla etc. esdevinguin poesia pura gràcies a una mena de conjur en un acte d'alquímia poètica.
La seva professió li proporciona el llenguatge que necessita per salvar la seva poesia dels espais habituals i tòpics i situar-la en unes coordenades d’afortunada bellesa, fent que mots com geniva, injectar, fractura, aurícula, alvèol, cadàver, nòduls (els nòduls de la nit, sublim), sang (paraula molt habitual), raneres, epilèpsia, apèndix, cadàver, glàndules, espasme, arrasar, diàstole, fibres, língula, pulmons mortalla etc. esdevinguin poesia pura gràcies a una mena de conjur en un acte d'alquímia poètica.
El trencament i el
tall. És una poeta de talls. Trenca la
sintaxi, la talla, la disecciona, la reinventa.
Aboca’t a la finestra
i vine’m de tu.
És més una poesia de l’experiència del llenguatge que de l'experiència vital - encara que és molt difícil desprendre'ns de tot d'això que ens acompanya sempre i que en diem vida.
Els dits de la veu, el temps és una mà, els nòduls de la nit...
Descompon, fragmenta i en aquest aparent caos sorgeix el desig de totalitat. L'intent desesperat dels poetes per copsar el que obstinadament se'ns fa invisible, potser a causa d'aquella primera usurpació i en conseqüència el buit original amb què ens vam convertir.
La poeta, en un moment de la seva intervenció ho il.lustra de forma fefaent. Allarga la mà per assenyalar-nos una pila de llibres i ens diu aquí hi ha la prova que tots anem buscant coses però allò important és el que encara falta per dir, tot el que hi ha fora de tot el pilot de llibres escrits.(1)
Poesia d'alta volada, molt ben alimentada i encara millor digerida i tal com ella mateixa ens relata: L'obra mai no està sola, sinó que forma tot un sistema d'intercomunicacions amb obres precedents, paral.leles i, per què no, futures. Així amb Maria Mercè Marçal, Maurice Blanchot, Antonin Artaud, Octavio Paz, Alejandra Pizarnik i Jaume Pont he tractat d'il.lustrar el concepte d'usurpació, on el concepte, la imatge, el lloc/joc del jo i de l'altre es diferencien o es fonen l'un amb l'altre, deixen l'escletxa, el buit, la claror o la llum.(2)
Aboca’t a la finestra
i vine’m de tu.
És més una poesia de l’experiència del llenguatge que de l'experiència vital - encara que és molt difícil desprendre'ns de tot d'això que ens acompanya sempre i que en diem vida.
Els dits de la veu, el temps és una mà, els nòduls de la nit...
Descompon, fragmenta i en aquest aparent caos sorgeix el desig de totalitat. L'intent desesperat dels poetes per copsar el que obstinadament se'ns fa invisible, potser a causa d'aquella primera usurpació i en conseqüència el buit original amb què ens vam convertir.
 |
| Fotografia: Carme Andrade |
Poesia d'alta volada, molt ben alimentada i encara millor digerida i tal com ella mateixa ens relata: L'obra mai no està sola, sinó que forma tot un sistema d'intercomunicacions amb obres precedents, paral.leles i, per què no, futures. Així amb Maria Mercè Marçal, Maurice Blanchot, Antonin Artaud, Octavio Paz, Alejandra Pizarnik i Jaume Pont he tractat d'il.lustrar el concepte d'usurpació, on el concepte, la imatge, el lloc/joc del jo i de l'altre es diferencien o es fonen l'un amb l'altre, deixen l'escletxa, el buit, la claror o la llum.(2)
(L’úter, la primera llar, el primer bressol)
M’atreveixo a parlar de poesia uterina:
M’atreveixo a parlar de poesia uterina:
Creix enganxat com una llémena
.../...
germina en el cove, s’atansa, invicte
Sublims els poemes que conformen Màtria. Poemes de l’embaràs, de la concepció, on el dolor, el crit, el fred, l’espasme, el coàgul no deixen espai als tòpics als quals estem acostumats. El dolor del naixement a conseqüència de l’extracció, de la usurpació. I altra vegada el buit, el forat, el dins, el fora, el jo i l'altre.
Has vingut amb els ossos
a l'úter que t'expulsa.../...
Us invito que us deixeu usurpar, us deixeu xuclar per una poesia que tal com escriu Vicenç Altaió en el seu magnífic epíleg: Una poesia, la d'Àngels Moreno, que viu l'exili del sagrat tot excavant les entranyes de la poesia mateix, el que s'escriu.
© Carme Andrade
(1) i(2) Intervencions de la poeta en la Jam poètica organitzada pel Safareig Poètic l'1 de febrer de 2018 al Bar de l'Orfeó Reusenc.
(1) i(2) Intervencions de la poeta en la Jam poètica organitzada pel Safareig Poètic l'1 de febrer de 2018 al Bar de l'Orfeó Reusenc.
