Si nada
nos salva de la muerte, al menos que el amor nos salve de la vida.
(Pablo Neruda)
Orgull podria ser la vomitera amarga d’algú que ha viscut la
malaltia de l'amant en primera línia de foc. I també
podria ser el relat dolorós escrit per aquest algú que opta per donar-li el tomb i reconvertir-lo en un cant a la vida.
Podria…però l’autor d’Orgull tria entomar la realitat sense artificis des de l’única perspectiva possible:
la de l’amor. Orgull és un paisatge vital
i literari ple de matisos nets i diàfans malgrat la foscor, on l’amor vibra per
tots els racons de la vida i de la mort. Es fa present en la vida quotidiana dels amants
quan fan el vermut amb els amics en una terrassa i en els moments
de dolor a la capçalera del llit.
 |
| Fotografia: Carme Andrade |
El narrador il·lumina el cantó fosc del relat amb una prosa directa i fluïda que ens condueix cap a moments
d’intensa quotidianitat i també a d’altres moments en què els protagonistes ens
mostren amb contundència però també amb delicadesa tots els matisos psicològics
que provoca la malaltia. Dolor
i amor. Amor i dolor són indissolubles. Preparar-me per perdre’t només
consistia en deixar de pensar, en deixar de planificar i només sentir. Ara
entenia que preparar-se no passa pel cap. Només pel cor. Des d’aquesta perspectiva podria semblar que el relat
viscut per l’autor és un cant a la vida amb aquest matís tan naïf que sovint
associo amb una certa intencionalitat d’autoengany davant les adversitats, cosa que es prodiga sovint en els
nostres dies. La seva perspectiva és conscient i
real, fins al punt que en aparença podria semblar que ratlla una cruesa massa extrema, quan en realitat ratlla la humanitat més profunda : Vida bruta de càncer però
certa, molt més certa que la que havia tingut mai. I en les profunditats
del pensament amorós sorgeixen frases com aquesta: Calia
viure els moments amb el poder d’allò que mor. Només així els instants són
realment vius. Vida i mort, amor i
dolor són els pols per on oscil·la el pèndol d’Orgull I per on corren les
aigües subterrànies i fluïdes de la felicitat del moment. - Mai he estat tan feliç en tota la meva vida,
diu el protagonista malalt.
Allunyat així de la llàgrima i allunyat de la truculència
obscena, Orgull és una necessitat de
l’autor i també és un relat molt bell on la paraula, a més d’actuar com un
instrument exorcitzador és l’eina que eleva a categoria literària un fragment de
vida, una llum que sorgeix entre les tenebres.
Carme Andrade
O també que ens salvi el desamor....
ResponElimina