Ja d’entrada, l’autor ens obre
la porta de Boscúria, la natura perduda
de les coses amb Lucreci (segle I
aC) i el seu Rerum Novarum, dient-nos
coses tan antigues i alhora tan noves com que la relació entre els elements de
la natura produeix novetats en forma de noves
plantes, nous rius i noves muntanyes en una dialèctica imparable com ho és la
relació de les lletres per formar paraules o de les paraules per formar
llenguatge...
La densitat boscosa de Boscúria, la natura perduda de les coses provoca
que quan l’agafes per segona vegada saps que necessitaràs un temps per pair les
semblances i les analogies que et planteja, que no podràs fer una lectura
lineal, sinó haurà de ser una lectura d’anar i tornar i tornar a anar i parar.
Així les coses, pots tenir la Boscúria
al teu abast, als teus ulls, durant uns quants mesos i la podràs simultaniejar
amb altres lectures més assimilables en poc temps o més ben dit amb lectures
que no necessitaran tanta deglució, regurgitació, - amb perdó- , i assimilació
com els boscos de Boscúria.
La primera fascinació d’aquesta
lectora es va inicia amb el relat de l’entrada al bosc. Tan amiga que soc del
deambular per camins i boscos i mai havia captat, perdó mai n’havia estat
conscient, que l’entrada al bosc pugui ser anàloga a l’entrada a un altre bosc
ple de paranys per gent incauta com jo, és a dir al bosc íntim que ocupa un espai tant si vols com si no i
que no sempre saps com sortir-ne. La segona fascinació, encara que no
desentranyada del tot, vull dir compresa en la seva totalitat, és quan en
Bassols, psicoanalista ell, llegeix la
muntanya. Entenc la lectura de la muntanya en soledat, per molt acompanyada que hi vagis. Una lectura
amb les lletres de tots els misteris que et pot revelar, que en realitat no són
de la muntanya, són els teus propis misteris. Així les coses, anem caminant per uns boscos
que no són uns boscos qualssevol, ni per unes muntanyes que no són qualsevol
muntanya. Són els paratges que portem dintre des de lluny. Per a l’autor, la
muntanya santa serrada és el referent de totes les muntanyes i per molt que
tombi per la Patagònia o per l’Himàlaia,
Montserrat serà la muntanya llegida i sabuda. Serà la muntanya que es buida per
dintre per parlar-te. I la lectura de la muntanya s’adquireix gràcies al fil
afectiu que t’uneix amb algú des de petit. Així el parent proper que et va
mostrar de lluny el perfil de la muntanya o que et va anomenar els noms de les
valls, de les rieres o dels pics serà l’origen de tot plegat. Sense les seves
paraules no hauries après a estimar ni el perfil ni la muntanya.
I ens parla de l’absència en
singular, la de l’amic de joventut amb qui havien llegit plegats les muntanyes
estimades. Amb l’absència de l’amic omplim les nostres pròpies absències. I ens
parla de l’experiència del viatge, de qualsevol viatge que et porta lluny i
alhora et porta a prop, a l’origen. I aquí Verdaguer surt al pas. Mossèn Cinto
en arribar als Alps, davant de la Jungfrau i del Montblanc: “ Oh, Montserrat!
Oh, Pirineus, Montseny i Canigó! Jo us veig passar, l’un darrere de l’altre,
davant mos ulls que ploren d’enyorament “. Record, desig, melangia, conceptes
que s’entrelliguen amb muntanya i natura. Pujar muntanyes és més fàcil que
baixar-les. La baixada sempre és més perillosa. De nou el paral·lelisme amb
l’entrada i la sortida del teu laberint interior, sigui bosc, sigui muntanya. Serà fàcil entrar-hi però sabràs com
sortir-ne?
Molt reveladores són les
reflexions que trobem al voltant del concepte de paisatge. El paisatge és cosa
de tenir, no de ser. I d’aquí al consum i la comercialització de la natura
només hi ha un pas. La natura enllaunada. A mida que avances en la lectura
descobreixes com el sentit del títol es vincula amb la pèrdua i el divorci de
les nostres societats amb la natura. De com ens hi hem allunyat i de com un
retorn és gairebé impossible. Per acabar, Boscúria,
la natura perduda de les coses ens endinsa en un pensament on geografia,
llenguatge, alpinisme, espiritualitat i coneixement s’interrelacionen amb una
mirada profunda i poètica alhora i on el pòsit de pensadors, psicoanalistes,
artistes, alpinistes i poetes conformen un entramat de complicitats coherent
que compacta el missatge que ens vol fer arribar. Al final del llibre els
referents i el comentari que en fa de cadascun d’ells ens acosta encara més a
aquest teixit fet de pensaments i de vivències.
Un llibre per al plaer de
pensar.
© Carme Andrade
Imatge: Joaquim Vayreda. Primavera. Olot 1880 (Fragment)
