dimecres, 26 de desembre del 2018


Territoris confluents de Béatrice Bizot i Ramon Cornadó. (Exposició conjunta a la Galeria Anquins de Reus)  

Homenatge ín(t)(f)im. Escultures de B.B.

La ment

L’home sol entre runes. Pressent el futur i recorda el present. Aigua que flueix. Memòria líquida. Deslliura la ment en vol d’ocell. L’alè de l’ànima en stand by, suspès. Les veus en mode silenci. Alerta. L’ésser que pensa  sorgeix de la no encara ferralla i de la no encara desfeta. No encara. Preveu. És l’avenir incert.

L’escala

La dona puja els esgraons del temps, - l’escala que mena al futur- , arriba a la fita i contempla. El buda universal. Invitació al paradís interior. No peatge. No cost. Lu-ci-de-sa.

El mur

El ferro. El metall roent i l’origen. Rovell. El ciment. La presó. Sorgir del mur. Sorgir de la presó. Entre murs el batec de la terra que crema. La rosa és una fletxa que fa diana. Trajectòria.
 
(Dels targetons de l'exposició)

Territoris confluents de  Ramon Cornadó  (Homenatge ín(t)(f)im) Diàlegs amb la natura. Fotografia


La nuesa i l’equilibri, el repte de la ment en recerca de. L’eterna que s’entreveu  en la branca ínfima.  El no res quan és ple, el ple del no res.
El silenci envolta el nou i el vell de la presència que s’absenta. El nou i el vell de l’absència que es fa present.
Visions desenfocades,  construïm mitges veritats. La bella impudícia del nu vegetal. El filtre de la mirada. El vel que matisa.
Som aire som cel en el núvol que acull el petit ocell, punt ínfim, punts i línies, geometries del nus i del brost que germina. Present nou.
Som germen del gran buit, de l’ombra, som fora, som dins.
Nosaltres. Innecessaris.
És allò que fluctua en onades rítmiques, la roda i l’ocell que mira, repetició i oscil.lació. És el run run que no cessa. La memòria de l’aigua. El rodolar del còdol. El codolar que rodola. La rierada. El brogit del silenci. És el camí vegetal amb branques que s’esmunyen a la recerca de.
Aire

© Carme Andrade
   Desembre 2018




Territoris confluents

dimecres, 19 de desembre del 2018

Cartes des de la presó de Nelson Mandela

Camins de Florida ©carme andrade
Vivim temps de presons, de represàlies i d'encausaments. Dues polítiques recloses. cadascuna en una punta del país entre els murs de la vergonya, de la ignonímia i de la injustícia més clamorosa. I vuit presos que comparteixen uns altres murs igualment d'arbitraris, d'injustos i de venjatius. I a les meves mans m'arriben sense buscar-los llegats d'altres presos polítics com Les cartes des de la presó de Nelson Mandela. El llibre editat per Angle Editorial conté un nombre incomptable de les cartes que Nelson Mandela va escriure al llarg dels vint-i-set anys(del 1962 al 1990) que va estar en diferents presons de l'estat de Sudàfrica. De la seva lectura es desprèn la fermesa, la paciència i les conviccions d'un home que en diríem de pedra picada. A  L'home en busca de sentit, en Viktor Frankl, el psiquiatra, autor i personatge alhora del seu llibre, ens descriu els mecanismes de supervivència en situacions tan adverses com la vida en un camp de concentració i com n'és de possible trobar sentit a la vida i alhora seguir conservant la dignitat humana. Nelson Mandela manté la fe en la vida i en el futur i al llarg de les nombrosíssimes cartes que adreça a parents, amics, a representants de la vida política, als administradors de les presons, veiem com ha fet de la seva vida empresonada un cant a la veritat. Els honors són per aquells que no abandonen mai la veritat, ni tan sols quan tot sembla fosc i lúgubre, ens diu en una de les seves cartes adreçada a una de les seves filles. No fa gaires dies en una visita que vaig tenir la sort de fer a la Carme Forcadell, empresonada a Mas d'Enric em van venir a la ment molts fragments de les cartes del Nelson  Mandela. Ambdós personatges, salvant les distàncies en el temps i en el context que els acompanya, comparteixen la gran fe en la seva causa, la fermesa de la seva defensa i l'amor i la preocupació per les persones de l'entorn de la presó i pels que estan fora. La presidenta del parlament de Catalunya ens deia No ens planyeu, reivindiqueu-nos, com si els de fora, els que gaudim del cel i de l'aire lliure fóssim els autèntics empresonats, perquè tal com diu Mandela a la seva esposa Winnie les cadenes del cos són sovint les ales de l'esperit. Ales de l'esperit, que en el cas del líder sudafricà va posar en pràctica amb l'exercici sistemàtic del gènere epistolar tot i donant sentit a la seva vida. I així, les cartes adreçades als administradors de les presons reclamant els seus drets o les nombrosíssimes cartes als fills, filles i nets són una autèntica lliçó de vida d'un home que a través de la lletra intenta i aconsegueix continuar realitzant-se com a pare, com a espòs, com avi i com amic de desenes d'amics. L'energia desborda les pàgines de les seves cartes revelant-nos una personalitat tenaç, valenta i al mateix temps extraordinariament amorosa i humana amb els seus.

La paraula, una vegada més pot donar sentit al sense sentit de la manca de llibertat d'unes persones innocents. La paraula salvadora. Som paraula.

©Carme Andrade