dimarts, 13 de setembre del 2016

La llum i la mort en la poesia de Carles Duarte i Joan Vinyoli

Jad Hatem és un professor de filosofia i literatura de la universitat de Beirut estudiós de la cultura i de la literatura catalanes.  Gràcies a les xarxes, vaig conèixer l’existència del seu  assaig intitulat La llum i la mort en la poesia de Carles Duarte i Joan Vinyoli editat de forma austera i elegant per Obrador Edèndum. Atreta la meva curiositat pel títol i pels autors que s’hi esmentaven, vaig submergir-me en l’estudi que fa l'autor del rerefons filosòfic d’ambdós poetes catalans contemporanis. El resultat és un interessantíssim assaig  on poesia i pensament es retroalimenten aportant-ne sentit i bellesa. La mirada del professor vers els nostres poetes és una mirada profunda i lúcida al voltant dels temes de la llum i de la mort estudiats en sis capítols, els dos primers dedicats a la poesia de Carles Duarte i els quatre restants a Joan Vinyoli.
Els versos: Dono a cada gest/la intensitat de l’últim mot del recull Tríptic hebreu, (dins S’acosta el mar. Poesia 1984-2009. València Tres i Quatre, 2010) de Carles Duarte i altres del mateix recull seran el material base que estudiarà el professor libanès  per desenvolupar l’anàlisi d’en Duarte al voltant de la  mort i la llum, un estudi que connecta la seva poesia amb els clàssics i amb la tradició jueva.
Versos plens d’intensitat d’en Carles Duarte:
Quan algú mor,/un somni s’extingeix…/…
La vida és una llum als ulls/ i un tacte encès/que habiten/per un temps/un cos efímer…/…
Una pluja de llum encèn/aquest blau cel de vidre.

Fotografia, Carme Andrade


La pedra solitària de Joan Vinyoli serà el poema al qual Jad Hatem  hi dedica tot un capítol. El poema és analitzat en tota la seva intensitat metafòrica i conceptual, abordant-ne  la seva temàtica des de les influències hördelianes del poeta fins les que provenen dels alquimistes, dels místics o de la literatura oriental. L’estudi  d’aquest poema ens obre el ventall de coneixements que el poeta posseïa i que van influir de forma tan sàvia en la seva obra. La pedra solitària, un poema de només dinou versos conté una simbologia tan potent que un cop analitzada, dimensiona el poema en unes coordenades que el situen en una tessitura d’universalitat que passaria desapercebuda si només valoréssim la bellesa externa dels mots i de les seves combinacions. La bellesa del poema sorgeix de les seves arrels conceptuals  i s’aviva en la paraula poètica. L’autor de l’estudi ens descobreix el poeta en la seva profunditat més filosòfica. Elements imprescindibles de la seva obra com els arbres, el gall fer, l’ocell blau, l’abisme groc, són analitzats a la recerca d’un sentit encara que segons Jad Hatem: Per a Vinyoli, és il.lusòria la temptativa de conferir sentit a tot: a l’existent, al possible, al necessari, al contingent…Tot són imaginacions,llevat de la mort.
Un llibre que confereix una nova llum al cos poètic de dos dels nostres.

Carme Andrade


dissabte, 10 de setembre del 2016

Dies meravellosos, de Jordi Coca

Ara que comencem a endreçar la memòria dels anys de la transició,  Dies meravellosos de Jordi Coca és un bon relat que pot ajudar a comprendre un temps a tots aquells que no el van viure directament. De Dies meravellosos m'ha arribat l'eco de l'exaltació d'uns anys il·lusionats i alhora incerts, en què tot estava per fer i tot era possible i on la barreja de sentiments contradictoris d'una generació de joves dibuixava en les seves vides personals i col.lectives un quadre complex, intens i excitant.


Una crònica sentimental en què els personatges, sensibles als esdeveniments socials i polítics, patien, gaudien i  estimaven com si fos el darrer dia de les seves vides. Personatges afuats per l'esperança d'uns canvis que arribarien sí, però passats pel sedàs dels pactes i devaluats pel règim de la transició. Un fragment de les vides d'una colla de joves compromesos amb el país i amb l'esquerra que tenien el convenciment que la cultura era la base de tota revolució i així van trobar en el teatre la clau per obrir les consciències cap a un món més just i més lliure. Un teatre social, compromès,on la paraula esdevenia l'arma de futur i així, entre reunions, assajos i manifestacions  van anar creixent i madurant. La desfeta del grup aniria en paral·lel al canvi de paradigma social i polític, on l'aparent ambient de llibertat i la irrupció de la política de partits apaivagarien molts ardors revolucionaris.

Hi havia gent de totes les edats i aviat vam començar a sentir crits demanant llibertat i amnistia. Al cap de poc van dir que baixaven policies a cavall des de la Diagonal i vam optar per tirar cap a la plaça Urquinaona. En arribar al carrer del Bruc, hi vam trobar una colla de gent que alçava un cubell d’escombraries, motos, un cotxe posat de través… Semblava una guerra.Una mica més amunt hi havia tres o quatre jeeps i policies a cavall. També hi havia gent a les cantonades, als portals de les cases i als balcons. Per la Ronda vam veure un estol de manifestants i pel carrer d’Ausiàs Marc va passar una colla de nois i noies que duien banderes independentistes i que cridaven. De sobte vam tenir un espetec, com una explosió que no sabíem d’on venia. El carrer es va omplir de fum i vam veure com queien prop de nosaltres boles de goma i una mena de pots de fum que fumejaven.

(JORDI COCA. Dies meravellosos. Ed.62)