Ets per tot arreu, per les tanques publicitàries, per les pantalles i pantalletes, pels aparadors de joguines i pels de les llibreries... però a mi mai no m'has enganxat. Amb el teu posat
de nen de casa bona educat en un col·legi de pago em fas venir basca. Nyicris. Mentider. Entabanador. Vas enganyant a tothom amb el teu parlar tendre i melindrós, però a mi
no me l’engaltes fàcilment, no. Em mantinc ben serena jo quan intentes
sorprendre’m i treus el cap per la primera cantonada i em mires amb una fingida
tendresa, però jo sé que tot és una farsa, que tu ni tan sols creus el que dius
que ets. La meva actitud ferma i descreguda et desarma. Jo sóc el teu mirall
autèntic. El que tu ensenyes a la gent és una carcassa buida, és la closca del
caragol sense caragol, com deia en Pound en un dels seus poemes quan diu que la
closca del caragol sense el cos és la metàfora de la mort. Tu ets la metàfora
de l’engany. No estàs avesat a la indiferència
dels altres i jo sóc la teva enemiga
perquè m’ets indiferent i voldries tenir-me i dominar-me i fer-me anar d’aquí
cap allà bavejant al teu darrera, besant-te els peus. Estàs fet als afalacs i
a les inclinacions de cap i ves per on has ensopegat amb una ànima de ferro en
un cos de marbre, de marbre sí, però de marbre fi. Ai! Tants pobres incautes
han caigut als teus braços i després s’han adonat que eres un miratge, una
reverberació en l’horitzó , una falsa quimera... i el desencís els ha deixat
marques i cicatrius per sempre més.
 |
| Imatge: Carme Andrade |
Un
dia. Sí, un dia vaig caure en el teu parany i et vaig seguir, bé tu em vas
seguir a mi i jo vaig deixar que m’embolcallessis amb el teu perfum i que
passessis la teva mà per la meva cintura i de cop i volta vaig despertar del
somni, em vaig adonar que la teva bellesa anava perdent lluïssor i anava
prenent un to desmenjat i poc atractiu i saps per què? Perquè el rei va nu,
però als cortesans els interessa un rei vestit , sí, ben vestit i tots
aplaudeixen l’elegància del vestit del rei, de la seva capa d’ermini i dels
seus mocasins de seda i ell tan pinxo es passeja... a pèl. T’imagines com n’és
de ruc aquest rei? Els llepaculs del seu
voltant de tant afirmar l’engany han
acabat creient-se’l. Tots sabem que una mentida repetida unes quantes vegades
es converteix en una veritat, i així van teixint la gran enganyifa. Ai, las! però
sempre n’hi ha de vius que se’n riuen de la nuesa del pobre rei i jo en sóc una
d’ells, ha ha ha! Abans de fer-me gran gran ja no em vaig empassar que tu eres per
sempre, per tota la vida, que la teva essència romandria impertorbable, que no
s’ esllanguiria mai. A més vaig saber que tu només existeixes en unes
geografies però en d’altres no. En unes cultures, però en d’altres no. Hi ha gent que
et confon amb el sexe, amb l’afecte, amb la tendresa i no ets res de tot això.
Ets un artefacte creat per les ments desenfeinades dels senyors feudals per
tenir ben controlades les seves esposes i les seves amants, després van venir
aquells que en feien cançons i després aquells altres que es suïcidaven per tu o
que es morien d’unes febres estranyes. Més tard, una maquinària de fer calers a escala planetària segueix la gran comèdia i tots continuem creient que el rei, en efecte va molt ben vestit.
