Paraula i gest en la presentació de Els
Cercles obstinats
Els Cercles obstinats, interpretats plàsticament per la coreògrafa i ballarina de dansa
contemporània Magda Borrull acompanyada d’algunes de les seves alumnes, constitueixen una mostra
d’espectacle de petit format capaç de captivar el públic amb pocs elements
externs, cercant la sobrietat i l’emoció que sorgeix del diàleg entre dansa i
paraula.
La seva interpretació evoluciona des de l’expressió gestual plena d’emoció
continguda fins a l’explosió del gest rotund passant per onades de suavitats i gracilitats harmonioses. La
seva dansa és foc i aigua, és acció i és inacció, és un gest que irromp a
l’aire amb força creixent i que va acompanyat de la mirada d’uns ulls sempre
presents. Una dansa executada amb el cos
i la ment.
Les escales, les
finestres, les teulades i els soterranis són espais aventurats per les ballarines en un intent,
aconseguit, de dotar la plasticitat necessària als sentiments i sensacions que
els versos dels Cercles els
transmeten. Amb elles, la presència de la rapsode Antònia Farré fa augmentar la
tensió dramàtica del petit espectacle en un diàleg íntim entre la paraula i el gest. Una
paraula plena de serenor i sobrietat en boca de la rapsode, una coneixedora a
fons de la paraula en veu alta, de tots els seus matisos i dels clarobscurs dels
versos ben dits.
Un espectacle poètic de petit format elaborat per a gaudi
dels qui actuen i dels qui participen com espectadors.
Hem tingut ocasió de gaudir-ne darrerament a la Biblioteca
Marcel·lí Domingo de Tortosa on les ballarines iniciaren la seva dansa sota
terra, al damunt de les excavacions que deixaren al descobert el carrer i els
fonaments de l’antiga ciutat sarraïna. Tot un espectacle que va commoure i
emocionar els que vam tenir la sort de presenciar-lo.
Aquesta és una de les frases amb què el comentarista inicia el seu article comentant el que serà un bella pel.lícula, segurament plena de poesia i emoció, recordem L'arbre de la vida per exemple. Però el que m'ha cridat l'atenció és aquest moment visual en què els peus s'enfonsen en la sorra humida, metàfora dels moments d'incertitud o de la fragilitat del goig, tal com comenta l'article; i és que vaig escriure un poema que utilitza també aquesta metàfora per expressar la incertesa:
