Blau

Res com l’instant feliç 

en què

les llunes de la nit fosforescent

es tenyiran

del blau dels teus ulls.

Des del jardí

Una sola cosa

una,

deixar que respirin els anells de l’aigua

sota els àlbers del jardí

i persistir,

malgrat la pluja dels dies.

C.A.

Terres i vents, de Conxita Jiménez

A Terres i vents  la saviesa de les pedres, de l'aigua, de la lluna i dels arbres ho nega tot. 

La poetessa extreu de la terra els mots d'un parlar arrelat en el treball de la gent; paraules que arriben al moll de l'os de les coses elementals amb naturalitat i amb sinceritat.  El seu relat poètic és el relat del combat de la pluja sobre la terra, del fluxos de la lluna o del record del tacte de l'olivera.

Els poemes s'adrecen de forma familiar a l'arbre vell, al vent, al riu o a la lluna i les seves paraules són com preludis  d'antics oracles, de quan la sibil·la s'alçava per damunt dels mortals i una veu fonda sorgida de la terra li dictava el present i el futur de tots nosaltres.

D'aquesta manera, Terres i vents  ens recorda, -  per si de cas ho havíem oblidat- , que el nostre destí és indissoluble al destí d'una natura elemental que ens alimenta i que dóna sentit al nostre viure, però que també ens governa. Una poesia que neix de la terra i torna a la terra.

Terres i vents, un poemari que presentarem a Reus en dates properes.