Saber on
vols anar
no inclou
conèixer el camí;
Només es perden els qui caminen.
En Cap al tard, la segona publicació del poeta Eduard Casas, la contemplació profunda del paisatge empordanès i el moviment poètic en un flux i reflux constant de la natura al jo poètic constitueix un
dels eixos del llibre que comentem. L’interior és la nostra casa íntima, que
també diria el poeta Vinyoli. I la contemplació s’eleva a categoria. Una
identificació amb el paisatge gairebé total. L’ésser humà entremig, un més en
la natura. I la necessitat de parar el ritme i mirar el cel : Alça, doncs, l’esguard, que el camí
enganya.
Poeta d’allò essencial que no és res més que la paraula: la voluntat
de ser en la paraula. Però també és la voluntat d’afirmació, d’estar present
amb tota la força, fins als moments finals, el navegar contra vent ens fa
forts. Navego contra tramuntana i esdevinc
granit i pubis de surera. Les sureres
del Montgrí, - el paisatge del poeta- , els arbres resistents com el surolí, un
arbre de fulla perenne, mig surera mig alzina, un arbre resistent i dur com el
jo poètic que se’ns mostra dur i potent.
A la primera part del llibre ja s’albira el que serà una
altra constant al llarg dels poemes següents: la lluita i el compromís cívic
amb la llibertat del país. Vegem-ho
per exemple en el poema Turris argenta:
l’escalada de la torre de plata cap a la seva conquesta que acabarà en plany
pel que no va ser, en la ràbia continguda del falcó caçat. Més endavant ho veurem en poemes com en el magnífic
poema Hivern a les teulades. Trobar el mot ens salva i ens guareix en
moments de decepció.
Una poesia plena de preguntes, els adverbis COM i ON es fan
presents, incerteses i preguntes com a reptes de la creació poètica.
I com no, els cercles de l’etern retorn, dels cicles del
viure, la roda amb el seu no cessar imparable, la nit segueix el dia, la fira, el cicle de les estacions on jo estic suspès. Síssif, amunt la pedra
per deixar-la rodolar avall cada vegada i així in eternum. El vol el·líptic del trencalòs, el giravoltar, la sínia
empesa pel desig d’alliberament. Ser poema és resistir.
I arribar a port, el desig de llibertat, el retorn d’un nou
abril. Abril, el mes de l’entrada de la primavera, de l’esperança: naixerà l’aurora i de les gemmes adormides
sorgirà un abril florit, que la hivernada definirà.
I una poesia caminadora, com vaig sentir que deia el poeta
Altaió tot parlant de Cap al tard. Caminar i l’esperit de lluita, de gosar, de
desobeir, d’atrevir-te. El teu caminar molesta els inerts, els passius, els
freds, els que no reaccionen, els teus passos els ofèn. Instaurem la
desobediència! El poeta que no vol callar, que té el deure de denunciar el
poder. Vet aquí la insurrecció poética d’Eduard Casas.
Caminar, un exercici que
obre la ment cap a la reflexió i per descomptat cap a la reflexió poètica. En
el camí es troben tots els referents vitals. Camins amb marges que cal
esborrar, camins que no pots deixar de recórrer encara que faci mal temps, que
els obstacles et facin creure que no pots seguir, camins en solitari, camins per cridar amb l’ànima lliure…
El caminar també com un temps del vagareig gràcies al
qual flueixen les sensacions, els
records, els peixos de la memòria, on
els sentits s’amaren dels colors i dels silencis i on neixen noves preguntes,
nous interrogants poètics. El passat i el present. El passat de quan no
importaven els colors. Quan érem nens tot ens era pàtria, tot era bo.
I tal com ens evoca el títol Cap al tard, és una poesia del trànsit, de l’espai entre l’abans i
el després, entre la contemplació i l’acció:
Anar i
tornar, seure i caminar, paraula i
silenci; el mateix cercle.
Alguns dels poemes destil·len sensualitats, tamisades per
filtres finíssims: llavis sense pintar, faldilles blanques sense planxar, temps
d’anissos, pa amb xocolata... en un cant al record malgrat que s’imposi la
voluntat de ser-hi ara per continuar obrint-nos a la vida. Sensualitat en
l’abandonament a les onades d’aquest mar
nostre deixant-nos que ens posseeixi com també ho fan els déus grecs, Posidó,
Neptú, Odisseu... El poeta ens mostra un ventall de referents antics, presents
en el nostre subconscient col·lectiu que ens ajuden a comprendre el present. Polifem, Afrodita, Atena, Síssif, i Aquiló, el
déu del vent del nord, tan comú a les terres empordaneses. I sense oblidar els
ibers, el poble indiketa que poblà les planes de l'Empordà, referenciats en el
darrer poema del llibre.
Però és en la terra, en les ginestes i els alzinars on trobem
el sentit darrer de tot plegat. La terra es fa cant, la terra pren la dimensió
darrera. L’arbre, la ginesta, la fada,
el pinsà, l’ordi, la garsa i el pollancre, tots en un sol poema: callar i mirar, aquest present tan just.
L’emoció de la vida, el pas de la llum a la foscor. Glòria a la vida que no li calen motius per viure.
Seguint el camí de compromís cívic La vida és compromís i l’art és vida. No hi ha art sense fidelitat,
no hi ha art sense denúncia.
Cap al
tard acaba
amb el llarg poema Indika: la Plana. Els
pins, els roures, la guilla, el rossinyol, els insectes: les vespes han deixat pas als grills i els estels son els protagonistes
del declivi de la tarda. Un poema descriptiu dels elements d’un paisatge
estimat i proper a l’autor que acaba humanitzat amb la figura del pastor del bri de fonoll als llavis.
En conclusió, uns poemes que cal assaborir en unes
quantes llegides per abastar els múltiples matisos que hi podem trobar, molts més
dels apuntats en aquesta entrada. La funció poètica dels referents mitològics,
el treball de lèxic tan amorosament acurat: els noms dels ocells, els noms dels
vents, dels insectes, de les roques, etc en són exemples. .
Un jo poètic que contempla i s’embadaleix amb el trànsit de la
llum i amb la vida d’un entorn a voltes virgilià, a voltes dur i feréstec i
alhora un jo poètic vitalista i lluitador per un país que també transita entre
la llum i les ombres (1)
©Carme Andrade
(1) Resum de la presentació de Cap al tard realitzada el 30 de novembre de 2022 a la Biblioteca Pública Xavier Amorós de Reus.
