Escriure és crit
de Mònica De Dalmau ha estat guanyadora del primer Premi Carles Hac Mor, a
plaquettes d’escriptures subversives que convoca editorial Fonoll.
A continuació la presentació
de l’obra Escrit és crit, de Mònica
de Dalmau, realitzada a Lleida el 7 de febrer, al bar del Teatre de
L’escorxador.
Aquest acte
ha format part de les Jornades “PER MOR DE L’HAC. CONTRAHOMENATGE LLEIDATÀ A
CARLES HAC MOR”
Escric: crit.
Cric i escric.
Ric I escric.
Ruc i ric?
De tant ric, ruc i ric.
Cris: Crist sense T
Eri amb T el crit-eri ?
Permeteu-me que comenci amb un recurs lúdic per
situar-vos en la meva coneixença de la Mònica. Ens vam conèixer en un afer
poetic l’any Vinyoli, però ens vam REconèixer a través de l’escriptura i
mitjançant el facebook amb jocs de llengua semblants a l’anterior. Ella
iniciava el joc, sempre l’inicia ella, i jo picava del seu ham divertit i d’aquesta
manera anàvem construint, reconstruint i deconstruint tirallongues d’escrits com crits llibertaris.
Així va nèixer una amistat poèticodivertida
que més tard es traduiria en projectes de performances buganderes
passejats en alguns escenaris perduts de la catalana terra amb el pas sigilós
de les formigues, animalons que durant un temps van poblar els nostres
alliberats cervells.
Per part meva, també va nèixer una admiració per la seva
escriptura espontània i fresca que empelta els whats app que envia, els facebooks
i els mails, però que va més enllà de tot això i que miraré d’exposar a
continuació.
Parlem del ritme dels poemes. Contenen cadències musicals
naturals: aigua saltant pels penyals que de cop es talla de forma abrupta. Pura
natura. Què esperàveu? Arrodonir la peça poètica? No, el tall és consubstancial
a la seva poesia. Una poesia de tall,
una poesia de trencament, sobtat, sorprenent. La incomoditat per a l’esperit ordenat, vet aquí.
ELS TALLS. EL
TROSSEJAMENT. EL COLLAGE
I la fragmentació. El tot és fragmentació. En cada fragment el tot hi és
present i sense pretensions. Vegeu a continuació com cada vers conté un món i com es desencadena un relat am
desenllaç sorprenent:
Prudència
de ment/ Cadència de mà/ Demència de gir/ Urgent blau/
I el collage com a reflex del trossejament que vivim en
les nostres societats allunyades, - almenys aparentment- , de l’origen. En el
collage potser anem a la recerca d’un tot que se’ns devia arrabassar en algun moment de la nostra evolució.
En l’home atrapat dins de l’ampolla d’un dels collages de l’artista Pep Quer i
que acompanya l’obra poètica, l’home està atrapat com l’insecte en l’ambre. Una
obra la del Quer que actua en aquestes plaquettes com un rerefons que sustenta
la lletra. No decora: sustenta, alimenta i ambdós, escrit i imatges es
retroalimenten. A voltes són unes picassianes textures i en altres ocasions
oníriques visions atemporals.
Els crits escrits de la poeta també estan enganxats a la
gola i malden per sortir a la llum. De la foscor a la claror.
SENSE VOLUNTAT DE
RECERCA
I tornem al text. La transformació. La recerca sense
intencionalitat investigadora. Les mixtures lingüístiques i les mutacions del
llenguatge. El gust pel verb/vers subvertit en cos i ànima. El cos del vers que de
vegades sembla irradiat dels ecos antics amb gust provençal: A brasa i cendra/ per resposta oc.
L’aigua/ llengua es desvia a causa d’una pedra, d’un
tronc… de sobte ja no raja, silenci o fa salts i figueretes. Desfer per fer. (Des)tornar
per tornar. No sense l’instant abrupte que ho pot malmetre tot o que pot donar
origen a un nou rajolí d’aigua o a un nou i inesperat viarany. La mare
s’allibera del fill que portava a la panxa. No en té la voluntat. Els versos, un
assalt a la raó. Alliberem les paraules de la presó.
A tall,
rodanxa/ de vida cogombre/ en àcid represa/ es lliura escatant/ pels tasts a
oir / No alimenta / Ventricular cafeïna / asserena/ la dual bomba.
La vida, el tall, l’acidesa, el cor i de nou la vida.
Crit a la vida.
Amb els poemes de la MDD ens allunyem dels excessos
intel.lectuals o intel.lectualitzats de les nostres mirades artístiques i ens
dirigim cap a la vida/paraula nua que ens ataca per sorpresa, que ens
proporciona plaer, que sempre ens colpeix per inesperat o per incomprensible (
cal comprendre de forma racional racional tot el que ens arriba pels sentits o
el plaer no necessita comprensió?)
El descobriment sense artificis. El joc ingenu i lúdic de
la llengua que és sacsejada, pertorbada segons la tradició (quina de totes les
tradicions?), la llengua com una matèria física renovada
gràcies al tractament alliberador que la deslliura de tensions i convencions. La
frase que sembla que s’estigui fent, que
no hagi acabat de dir, les tirallongues. Crema
les hores, /canta un plor, /entusiasma la pressió, /seu amb nus de corbata,
/mastega llenyosa fe, /busca la pregunta, /i descansa prou.
No se us fa visible aquest personatge sol, nu, davant de
la incertesa?
Els canvis
sintàctics inesperats, el caos productiu, l’humor, la ironia, com un recurs per
fer-nos baixar altre cop a la realitat més immediata com qui ens vol transmetre
que al cap i a la fi no n’hi has per tant:
Avui,
macarrons amb tomàquet
o
Esperin
lletres/ per fer-ne sopa/ que jo, només de copa/ em sé malmetre
 |
| © Fotografia i collage de Pep Quer |
EL PLÀNCTON
Però el compromís hi és. Des de l’angle oposat al que
estem acostumats, però continua havent-hi una mirada, un ull crític, una tria sense voler triar. No és parlar per
parlar en una verborrea estèril. L’automatisme sorgeix espontàni del cervell i
de l’ànima de la MDD. L’automatisme s’alimenta d’un ric plàncton. Si no hi ha aliment, si no hi ha teca,
l’automatisme és un nyap, una estafa. Per què dir-ne només automàtica o
espontània? Canviem els termes. Escriptura que sorgeix del pòsit vital i del
pòsit intel.lectual, intuïtiu, popular o culte de la poeta. No sorgeix del no
res. Si sortís d’una terra eixorca, poc adobada, l’aigua seria una aigua tova
desmineralitzada. I l’aigua de l’escrit
és crit és aigua mineralitzada que raja amb abundància. Els minerals constitutius són
subterranis , l’aigua que llepa una vegada i una altra les roques que troba al
seu pas i les absorbeix: esponja. La poeta esponja, la poeta magatzem, la poeta
que vomita, que escup sense
intencions. El plàncton que alimenta el present de la dona poeta.
NO VOLER DIR RES ÉS DIR MOLT
No era
necessitat. Era vòmit. No un pap buit: estat indòmit.
Més que necessitat, vòmit. Acte reflex. L’escriptura
convertida en crit, en vòmit. L’escriptura, una necessitat fisiològica que
obliga, que no té cap més sortida natural que obrir-se pas a l’exterior, a la
superfície, al món. De la cova a l’aire lliure. De les capes profundes del
subconscient s’obre pas i salta sense avís. Aquest és el camí de la creació
sincera, del raig, del doll. El camí del prescindir de la voluntat de dir res,
encara que sempre diem, fins i tot o potser més, quan diem que no diem o quan
no diem res.
“El
llenguatge crea llenguatge; és el llenguatge el que diu coses. Quan no volem
dir res és quan en diem més de coses. I és que no es tracta pas de no voler dir
res, sinó que es tracta de resoldre el prpblema de “voler”, de la voluntat, ja
sigui de dir, ja sigui de no dir. La voluntat no té res , o molt poc, a veure
amb la poesia paraparèmica. (C.H.Mor al pròleg de Tant per tant, subpoemes).
Per altra banda, res del que diem o del que no diem ens
és aliè a la nostra condició humana, és a dir a la nostra biografia. Voler escriure ja és una intenció,- continuem
amb Hac Mor-, encara que en la MDD la
intenció sigui gairebé un acte reflex, un acte reflex que es nodreix dels
nostres miralls interiors, dels seus, de la nostra experiència humana en
contrast amb la natura, amb el món, amb els altres, amb una mateixa. Sense
anàlisi no podríem fer aquestes reflexions perquè tot es troba en les
estructures profundes de la personalitat. Psicoanàlisi i literatura.
Vaig
ser / ahir / com una pedra/ còdol de tots/. Ara corba / em rellisca tot.
Ves si no em direu que en aquesta successió tallant de
sintagmes no hi ha un minirelat de l’existència que conté el màxim de
significat.
Acabaré amb una reflexió al voltant del poema intitulat silenci, blanc o no poema, que trobareu
a Escrit és crit, un homenatge als
artistes i pensadors que han portat fins al límit allò de No hi ha res a voler mostrar, que no és el mateix que No hi ha res a mostrar. El silenci és
contingut, no és buit, a la manera del músic i pensador John Cage quan diu que
No hi
ha silenci sense so i soroll. No hi ha nit sense dia. Sense l’existència del
silenci, la música seria un estat acústic perpetu, les vibracions es produïrien
sense parar i tot seria un infern de sons i sorolls. El so l’apreciem gràcies
al silenci. El silenci no és buidor. El silenci també és plenitud.
Des d’aquesta perspectiva que sembla capgirar les nostres
mirades acostumades a omplenar-ho tot amb coses, - la major part fútils- , us
convido a mirar el buit i l’aparent NO RES també com a formes possibles de dir
o de no dir, com bonament us plagui. I com no, us convido a xalar amb els versos alliberats o
vomitats, com li agrada dir a ella; que li seguiu la pista a les xarxes i també
que gaudiu de l’esplèndid treball plàstic de l’artista Pep Quer.
Moltes gràcies
© Carme Andrade
