dimecres, 25 d’abril del 2012

Què és un artista, segons Wajdi Mouawad

Cartell del mateix Wajdi Mouawad
Del bloc del mateix autor:
L'escarabat és un insecte que s'alimenta dels excrements dels animals més grossos que ell. Els budells d'aquests animals han cregut llançar tot el que s'havia de llançar del menjar ingerit per l'animal. Per tant, l'escarabat troba a l'interior d'allò que ha estat llançat, l'aliment necessari per la supervivència gràcies a un sistema intestinal en que la precisió, la finor i una increïble sensibilitat són superiors de qualsevol mamífer. Dels excrements amb què s'alimenta , l'escarabat extreu la substància de la seva carcassa tan magnífica amb la qual se'l coneix i que ens atreu la mirada: el verd jade de l'escarabat de la Xina, el vermell porpra de l'escarabat de l'Àfrica, el negre atzabeja de l'europeu i el tresor de l'escarabat d'or, el més mític, introbable misteri dels misteris.
Un artista és un escarabat que troba en els excrements de la mateixa societat, els aliments necessaris per produir les obres que fascinen i que emocionen els altres. L'artista, com un escarabat, s'alimenta de la merda del món amb la qual treballa i d'aquesta alimentació fastigosa intenta crear bellesa...

A Incendis, l'obra de teatre que es representa al Romea,  hi caben tots els adjectius que ens ajuden a descriure una obra d'art en tota la seva magnitud: apassionant, emocionant, electritzant, perfecta en l'execució, vibrant, universal... Un guió de reminiscències shakesperianes que  et situa en les coordenades de les guerres actuals del pròxim orient. Podria ser el Líban, podria ser Palestina, podria ser l'actual Síria, podria ser la guerra dels Balcans de fa unes dècades...l'argument de tragèdia clàssica és tan viu i real com l'aire que respirem, no en va el dramaturg Wajdi Mouawad és un gran coneixedor i admirador de Sòfocles. Cal aprendre's el seu nom, un nom que porta de forma implícita el segell d'alta qualitat en totes les seves produccions.
Incendis és una obra que arrenca amb el llegat testamentari d'una dona als seus dos fills bessons. El testament comporta l'encàrrec de trobar el pare i el germà desapareguts a causa de la guerra ; quan ho hagin fet, ella podrà descansar realment en pau i podrà ser enterrada com mana la tradició del seu poble. La recerca dels orígens i de la pròpia identitat constituirà el viatge dels dos germans, un viatge personal i físic que els portarà a visitar la geografia devastada per la guerra i esbrinar a través dels supervivents el destí del pare i del germà. Un cant a la figura de les àvies i a la saviesa dels vells . Elles atresoren el coneixement de la vida i també de la llibertat. L'àvia li diu a la néta : Si tu te'n vols sortir, has d'aprendre a llegir, a escriure, a comptar, a parlar i  a pensar.
Un guió magnífic i una posada en escena, - magnífic treball del director, Oriol Broggi- , en què els diferents plànols temporals de la realitat es donen simultàniament sense estridències i de forma gairebé imperceptible. Impagables la interpretació de tots els actors. Una Clara Segura magnífica, esborronadora i un Julio Manrique dur, apassionat, convincent. Tots dos en una forma física i psíquica excepcional. Tres hores i mitja d'un treball in extremis amb uns resultats excel.lents. Un gran regal per a tots els que hem tingut la sort de presenciar-lo.
Un gran orgull per al nostre teatre.

dimarts, 24 d’abril del 2012

Octubre

La lectura del dietari Octubre d'en Miquel Pairolí m'ha produït el desig apassionant  de saber-ne més, cosa que és un plaer més dels que proporciona la lectura.  I no és l'ànsia de saber més sobre l'autor, que també m'ha ocorregut, en especial  ha estat l'ànsia de gaudir d'algunes coses de les quals ell en gaudia i que de forma apassionada ens ha sabut transmetre gràcies a la seva prosa directa, però plena de matisos. Així, he pogut gaudir d'algunes de les composicions musicals de Kaija Saariaho, com Orion de la qual ell en diu el següent:
Suggereix una mena de viatge pels cels nocturns, infinits, que travessa la constel.lació. Treballa en uns plans sonors, extensos i sostinguts, que van relacionant, entrecreuant , superposant, fent confluir o allunyar-se. I efectivament és una música plena de fluctuacions misterioses i un gaudi per als sentits.
En un altre capítol, ens descobreix que Santiago Russinyol va retratar el músic Satie en la seva pintura Un bohemi i ens parla de les Gimnopedies de Satie com una concreció de la puresa , de la poesia més essencial que pot sortir de les tecles d'un piano.../...
.../...les notes del piano de Satie que van caient com gotes d'aigua.
Es refereix al conte Lighea de Lampedusa amb aquestes paraules :
Cada any, al juliol o a l'agost, dedico una tarda a llegir, mentre passa la marinada, el conte de Lighea de Lampedusa.../...
Qui no es resisteix a demanar a la biblioteca les obres de Lampedusa i buscar afanyosament aquest relat i reservar-lo per una tarda d'estiu després que baixi la xafogor del migdia i ens acariciï la suavitat de la nostra marinada?
Doncs, és això el que faré una tarda d'aquest estiu, si les autoritats no ho impedeixen, clar!

divendres, 20 d’abril del 2012

Un vespre d'estiu a Las Vegas

Era l’hora de la posta de sol. Havíem entrat a l’estat de Nevada i anàvem  en direcció al Canyó del Colorado. Ens havíem plantejat la possibilitat de deixar Las Vegas o aturar-nos unes hores. Vam decidir passar-hi la nit. Uns quilòmetres abans d’arribar a Las Vegas, una gran extensió de cases aparellades, enganxades unes amb les altres enmig d’un erm groc i polsós s’estenia al davant nostre. La manca de verdor pels voltants de les cases impregnaven al lloc un aire solitari i sòrdid.  Aviat ens vam adonar que eren urbanitzacions fantasmes a mig construir. La bombolla immobiliària havia començat a esclatar aquell agost de 2007. Mentrestant, aquí havíem començat a sentir els cants de sirena però encara no ens ho acabàvem de creure...
Vam decidir allotjar-nos en un dels discrets i modestos motels que et trobes a l’entrada de qualsevol ciutat dels Estats Units. El motel triat es trobava ben bé als afores de la ciutat. El trajecte fins l’avinguda principal el vam fer a peu intentar endinsar-nos de mica en mica en el luxe de ciment, neons i marbres que aquesta ciutat ofereix al visitant a mida que vas entrant en els carrers i avingudes principals. En ser que el sol havia deixat de castigar i les temperatures anaven afluixant, l’hora era de gran afluència. Grups de persones s’anaven concentrant en els carrers principals i els grans casinos dels hotels començaven a omplir-se de personal a la recerca de diner fàcil. Les sales de màquines escurabutxaques dels hotels començaven a bullir amb un personal típicament del sud dels Estats Units : obesitats generalitzades, alguns amb barrets mexicans o amb les gorres de bèisbol, molts d’ells amb pantalons curts i xancletes , menjant muntanyes de gelats i amb el got de cola a la mà, grups de turistes mexicans i  algun grup de noies  vestides de  negre, amb  minifaldilles, esperant pacientment a la cua de la discoteca l’entrada gratuïta a la qual tenen accés totes les dones joves; homes joves Armani , armats amb els walkie-talkies per donar avisos , -suposadament als caps pels quals treballen-.
Aquest era el paisatge humà de Las Vegas un vespre d’un dia d’estiu.  La meva obsessió, aquell dia,  era trobar una terrassa a l’aire lliure per poder contemplar tranquil·lament la desfilada de personatges pels carrers. La cerca va ser inútil. No és una ciutat construïda per a la contemplació tranquil·la, és una ciutat per al consum al més alt nivell, sota l’embolcall d’uns esperpèntics i mastodòntics hotels  emuladors de grans obres universals: Les piràmides d’Egipte, l’Empire State, Venècia , París, La Muralla Xinesa,etc. Pels carrers circulava un trànsit dens on les limusines i els cotxes de gran cilindrada s’alternaven amb mono volums decorats amb figures de dones estirades tot insinuant un bell i jove cos en venda a preus mòdics i a l’abast de qualsevol dels turistes de baix pressupost. Només calia contactar amb el número de mòbil escrit en lletres ben grosses. Les dones són  reclam al carrer i ho són com a complement de l’estada als hotels dels casinos on es venen a bon preu. Escampats pels carrers principals, els anunciants deixen anar per terra petits reclams de la mida d’un calendari de butxaca on noies de totes mides i de tots els colors s’ofereixen com a mercaderies a l’abast. Esteses de cossos femenins són trepitjats amb total indiferència pels mils de visitants de la ciutat on el luxe es presenta com l’embolcall d’una felicitat que es compra a baix preu. Mentrestant,  els mercaders i especuladors tancats als seus despatxos de marbre es freguen les mans tot guaitant per les finestres dels gratacels l’imperi que han construït.

dissabte, 14 d’abril del 2012

Schubert i Kubrick en estat pur

     

Barry Lyndon - Schubert piano trio in e flat
Un Schubert poderós dóna vida a aquestes extraordinàries escenes del film  Barry Lindon de S.Kubrick. Senzillament sublim!

Art i cultura de la pau al poble vell de Corbera. Avui 14 d'abril en commemoració de la República.

La II Biennal d'art de Corbera d'Ebre s'ha centrat en els primers cinc articles de la Declaració Universal dels Drets Humans, on ens parlen tant de la llibertat i el dret a la vida, com de l'esclavitud i les tortures.../...El nou espai  que acull la Biennal és l'església de Sant Pere, símbol del Poble Vell de Corbera d'Ebre. Ara convertida en espai cultural vol ser un referent a les Terres de l'Ebre.../...La pretensió de tots els participants és denunciar aquestes injustícies i alhora fer una reflexió sobre la situació actual al món
(extracte del catàleg de la II Biennal d'Art Corbera d'Ebre Drets Humans)

El poble vell de Corbera, mut testimoni de la barbàrie de l'agressió feixista, amb els seus carrers encara empedrats i les restes del que va ser un lloc de convivència entre veïns, constitueix una mostra que ens obliga a fer una reflexió sobre el nostre passat més immediat i alhora constitueix un exemple de com l'art es pot posar al servei dels drets humans i de la convivència.
No deixeu de visitar-lo i admirar les seves escultures a l'aire lliure, així com la visita obligada a la immensa església que de mica en mica s'està convertint en un gran espai d'art i cultura on es realitza la Biennal d'Art Drets Humans. La darrera edició es realitzà a la primavera 2011.

dilluns, 9 d’abril del 2012

Som illa o som península?

Diu Amos Oz:
Cap home ni cap dona no és una illa, però cadascun de nosaltres és una península, la meitat enganxada al continent, la meitat mirant l'oceà...Una meitat connectada a la família i als amics i a la cultura i a la tradició i al país i a la nació i al sexe i a la llengua i a moltes altres coses, i l'altra meitat amb el desig que la deixin en pau per poder mirar cap a l'oceà.(...)

(Octubre, M.Pairolí 2011)

dijous, 5 d’abril del 2012

Un petit gran pas: Diem prou!

Els protagonistes són  la Maria i l'Andreu, una parella de petits empresaris del ram de la restauració del petit poble de Siurana que han fet un petit gran pas. Un pas que posa contra les cordes el poder centralista espanyol, però que encara posa més contra les cordes els petits governants que ocupen la Generalitat de Catalunya i de pas   ens posen contra les cordes a tota la ciutadania catalana que  veiem com dia rera dia estem posant la galta en una escalada de decisions que afecten de forma dramàtica el present i el futur de Catalunya. Ells han sabut donar la cara amb el seu petit gest d'objecció fiscal. Saben el que vol dir dignitat i ens conviden a participar fent pinya en un castell que s'aixecarà el 13 d'abril al Teatre La Renaixença de Cornudella del Montsant i en l'acte Diem prou!