El temps ens és donat o ens és
prestat?
Sembla que la poeta Lena Paüls hagi optat per creure en un temps que
se'ns ha concedit en préstec amb l'objectiu de gaudir-ne, d'assaborir-ne els fruits
i de viure’l amb passió i fruïció. Tant
si ens ve donat com si ens ve prestat, el temps encara, - i per sort - ens el
marca la natura i els seus cicles. Així,en aquesta primera part de Temps de penyora, la poeta ens presenta cadascun dels mesos de l'any com un temps ric en uns fruits de
la terra i un temps on les tradicions i
els costums s’arrelen en les vivències més profundes d'aquest gran pou
d'emocions que és la infantesa. Dotze poemes trenats per un pas del temps dolç
en sabors i en aromes i tenyit, - per què no- , de l'agredolç de l'enyor, encara
que la roda del temps amb els seus cicles naturals s'encarrega de retornar-nos de nou els nous fruits i els vells rituals.
 |
| Fotografia: Carme Andrade |
Una poesia de la benaurança de
saber-nos en harmonia amb el nostre entorn i concretament amb el nostre
paisatge físic i humà. Fins aquí podríem arribar com a resum del que es pot apreciar fent unes primeres lectures, però no puc deixar de passar per
alt dos comentaris: un pel que fa referència a la mirada en primera persona que de tant en tant treu el cap en algun poema
: un jo mora que aporta una veu
externa i en certa forma paradoxal, com si aquest jo mora observés des de fora tot el que ocorre en aquest nostre món
mediterrani i català i no deixés de
meravellar-se o d'estranyar-se. Com si
aquesta estranyesa també fos alimentada pel sentiment de no pertinença a aquesta
comunitat de valors culturals aliens. Un contrapunt molt interessant que hi
afegeix un plus de sorpresa i de contrast que et fa rumiar si aquesta veu no
deu ser la pròpia veu poètica, que per altra banda conté algun punt un xic
burleta.
Un segon comentari es desprèn de la lectura d'un dels poemes, Juliol. Un poema d'alt voltatge on la paraula dolça i fins i tot de subtil ironia d'altres poemes, aquí es transforma en mirall cru i descarnat d'una terra que pateix, amb la imatge del pi podrit, però també amb la de l'esperança del pi jove.
JULIOL
Un pi podrit amb tres branques, les arrels mig descalces,
i l'esperança mesurada en un pi jove, que no acaba de fer-se.
Si només fos la pluja àcida..., però viu també
amb l'amenaça permanent dels cans salvatges
que en xuclen de nit la saba.
¿Quantes muntanyes s'abaten amb morterades?
La terra insultada,
injectada de suc tèrbol a l'espinada,
mestressa del dolor que vindrà,
la inquietud de la por, surant en la veu del clan.
Un viatge a l'interior de la memòria,
ombres i llum en un espai de formes,
els melons esclafats podrint-se al ras
i tu escrivint sempre el mateix llibre,
en fila índia per voreres de carrers costeruts.
De nit, fanalets, lluernes, cuques de llum
l'amor tothora en remull per continuar navegant.
( De Temps de penyora, de Lena Paüls)
El Temps de penyora us el podeu descarregar aquí:
