Carrer Verdaguer

Un petit homenatge a Hopper, el pintor de les soledats i les esperes

Mira l’hora impacient. La seva cara és allargada i de trets petits i fins. La pell del rostre  és lleument rosada. Sota els ulls grisos se li marquen unes suaus bosses d’un violaci pàl.lid. A ambdós costats del nas les comissures del rictus de la boca  indiquen una incipient maduresa. Porta poques joies. Només  es destaca un punt daurat a la banda dreta del nas. Un botó daurat enganxat al nas i un braçalet de pell marró combinat amb petites pedres de color maragda que sobresurt de la jaqueta fina gris en el  moment que treu una revista de la bossa.  Ho fa amb desgana. La fulleja però  les lletres  se li amunteguen unes damunt  les altres i la seva mirada es perd  saltant d’una ratlla a l’altra.

Té  el mateix  corcó dintre del cos com quan traspassava la reixa del jardí del carrer Verdaguer i ficava la clau dins del pany.  Ara està delerosa que passi la tarda al més aviat possible. Una mena de desassossec la va preparant per al  pitjor. Veus,  cares oblidades, mirades, gestos. Les neurones s’afanyen a recuperar imatges i tons de veu; sent en la nervadura de l’esquena la tibantor de la tensió acumulada en unes poques hores. Se sent com una pruna arrugada, encongida i vulnerable. Uns sentiments que havia sepultat convenientment sota una gran llosa. És com haver iniciat una dura ascensió en ple hivern, quan l’aire et manca, quan les puntes dels dits se’t gelen, quan la gola s’asseca pel fred i una mena de boira t’emboteix els sentits .

 Això sentia mentre esperava en un banc de l'andana . Al costat hi té la maleta amb rodes; de la butxaca externa sobresurt un paper caragolat. Damunt de la maleta hi ha deixat un xal de color fúcsia i a sobre de tot un petit mòbil. Passatgers inquiets s’amunteguen a l’andana subterrània. Flairades  calentes inunden l’aire aviciat de l’estació.

Fotografia, Carme Andrade

El carrer Verdaguer... A la part alta de la seva petita ciutat , en un solar heretat  en zona rústega  ell va fer construir  per tots tres una casa enmig d’un bonic jardí. El jardí es va esllanguir en poc temps: els parterres abandonats i tristos,  els rosers plens de pugó , les fulles de l’hivern  s’arremolinaven els dies de mestral, les parets de la casa s’havien anat deslluint amb el temps. La vela de la terrassa va ser abatuda en una mestralada i així es va quedar, com una bandera de vaixell abandonat, esparracada i destintada. Li retorna a la memòria la vella fotografia de la casa del carrer Verdaguer. Ell la hi va enviar abans que ocorregués. Abans. La seva mirada, mentre mossega una poma que ha tret de la seva bossa , està perduda. De tant en tant fa una ullada al mòbil que té al costat.

Avui a les 21,55 haurà acabat tot. Hi haurà anat i haurà tornat de la ciutat oblidada. En  aquesta mateixa estació pujarà al vagó del tren que la  durà fins a París i d’allí a Compiegne en autobús. I demà al vespre, quan obri la porta  es  trobarà  en un racó del passadís, arraulideta, la petita Shasha que farà com si no la conegués, miolarà i girarà cua amb aquells aires d’indiferència que li fan pensar sempre en la superioritat emocional dels felins. Farà  una bona neteja de papers i de documents passats; passarà  l’aspiradora, farà unes quantes bugades i renovarà la terra de les plantes de la terrassa i tot tornarà a ser com abans, millor que abans.

Carme Andrade

De vida pètria

- Sents com plou?  Sents com corre l’aigua per la canalera de la façana?
- Avui tampoc no entrarà ningú.
- Em comencen a fer mal els ossos, què dic els ossos, si no en tinc d’ossos. El que em fa mal és l’ànima. Només tinc ànima i plecs , molts plecs d’una túnica blanca que s’està ennegrint de pols i d’impaciència.
- L’ànima, l’ànima... com a mínim tens ànima per dintre i la tens al seu lloc, equilibrada i ferma. Jo ja no puc més, només m’aguanta un senzill clau que m’està importunant d’allò més i és que l’operària no me’l va clavar equidistant. El meu eix de simetria vertical, que és tant com dir el meu equilibri personal, se m’està desplaçant cap a la dreta i això m’està provocant  una luxació de cal déu i sembla que ningú se n’adona.
- Calla que sento passes...
- No, això no ho suporto.  Algú em mira massa d’aprop.  Ara gira el cap cap a un cantó, ara cap a l’altre... Estic a punt de sortir del marc i fer-li una ganyota.
- Calla que et sentirà!
- Uf, se’n va,  quin descans! No m’agrada sentir l’alè dels visitants als meus nassos. Em posa de mal humor que els seus ulls  vagin repassant tots els meus detalls, que intentin investigar com m’han creat. Que busquin i rebusquin què hi ha al meu darrere. Mouen el cap cap aquí i  cap allà; em maregen.  Aquest panoli  ara se’n va al catàleg i el repassa. M’està buscant . Si em compra, potser s’adonarà de l’error de l’operària  i situarà el meu eix en el lloc exacte; ara bé, aquest tipus esprimatxat i llusco de vista no fa per mi, no em veig penjat al seu menjador al costat de les Lladró que m’imagino deu tenir escampades per tot els racons i raconets del pis. Ni em veig en un menjador empastifats de bodegons o del que és pitjor d’aquelles pintures amb gossos de cacera i genets galopant.
- Tindràs sort i et comprarà , ja ho veuràs i deixa’t estar de romanços estètics. A mi si se m’acosta algú no sempre me n’adono , he de parar l’orella molt finament perquè la vista ja saps que la tinc molt limitada; el meu creador ni es va molestar a treballar-me uns ulls com déu mana, vull dir uns ulls que serveixin per veure-hi  al davant, al darrere i als costat. Ja veus com estic, girada de cara el terra. Des del meu angle de visió només veig les petites tisoretes que es passegen impunement per tot arreu o les petites volves de pols que s’amunteguen a la paret del davant. De fet qui gosi mirar-me només veurà plecs i més plecs.  Estic condemnada a mirar el terra i el que és pitjor arrossegar aquesta ànima que em condemna de per  vida,  de vida pètria s’entén.  Em sents?

( Carme Andrade, Una visita a la galeria )

Quan el sol d'estiu,
avar impenitent,
ja ha fos al seu gresol
l'última unça d'or
on lluu la seva efígie,
els bruns adolescents
arriben a ciutat
grapejats pel vell astre
que és ja moneda antiga.
I tu has aparegut
sota d'un halo aurífic,
àgil,esvelta flama.
i no he gosat mirar
els teus ulls abrusats
per no fondre'm amb Ícar
al fons del mar de l'ombra...

Jordi Gebellí, El deixant del temps (2005)  Arola Editors