Illa 2035, de Dani Alba

L’Illa 2035 és un llibre amb una presència física molt atractiva.Un llibre de cobertes sensuals i elegants gràcies a l’artista Fina Veciana que hi ha deixat la  seva personalíssima marca de cors atrapats dintre de finestres o potser són cors  que volen sortir del seu marc? En la contra, unes onades que es balancegen en un matí oratjós d’estiu… 

Fotografia: Carme Andrade

Els cors que volen sortir del seu marc ens podrien servir com a imatge del  discurs intern del llibre, així com les onades que es lliuren al vent sense  restriccions, perquè el plantejament de l’autor és oferir als personatges de la seva narració un repte vital que els hauria de portar a una illa imaginària de llibertat personal, i com si d’un nou Ulisses es tractés cercar els companys de viatge per fer una travessia dolorosa però necessària. Per realitzar-la els voldrà forts i segurs i els posarà a prova. Busquem el vent, poeta, li diu. Evitem que les veles pengin del pal major com si fossin pell vella I gastada, quasi morta. Orientem la proa contra el vent perquè les infli, les mogui, les converteixi en cofoies als teus ulls que, a poc a poc, veuran aquest color verd resignació enfonsar-se al fons del mar que sempre has volgut vèncer. Fes-ho poeta. Aquesta derrota nostra, si es produeix, també sabràs escriure-la. 

El repte que ofereix als companys de viatge triats comporta dues coses: haver de sortir de la suposada zona de confort on estan instal·lats i la més dolorosa, la d’acceptar de perdre tots aquells records que fan nosa. Qui estaria en condicions d’acceptar d’esborrar la memòria per començar quasi de zero una nova vida? Aquest és el gran repte que els proposa l’autor. 

Fins aquí s’entén que Illa 2035 no és una novel.la. Illa 2035 és inclassificable des de l’anàlisi textual perquè en realitat conté elements de gèneres diversos. El plantejament vital i filosòfic de la proposta que fa l’autor ens situa el llibre en les coordenades de l’assaig; la descripció d’uns personatges ens l’acostaria a la novel.la, però en canvi no hi ha una acció específica que provoqui cap interrelació conflicitiva entre ells i que desemboqui en un final. Els paràgrafs on es passeja un cert alè poètic fa que parlem de prosa poètica. 

L’Illa 2035 és una illa amb penyasegats pronunciats, amb rius que flueixen lliurament i també és una illa amb algun rierol sec. És una illa de contrastos en l’ús que fa dels nivells de llenguatge. La llengua cavalca entre extrems força dispars i en aquest punt rau, segons la meva opinió, el punt més censurable. Hi ha capítols, en especial els primers del llibre on s’hi aboca un estil de llengua massa  directa que contrasta amb l’estil lingüístic de les reflexions més profundes i asserenades dels capítols següents. El llenguatge més directe i un pèl descurat correspondria als fragments on el narrador ens dóna una visió generalitzadora de les dones, cosa que pot despertar suspicàcies en més d’un lector o lectora, encara que també carrega contra els homes de la seva generació. També hi observem un contrast suposadament volgut, entre un món modern on les relacions socials estan carregades de superficialitat i un desig d’autenticitat i de desfer-se de tot allò que suposi un obstacle en la recerca 

d’aquesta illa projectada idealment. 

Una illa que no us deixarà indiferent si sou dels que accepteu el repte d’arribar-hi i trepitjar-la amb tots els seus turons, rius i rierols, encara que us aconsello que aneu en compte amb els foscos penyasegats. 

Carme Andrade

Orgull, de Francesc Hernández

Si nada nos salva de la muerte, al menos que el amor nos salve de la vida.

(Pablo Neruda)

Orgull podria ser la vomitera amarga d’algú que ha viscut la malaltia de l'amant en primera línia de foc. I també podria ser el relat dolorós escrit per aquest algú que opta per donar-li el tomb i reconvertir-lo en un cant a la vida. 

Podria…però l’autor d’Orgull tria entomar la realitat sense artificis des de l’única perspectiva possible: la de l’amor. Orgull és un paisatge vital i literari ple de matisos nets i diàfans malgrat la foscor, on l’amor vibra per tots els racons de la vida i de la mort. Es fa present en la vida quotidiana dels amants quan fan el vermut amb els amics en una terrassa  i en els moments de dolor a la capçalera del llit.

Fotografia: Carme Andrade

El narrador il·lumina el cantó fosc del relat amb una prosa directa i fluïda que ens condueix cap a moments d’intensa quotidianitat i també a d’altres moments en què els protagonistes ens mostren amb contundència però també amb delicadesa tots els matisos psicològics que provoca la malaltia. Dolor i amor. Amor i dolor són indissolubles. Preparar-me per perdre’t només consistia en deixar de pensar, en deixar de planificar i només sentir. Ara entenia que preparar-se no passa pel cap. Només pel cor. Des d’aquesta perspectiva podria semblar que el relat viscut per l’autor és un cant a la vida amb aquest matís tan naïf que sovint associo amb una certa intencionalitat d’autoengany davant les adversitats, cosa que es prodiga sovint en els nostres dies. La seva perspectiva és conscient i real, fins al punt que en aparença podria semblar que ratlla una cruesa massa extrema, quan en realitat ratlla la humanitat més profunda : Vida bruta de càncer però certa, molt més certa que la que havia tingut mai.  I en les profunditats del pensament amorós  sorgeixen frases com aquesta:  Calia viure els moments amb el poder d’allò que mor. Només així els instants són realment vius. Vida i mort, amor i dolor són els pols per on oscil·la el pèndol d’Orgull I per on corren les aigües subterrànies i fluïdes de la felicitat del moment. - Mai he estat tan feliç en tota la meva vida, diu el protagonista malalt. 

Allunyat així de la llàgrima i allunyat de la truculència obscena, Orgull és una necessitat de l’autor i també és un relat molt bell on la paraula, a més d’actuar com un instrument exorcitzador és l’eina que eleva a categoria literària un fragment de vida, una llum que sorgeix entre les tenebres.

Carme Andrade

 Al voltant de Lila, de Marylin Johnson. (Ficció recreativa)

Havia arribat al petit municipi de Gorfina amb l’encàrrec del meu cap de seguir la pista d’un dels testimonis del cas Moll 320. L’hora de la meva arribada era prou tard com per no poder distingir amb claredat les cases ni els carrers del poble on hauria de romandre algunes hores. Les més de tres-centes milles que havia recorregut m’obligaren a estirar-me al gran llit de l’habitació del motel del poble i deixar per al dia següent l’estratègia a seguir.

L’endemà després de dinar i seguint les indicacions de la recepcionista, vaig arribar a la casa veïna de la petita església presbiteriana. El jardí estava ben endreçat, amb tot de requadres delimitats i on començaven a despuntar els jacints i els lliris d’aigua. Els petits còdols de riu que omplien el caminoi fins la porta d’entrada dibuixaven unes sanefes gregues elaborades amb exactitud geomètrica. Les finestres i la porta d’entrada pintades de colors virolats i la pulcritud del jardí deixaven entreveure una vida ordenada i relativament alegre dels habitants de la casa. La meva curiositat anava en augment per conèixer la mestressa de la casa en atribuir-li unes característiques personals ben allunyades de l’ordre i de la vida tranquil.la que aquells espais desprenien.

El dring de la campaneta va sonar dos cops. Em va rebre un rostre femení de faccions dures excepte en la mirada d’uns ulls intensament blaus. - Perdoni, la senyora Lilian  Hammer?

- Sí, sóc jo...

- Helena Andreotti, de la comissió policial del districte IV de la ciutat de Nova Orleans. Estem fent un seguiment de la desaparició de la senyora Molly Smith.

Amb un gest afable em va convidar a passar al petit menjador on un bressol de criatura es destacava en l’angle més assolellat. La blancor d’unes puntes que sobresortien del senzill llitet s’afegien a aquella visió d’ordre i pulcritud del jardí que m’havien sorprès feia uns moments. La seva mirada va començar a resseguir els mobles del menjador, les cortines i es va aturar al bressol del racó. Va abaixar el cap un instant cap el parquet del terra i de forma sobtada va aixecar la vista  i em va mirar des de la profunditat de l’oceà dels seus ulls.

- Desaparició diu? La Moll...

- Espero no importunar-la amb la meva visita i si prefereix que vingui a una altra hora, puc fer-ho més tard.

- No, no, continuï. Com veu- i es va assenyalar discretament amb la mirada el  seu ventre arrodonit – ell pot esperar.

- Abans d’entrar en els detalls de la desaparició de la Doll, deixi’m que li expliqui perquè he acceptat aquest servei especial. Vostè va ser acollida per la Molly Smith amb unes condicions ben penoses i traumàtiques. La Molly la va retornar a la vida, va ser la seva salvadora, però ho va fer...fora de la llei. Veurà que la contradicció és gran, per un costat si no ho hagués fet, segurament vostè no seria en aquest món i si ho va fer, ho va fer cometent un delicte d’usurpació d’una criatura, cosa penada per la llei. Quan diem que vostè segurament s’hauria mort, hi posem un condicional, quan diem que ella la va salvar, infringint la llei, és un fet provat. Tot sovint, les lleis dels homes no es corresponen a les lleis naturals de la bondat dels mateixos homes...

- És dur això...però segueixi, si us plau.

- He conegut la seva història gràcies a la meva afecció a la literatura. La meva amiga em va recomanar un llibre de la Marylin Johnson, intitulat Lila. I Lila és vostè. Allí hi ha la seva història, els seus orígens, la seva joventut i potser alguns elements de ficció. La lectura de la història de la Lila em va posar contra les cordes personalment, em va obrir les pàgines del meu  llibre personal que creia tancat.

- Perdoni, puc oferir-li una tassa de cafè, de te...?

Fotografia: Carme Andrade

El seu rostre expressava un gran interès i alhora un cert desassossec. En certa manera volia deixar passar uns minuts abans que jo no continués el meu relat. Tot de sentiments contradictoris la devien estar empresonant. Després de la breu pausa, vaig continuar.

- Vaig llegir Lila abans d’ocupar la meva destinació laboral actual.  Al meu país m’havia quedat sense feina i gràcies a un amic nord-americà em van oferir un temps de prova com a criminòloga a un dels districtes del sud de Nova Orleans. No vaig dubtar ni un segon de fer el trasllat. El descobriment pel qual sé que vostè existeix l’he fet en arribar a la nova oficina. El meu cap em va encomanar un plec d’informes entre els quals hi havia el de la desaparició de la Molly Smith. Va ser sorprenent trobar-me amb la investigació en marxa d’una dona que responia a les característiques d’una de les protagonistes de la novel.la que portava encara a la maleta. Vaig descobrir que l’autora feia pocs mesos que havia mort i vaig decidir que aquest seria el primer cas amb el qual m’enfrontaria.

-Tot això que m’explica em posa en una situació de vulnerabilitat personal per la qual no estic preparada, però no puc deixar d’escoltar-la. Segueixi, si us plau.

- Crec que no s’hauria de preocupar en excés perquè pel que he pogut comprovar,  molts aspectes formals de la novel.la no responen al relat tècnic de l’informe pericial. Aspectes com els llocs, els noms, etc estan ben desdibuixats. Com li deia, la lectura i el posterior descobriment de la seva existència han activat part del meu passat i han posat al descobert episodis de la meva vida, cosa que m’empèny a seguir el cas de la desaparició de la seva mare adoptiva i aportar proves que resolguin el delicte del qual se l’acusa.

- Creu que la desaparició de la Moll és conseqüència directa de l’acusació que penja sobre ella?

- Sí, crec que és així. I vull comptar amb vostè per desmuntar l’acusació i restituir el bon nom de la seva mare adoptiva...

- I perdoni, crec que arribat a aquest punt, puc preguntar-li quina és la seva motivació personal en tot aquest assumpte?

Aquí la meva resposta es va fer esperar uns instants. Després de comprovar com la llum del sol que es filtrava a través de les cortines havia anat minvant, vaig iniciar el relat accidentat dels meus orígens i a mida que m’anava explicant,  anava descobrint aspectes que m’unien molt íntimament a la vida de la dona que tenia al meu davant. La tarda s’esllanguí per complet quan vaig estrènyer aquella mà tremolosa. Va tancar la porta i jo vaig resseguir amb la mirada el bell camí fet de petits i brillants còdols de riu.

Carme Andrade