Vint-i- un títols de la bibliografia del poeta Xavier Amorós en la celebració del seu centenari. Un petit homenatge.

 

VINT-I-U

 

Tal dia farà un any, em va dir- i va penjar. Punt final de la nostra Història sentimental. M’havia obsessionat massa amb la meva feina i li havia traslladat les meves neures fins al punt que se’n va cansar.

 De Reus estant jo li havia comentat que després de reflexionar mentre feia El tomb de ravals,  tenia el convenciment que la clau del misteri la trobaria consultant Les històries de la plaça Prim. De seguida em vaig adonar que m’havia equivocat. Els fets ocorreguts al Camí dels morts l’any 75 se’m van revelar a  Les columnes del Reus Diari del 1987 després d’un llarg i pacient treball d’investigació tan feixuc com trobar L’agulla en un paller. Abans, les Notes d’un arxiu inexistent al Cafè París m’havien proporcionat les primeres pistes relacionades amb un dels magatzems de les Botigues de mar d’Altafulla, on i segons les notes  s’havien trobat uns Darrers versos d’un poeta reusenc conegut. Aquests versos contindrien algunes de les claus que hauria de resoldre sobre les circumstàncies dels successos del Camí dels Morts.  

Les meves intuïcions em van portar a descobrir un codi numèric a Les columnes del Reus relacionat amb les frases Guardeu-me la paraula i Els braços del vent. Ambdues frases formaven part dels documents trobats als magatzems de Les botigues de mar d’Altafulla.

 Aquells moments en què em vaig decidir a continuar la cerca els recordo com Temps estranys, donat el final sobtat i dolorós de la meva Història sentimental i la meva precarietat laboral i és que és ben sabut que quan plou, Plou però plou poc. Així les coses, vaig continuar la recerca per descobrir què va ocórrer al Camí dels Morts l’any 75 i que es pogués relacionar amb els versos dels Poemes inèdits trobats en una de les butxaques del cadàver amagat darrera d’uns matolls i molt proper a la magnífica entrada del Mas Barberà.

 El codi numèric ocult en les dues frases estava relacionat amb algunes de les pàgines dels Poemes inèdits, cosa que em va anar mostrant una veritat sorprenent... i em vaig oblidar de les hores emprades i de la paciència invertida. El codi, un pic resolt, va treure a la llum la implicació directa d’un conegudíssim industrial de la ciutat, un personatge d’aquells de missa i de tortell els diumenges...Ràpidament vaig enviar un fax amb les meves investigacions a l’agència  i vaig respirar tranquil. Finalment, podria agafar-me un dia de descans. Enyoro la terra, el Pradell de sempre, El meu veritable palau, - vaig pensar- i després de prendre uns apunts de la Història gràfica del Reus Contemporani, 1986-1987 per la meva propera tasca, vaig sortir disparat cap a la carretera de Falset amb un exemplar de l’Antologia poètica(1940-1964) de l’autor nostrat.

 

© Carme Andrade

 

El rastre nival, d'Àngels Marzo

 ( Algunes d'aquestes notes em van servir per la presentació de El rastre nival de l'Àngels Marzo al Centre de lectura de Reus el 30 de maig de 2023, amb la presència i la intervenció de l'autora )

El rastre nival  és un conjunt de poemes amb unes característiques que el fan ben singular, entre d'altres coses, pel punt d’arrencada de cada poema. Un fet, una imatge, una notícia, un esdeveniment social o històric son la motivació per desplegar un relat poètic on la descripció de la imatge provoca tot un seguit de reflexions, sovint punyents, acostant-nos a una literatura compromesa amb la humanitat. Personatges i actes singulars que han obert camí de llibertat com és el relat al voltant de la Rosa Parks, la dona de l’autobús, una imatge ja mítica en el món dels drets de les minories.

Tenim un altre exemple en el poema Cuba, 1943. Un títol que correspon a una fotografia real de Cartier Bressons, Cuba 1934 és la imatge que té com a objectiu la denúncia política. La desolació, la tristesa, la indigència, la sordidesa, la misèria d’uns abandonats cavallets de fira... i a partir d'aquestes imatges la poeta es pregunta pel sentit de l’art quan pervertim el dolor...La fotografia és experiència capturada. L’ús de la càmera implica una agressió, ens diu Susan Sontag en l’assaig(1) sobre la fotografia: Quan tens l’agressió o la mort al teu davant o fotografies o intervens.

La poeta també ens parla de la memòria que s’incrusta en els nostres ADN i així desplega tot de pensaments al voltant del pas del temps, de la vida i la mort així ha estat sempre, permanència i trànsit, reviure’s en el coit o diluir-se fins que ens fonyin les pales l’ossamenta, i un rastre no es vivifiqui en els detritus. La regeneració, la vida a partir de la mort.

Un altre aspecte a destacar és l’ús que en un mateix poema fa de la 1a,^,de la 2a i també de la 3a, persona. Així els poemes es converteixen en petites dramatitzacions personificades on els objectes dialoguen amb el jo poètic. Son com petits relats, flashos d’un moment històric, d’una biografia singular, d’un fet, que  ens conviden a la reflexió i alhora despleguen un llenguatge de luxe, un llenguatge esmolat i vibrant. El rastre nival també és un cant als orígens personals, als nostres ancestres, en una roda que no para fins els fills i els nets. El rastre personal que anem deixant, la petja, els records biològics, el llinatge que es desplega en un contínuum  com ho fa la paraula escrita, el vers. Interessantíssima la trilogia dedicada a un suïcidi real, cadascun dels quals correspon a una veu, la de la dona suïcida, la del fotògraf accidental i la de l’amant que resta estupefacte. Torna la idea de la traïció o la manca de moralitat del fotògraf davant la tragèdia quan prioritza la captura de l’instant i quan la imatge es converteix en un espectacle mancat d’ètica. 

En resum, poemes que comencen amb un fet singular, real, documentat i narrat amb la fluïdesa d’una llengua acurada, viva i matisada, per desembocar en un pensament rotund i generalitzable. De l’anècdota a la categoria. Del concret a l’abstracte. Del particular al general, com el poema que ens parla de la Balena errant, sorda, aïllada, sense poder sentir la veu de les companyes, com nosaltres, sers erràtics i en darrer terme condemnats a la soledat.

 

© Carme Andrade

(1) Susan Sontag, Sobre la fotografia, Edhasa, 1981

Lliçó d'alemany, de Siegfried Lenz

"Som uns il·lusos, va dir el pintor, som uns il·lusos si ens pensem que no s'atreviran, però mira: el que molts consideraven impensables, ells s'hi atreveixen i ho fan, aquesta és la seva força, que tant se'ls dóna"

La Lliçó d'alemany de Siegfriend Lenz (1) sorprèn per molts motius, un dels quals és per l'originalitat del punt de partida, motiu primer de reflexió i que dona el nom al títol. En realitat, és un treball de redacció al qual el personatge en primera persona es veu obligat a realitzar per ordre de la institució/ reformatori / presó on està reclòs. Aquest càstig ha de respondre i justificar una idea: El plaer del deure. Aquest enunciat serà el pretext per explorar el passat social i familiar del protagonista,  cosa que es traduirà en una redacció de 486 pàgines. 

L'obediència a les lleis polítiques de forma incondicional es converteix en el bé suprem en moments històrics on les llibertats es veuen restringides i mutilades de forma tràgica i és d'això de què parla aquesta lliçó, d'això i dels policies que vetllen perquè les lleis castradores es compleixin.  Som a l'any 1943 en ple règim hitlerià i els artistes paguen amb l'ostracisme o amb la presó la llibertat d'expressar-se. Temps en què l'art lliure és etiquetat d'art perillós i degenerat. Els pintors expressionistes alemanys es van convertir en la bèstia a capturar per part del feixisme. El pintor Emile Nolde(2) sembla que fou el personatge real sobre el qual en Lenz va construir el personatge de ficció de la novel.la 

A l'Europa contemporània i a casa nostra algunes mostres d'expressió artística comencen a etiquetar-se de perilloses pels hereus del franquisme, les censuren i les suprimeixen de la programació on havien estat incloses.  I és que la bèstia del feixisme no mor, viu en latència i ressorgeix quan la paraula democràcia comença a fer fallida.

 © Carme Andrade

(1)https://ca.wikipedia.org/wiki/Siegfried_Lenz

(2)https://ca.wikipedia.org/wiki/Emil_Nolde