Passada una hora, el conill ja està llest. I, després de recitar
«Transsubstanciació del conill i felicitat de la vella» («Els ossets, els
trossets de carn, els ulls fora d’òrbita. // L’esquarterament, la dissecció de
l’U, era incompleta. // La vella recollí les restes en una galleda, / anà al
camp més proper i les tirà com si fossin llaors…»), els actors conviden els
assistents, convertits en feligresos durant un breu espai de temps, a
apropar-se a l’altar (la taula, en aquest cas) i tastar el que han estat
cuinant durant l’espectacle. La carn del guisat sigui amb nosaltres, germans.
Gairebé tothom s’hi apropa amb el plat de plàstic i en torna amb un tall de
conill a la farigola i una llesca de pa. Mentrestant, el porró de vi passa de
mà en mà ritualment, secularment. Santa
follia de ser càntir! —I que ens perdoni Vinyoli pel vers bord.
(.../...)
Missa
pagesa és un poemari original, provocador, irreverent. La posada en
escena de l’obra, també. Així doncs, tot i que és un poemari que té tota la
força per ser recitat sense cap artifici, el director, Xavier Giménez, ha
decidit fer-ne una escenificació original i alhora fidel a l’esperit de llibre.
(Fragments extrets del Núvol.Digital de cultura. 29 de setembre de 2012)