(A tots els que es pengen de les orelles dels altres o els manca el sentit de l'oportunitat, amb afecte)
-Sí, ja va, ja va, ja arrenco. No veus que encara està vermell? Carai amb la gent, quines presses! Aquests paiets de la cresteta i la música a tot drap em tenen fart, em posen de mala bava de bon matí. No, no, tranquil·litza’t, no vull que m’espatllin el dia, fora mals rotllos, fora, no ha passat res. Sort que avui ja som dia tres i quan siguin les set en punt diré see you a tots els de l’oficina, un see you que vol dir: deu dies de desconnexió, deu dies de sol, deu dies d’aire lliure, de nits estrellades... i de focs artificials amb la Júlia, que bona falta ens fa...La Júlia, quan de temps fa que no hem destapat una ampolleta de Pomery mirant-nos als ulls? Aguantarà la soledat i el silenci del mas durant deu dies, acostumada als vernissatges , als pubs, als brunchs de migdia, a les jam sessions?
El mas de les Heures era el refugi de joventut dels pares quan s’hi reunien els caps de setmana els primers hippies de la comarca reivindicant flors i amor lliure...aleshores tots eren germans, tot era de tots: els queviures, la roba, el sexe, però ja veus, la festa va durar poc i els que eren hippies es van tornar yuppies o funcionaris d’aquests de carrera. I aquí estem nosaltres, que volem el mas només per a nosaltres dos: Júlia, et necessito ben a prop, caldrà que li digui, caldrà que entengui que no podem viure més temps a dos mil quilòmetres un de l’altre . Aquests dies poden ser la gran ocasió que esperava, pot ser el bàlsam que el meu cos necessita després del trasbals i l’ensurt de fa una setmana. Sort en vaig tenir de poder recuperar l’informe maleït! Però ara ja és aigua passada. Ara a fruir de la natura i dels llençols amb la Júlia.
-Has vist la canalera, Joaquim? L’hauríem de netejar, està plena de fullaraca . Com es nota que fa temps que no ve ningú, ei! què em sents? Joaquim? ah! perdona , parlaves pel mòbil. Et noto estrany amor meu, què et passa? Qui t’ha trucat?
-Te’n recordes de l’ Àngel Peris? M’ha dit que tenia ganes de veure’m , que em volia saludar i que tenia un parell de dies de vacances i que...
- I què li has dit tu?
-Mira és que no he sabut com dir-li que no.
L’Àngel Peris què deu voler? Després de l’afer de la falsificació amb el Dentetes ja no l’he vist més. Bon favor li vaig fer; la veritat és que em vaig jugar la pell incomprensiblement per algú que ni tan sols era amic dels de debò; era com a molt un conegut de vista de la facultat, però no li vaig saber dir que no, hi vaig accedir; potser en el fons li admirava aquest temperament entre cínic i fatxenda i a l’hora divertit i que no li mancaven nenes al seu voltant...
El mateix dia de la trucada mentre érem al jardí atrafegats amb la gespa dels parterres, un lleu moviment entre les fulles dels matolls propers a la tanca m’alertà que hi havia algú a l’altre costat.
-Ei, ei, ei, Joaquim, Quim, Ximo – va aparèixer l’Àngel P, el seu rostre visiblement més esprimatxat expressava la sornegueria i el tantmefutisme que el caracteritzava.
-Que no m’obres? Ei paio, quant de temps! Fas panxeta eh? Òndia, ens fem vells eh? Tu, quants? trenta-sis? trenta-set? Jo trenta-vuit, figura’t , ah, però encara no se’m veu la closca com a tu. Ha ha ha! Vinga, deixa’m entrar, I la teva novieta? El teu petit peluix, on és? Em moro de ganes de conèixer-la ...Ajuda’m home amb les bosses...
Amb horror compto una, dues, tres bosses i una quarta d’aquelles bosses elegants de les botigues de moda.
-Quantes bosses per només dos dies? - li vaig dir- Potser és massa no?
-Mira és que he pensat que com que sóc molt manetes i en un mas com aquest que no hi viu ningú sempre hi ha feina de manteniment, doncs he pensat que us podria servir d’ajut aquests dies. Res, no vull res, amb la teca i una mica de jaç per estirar-me ja en tinc prou. Sí, no cal que diguis res, ja sé que em diràs, que no et mereixes aquest favor. Sí home sí, te’n dec molts de favors.
I així va ser com l’angelet va entrar al nostre paradís particular. No cal dir que la visió de tantes bosses i la seva possible conseqüència començava a provocar-me una mena de desassossec ansiós que intentava dissimular en presència de la Júlia, que per altra banda captenia el seu posat característic en ella quan les coses se li torçaven. El seu mutis a partir de l’arribada de l’intrús va ser la seva bandera. Érem en un camp de batalla on els contendents no érem ella i jo, en tot cas érem l’intrús i nosaltres però ja se sap que la nostra condició humana porta implícita la descàrrega de les culpes vers el més proper, en aquest cas, jo. També és veritat que començava a ser una prova de foc pel que havia de ser la gran prova a superar. Si ho aconseguíem , hauríem guanyat una batalla, en aquest cas la nostra particular batalla amorosa i l’hauríem guanyat en equip contra l’enemic comú. Érem a punt de marxar a donar un volt quan vam sentir el timbre de la porta de reixes...
-Per qui diu que demana? Pel Joaquim i la Júlia? Sí, sí, és aquí.
I així va ser com vam conèixer l’altra, la Helen, una pèl-roja canadenca, de New Brunswick, d’uns trenta-cinc anys amb una piga a la comissura dreta del llavi que la feia ben còmica quan somreia i cal dir-ho tot, vaig comprovar que era una espurna a la feina. Dic a la feina perquè l’Àngel l’havia convençut que tenia uns amics molt generosos i simpàtics que per un parell d’ hores de feina podria allotjar-se al mas de les Heures del qual li n’havia parlat tant i tant. D’aquesta manera, amb unes horetes de tasques al dia tindria temps per acabar la seva tesina sobre el vol nocturn de les papallones pirinenques , Heodes virgaureae pyraeneicola mariateresa , uns éssers encantadors dels quals n’hi havia a milers en el nostre entorn. I com que les seves observacions havien de ser nocturnes ja que el guió ho exigia, a partir de la seva arribada, el cruixit de les seves passes pel jardí durant ben entrada la nit va amenitzar el nostre son nocturn, vull dir el nostre insomni nocturn. Durant el dia, sentíem altres cruixits. L’Àngel salvador es va entossudir a apariar les molles del llit de l’habitació dels pares i em va convèncer que si s’hi instal.laven podrien treballar a tothora i la feina l’enllestirien amb rapidesa. Nosaltres, més ben dit jo, de seguida em vaig avenir a dormir al sofà a l’habitació dels convidats , per una nit, màxim dues. Aquesta va ser la condició. Aquella nit, la Júlia havia decidit quedar-se al porxo del jardí dins d’un vell sac de dormir. Em veia venir la tamborinada de crits a l’endemà amb raigs i llamps inclosos, a més a més, el temps començava a acompanyar tanta fatalitat. Aquella nit va ploure a bots i barrals. La nit del lloro. Però em vaig equivocar, a l’endemà fins i tot la vaig veure menys emmurriada, potser al porxo havia reflexionat sobre la situació i d’un moment a l’altre començaríem a parlar del tema abans que s’esgotessin els pocs dies de paradís que ens quedaven, però també em vaig errar. Res d’això va succeir. Per altra banda què tenia aquell paio que no li sabia dir que no ? Ja ho vaig poder experimentar amb l’afer del Dentetes a la Uni i ara sant tornem-hi. Realment hi ha persones que et xuclen l’enteniment tot mostrant-te el teu costat més feble i mesquí. Em sentia malament, em feia fàstic a mi mateix, em considerava un no res, un sense pena, un no home, un que ha perdut la dignitat de ser en aquest món, un caguetes, un calçasses, en fi, quan passés tot això necessitaria un manual d’autoajuda o el coach del que em parlava tan sovint la Cati de l’oficina.
Quan les molles del llit dels meus pares ja van estar arreglades el nostre àngel benefactor ens va comentar que la instal.lació elèctrica de l’habitació tampoc estava en condicions i que s’hi quedarien fins que estigués tot en ordre i que no calia que li donéssim les gràcies perquè ja se sap que me’n devia moltes.
I en aquest punt del guió és quan el nostre paradís es va esfondrar per sempre més. Un matí fresc i radiant després d’aconseguir dormir unes hores amb la fresca de l’albada, vaig pujar la persiana...
-Júlia, ets al porxo oi? Hem de parlar, Júlia , he tingut un somni revelador, t’ho juro, ara mateix entro i els faig fora. En girar-me per posar-me les xancletes descobreixo una nota amb lletra de la Júlia:
L’àngel exterminador m’ha expulsat del paradís. He aconseguit un bitllet de retorn. No intentis res. Necessito descans. Júlia.
Una suor freda em va recórrer des del front fins els talons. Vaig començar a regalimar una ira continguda i frustració, molta frustració i era tal l’estat de xoc amb què em trobava que ni em vaig adonar que una segona nota, quadrada, d’un groc llampant, amenaçadora, destacava per sobre el mosaic de l’habitació.
Som a la ferreteria del poble a comprar un soldador i altres estris per reparar convenientment la tanca del jardí. Ja ho avancem nosaltres. Us portarem la factura. No us preocupeu si arribem tard, potser ens quedarem a dinar a la fonda. Quan tornem, us volem fer una proposta de futur que us sortirà molt bé de preu. He, he, he! Sou una parella ben collonuda!
Àngel i Helen
Carme Andrade
