dimarts, 27 de març del 2012

Espais comuns

Aquests dies a   Barcelona s’han presentat dos llibres, Diem prou![1] d’Arcadi Oliveres i Tenim pressa, molta pressa! d’Heribert Barrera. Contundència i immediatesa en ambdós títols. En el primer, la contundència  es manifesta en l’adverbi prou. Prou a una situació social i econòmica que està començant a ofegar els avenços socials dels darrers anys, prou a una negació dels més elementals drets humans i prou a l’avenç d’un sistema econòmic i polític excloent per a la ciutadania en general i per als més desafortunats en concret.  En el segon títol, la contundència ve expressada per la reiteració del substantiu pressa. En ambdós,  la frase s’acaba amb una exclamació, cosa que denota èmfasi, contundència i vehemència.  Immediatesa perquè ara més que mai, sembla que el temps juga en contra nostra, en contra de la ciutadania. Una ciutadania genèrica, ni catalana, ni espanyola, ni europea i tot a  la vegada  pel que fa als aspectes socials i econòmics  de les tesis de l’Arcadi Oliveres i  una ciutadania catalana en el llibre d’Heribert Barrera que té pressa per arribar a la culminació de la màxima aspiració d’un poble, és a dir pressa per la Independència de Catalunya.
Dos títols que expressen dos malestars presents a la nostra societat catalana. Dos malestars que en molts aspectes es superposen i tenen punts en comú, encara que els dos personatges estiguin força allunyats ideològicament. Dos malestars. Cada malestar crea les seves plataformes. Cada malestar convoca els seus actes de protesta. Vagues, manifestacions  de caire laboral i social per un costat i manifestacions identitàries  per un altre. Penso que  caldria avançar en quantitat i en qualitat en els espais comuns d’ambdós malestars  articulant una sola resposta , una sola solució en tota la seva complexitat.  La complexitat no es pot abordar unilateralment  des de la parcialitat, cal abordar-la des de la globalitat i treballar-la sumant, articulant, cohesionant i donant sentit i coherència. Hi arribarem?



[1] En realitat  s’hauria de  dir Diguem prou! ( verb en imperatiu), ja que Diem prou en indicatiu no hauria de portar el signe d’exclamació.

dissabte, 24 de març del 2012

Dia mundial de la poesia

Voldria recordar la paraula poètica de la Maria Àngels Anglada amb imatges tan intenses com les de Fràgils muralles.Ara que vivim moments de negació de la llengua, la poesia torna a ser una arma útil de reflexió i combat.

FRÀGILS MURALLES

Fràgils muralles,
arbres batuts pel vent entre les closes,
com en recorden
les reixes de silenci
entre molts pensaments i la paraula!
Tantes vegades
ens és negat, germans, dir cada cosa
amb el nom clar que una vella sang dicta!

dilluns, 19 de març del 2012

El vol nocturn de les papallones mariateresa

http://www.papallones.net/
(A tots els que es pengen de les orelles dels altres o els manca el sentit de l'oportunitat, amb afecte)

-Sí, ja va, ja va, ja arrenco. No veus que encara està vermell? Carai amb la gent, quines presses!   Aquests paiets de la cresteta i la música a tot drap em tenen fart, em posen de mala bava de bon matí. No, no, tranquil·litza’t, no  vull que m’espatllin el dia, fora mals rotllos, fora, no ha passat res. Sort que avui ja som dia tres  i quan siguin les set en punt diré see you a tots els de l’oficina, un see you que vol dir: deu dies de desconnexió, deu dies de sol, deu dies  d’aire lliure, de nits estrellades... i de focs artificials amb la Júlia, que bona falta ens fa...La Júlia, quan de temps fa que no hem destapat una ampolleta de Pomery mirant-nos als ulls?  Aguantarà la soledat i el silenci del mas durant deu dies, acostumada  als vernissatges , als pubs, als brunchs de migdia, a les jam sessions?
El mas de les Heures era el refugi de joventut dels pares quan s’hi reunien els caps de setmana els primers hippies de la comarca reivindicant flors i amor lliure...aleshores tots eren germans, tot era de tots: els queviures, la roba, el sexe, però ja veus, la festa va durar poc i els que eren hippies es van tornar yuppies o funcionaris d’aquests de carrera. I aquí estem nosaltres, que volem el mas només per a nosaltres dos: Júlia, et necessito ben a prop, caldrà que li digui, caldrà que entengui que no podem viure més temps a dos mil quilòmetres un de l’altre . Aquests dies poden ser la gran ocasió que esperava, pot ser el bàlsam que el meu cos  necessita després del trasbals i l’ensurt de fa una setmana. Sort en vaig tenir de poder recuperar l’informe maleït! Però ara ja és aigua passada. Ara a fruir de la natura i dels llençols amb la Júlia.

-Has vist la canalera, Joaquim? L’hauríem de netejar, està plena de fullaraca . Com es nota que fa temps que no ve ningú, ei! què em sents? Joaquim? ah! perdona , parlaves pel mòbil.  Et noto estrany amor meu, què et passa? Qui t’ha trucat?
-Te’n recordes de l’ Àngel Peris? M’ha dit que tenia ganes de veure’m , que em volia saludar i que tenia un parell de dies de vacances i que...
- I què li has dit tu?
-Mira és que no he sabut com dir-li que no.

L’Àngel Peris què deu voler? Després de l’afer de la falsificació amb el Dentetes ja no l’he vist més. Bon favor li vaig fer; la veritat és que em vaig jugar la pell  incomprensiblement per algú que ni tan sols era amic dels de debò; era com a molt un conegut de vista de la facultat, però no li vaig saber dir que no, hi vaig accedir; potser en el fons li admirava aquest temperament  entre cínic i fatxenda i a l’hora divertit i que no li mancaven nenes al seu voltant...

El mateix dia de la trucada mentre érem al jardí atrafegats amb la gespa dels parterres, un lleu moviment entre les fulles dels matolls propers a la tanca m’alertà que hi havia algú a l’altre costat.

-Ei, ei, ei, Joaquim, Quim, Ximo – va aparèixer l’Àngel P, el seu rostre visiblement més esprimatxat expressava la sornegueria i el tantmefutisme que el caracteritzava.
-Que no m’obres? Ei paio, quant de temps! Fas panxeta eh?  Òndia, ens fem vells eh? Tu, quants? trenta-sis? trenta-set? Jo trenta-vuit, figura’t , ah, però encara no se’m veu la closca com a tu. Ha ha ha! Vinga, deixa’m entrar, I la teva novieta? El teu petit peluix, on és? Em moro de ganes de conèixer-la ...Ajuda’m home amb les bosses...

Amb horror compto  una, dues, tres bosses i una quarta  d’aquelles bosses elegants  de les botigues de moda.

-Quantes bosses per només dos dies? - li vaig dir- Potser és massa no?

-Mira és que he pensat que com que sóc molt manetes i en un mas com aquest que no hi viu ningú sempre hi ha feina de manteniment, doncs he pensat que us podria servir d’ajut aquests dies. Res, no vull res, amb  la teca i una mica de jaç per estirar-me  ja en tinc prou. Sí, no cal que diguis res, ja sé que em diràs, que no et mereixes aquest favor. Sí home sí, te’n dec molts de favors.

I així va ser com l’angelet va entrar al  nostre paradís particular. No cal dir que la visió de tantes bosses i la seva possible conseqüència començava a provocar-me una mena de desassossec ansiós que intentava dissimular en presència de la Júlia, que per altra banda captenia el seu  posat característic en ella quan les coses se li torçaven. El seu mutis a partir de l’arribada de l’intrús va ser la seva bandera. Érem en un camp de batalla on els contendents no érem ella i jo, en tot cas érem l’intrús i nosaltres però ja se sap que la nostra condició humana porta implícita  la descàrrega de les culpes vers el més proper, en aquest cas, jo. També és veritat que començava a ser una prova de foc pel que havia de ser la gran prova a superar. Si  ho aconseguíem , hauríem guanyat una batalla, en aquest cas la nostra particular batalla amorosa i l’hauríem guanyat en equip contra l’enemic comú. Érem a punt de marxar a donar un volt quan vam sentir el timbre de la porta de reixes...

-Per qui diu que demana? Pel Joaquim i la Júlia? Sí, sí, és aquí.

I així va ser com vam conèixer l’altra, la Helen, una pèl-roja canadenca, de New Brunswick, d’uns trenta-cinc anys amb una piga a la comissura dreta del llavi que la feia ben còmica quan somreia i cal dir-ho tot, vaig comprovar que era  una espurna a la feina. Dic a la feina perquè l’Àngel l’havia convençut que tenia uns amics molt generosos i simpàtics que per un parell d’ hores de feina podria allotjar-se al mas de les Heures del qual li n’havia parlat tant i tant. D’aquesta manera, amb unes horetes de tasques al dia tindria temps per acabar la seva tesina sobre el vol nocturn de les papallones pirinenques , Heodes virgaureae pyraeneicola mariateresa , uns éssers encantadors dels quals n’hi havia a milers en el nostre  entorn. I com que les seves observacions havien de ser nocturnes  ja que el guió ho exigia, a partir de la seva arribada, el cruixit de les seves passes pel jardí durant ben entrada la nit  va amenitzar el nostre son nocturn, vull  dir el nostre insomni nocturn.  Durant el dia,  sentíem altres cruixits. L’Àngel salvador  es va entossudir a apariar les molles del llit de l’habitació dels pares i em va convèncer que si s’hi instal.laven  podrien treballar  a tothora i la feina l’enllestirien amb rapidesa. Nosaltres, més ben dit jo, de seguida  em vaig avenir a dormir al sofà a l’habitació dels convidats , per una nit, màxim dues. Aquesta va ser la condició.  Aquella nit, la Júlia havia decidit quedar-se al porxo del jardí dins d’un vell sac de dormir. Em veia venir la tamborinada de crits a l’endemà amb raigs i llamps inclosos, a més a més, el temps començava a acompanyar tanta fatalitat. Aquella nit va ploure a bots i barrals. La nit del lloro. Però em vaig equivocar, a l’endemà fins i tot la vaig veure menys emmurriada, potser al porxo havia reflexionat sobre la situació i d’un moment a l’altre  començaríem a parlar del tema abans que s’esgotessin els pocs dies de paradís que ens quedaven, però també em vaig errar. Res d’això va succeir. Per altra banda què tenia aquell paio que no li sabia dir que no ? Ja ho vaig poder experimentar amb l’afer del Dentetes a la Uni  i ara sant tornem-hi. Realment hi ha persones que et xuclen l’enteniment tot mostrant-te  el teu costat més feble i mesquí. Em sentia malament, em feia fàstic a mi mateix, em considerava un no res, un sense pena, un no home, un que ha perdut la dignitat de ser en aquest món, un caguetes, un calçasses, en fi, quan passés tot això necessitaria un manual d’autoajuda o el coach del que em parlava tan sovint la Cati de l’oficina.
Quan les molles del llit dels meus pares  ja van estar arreglades el nostre àngel benefactor ens va comentar que la instal.lació elèctrica de l’habitació tampoc estava en condicions i que s’hi quedarien fins que estigués tot en ordre i que no calia que li donéssim les gràcies perquè ja se sap que me’n devia moltes.

I en aquest punt del guió és quan el nostre paradís es va esfondrar per sempre més. Un matí fresc i radiant després d’aconseguir dormir unes hores amb la fresca de l’albada,  vaig pujar  la persiana...
-Júlia, ets al porxo  oi? Hem de parlar, Júlia , he tingut un somni revelador, t’ho juro, ara mateix entro i els faig fora. En girar-me per posar-me les xancletes descobreixo una nota amb lletra de la Júlia:

 L’àngel exterminador m’ha expulsat del paradís. He aconseguit un bitllet de retorn. No intentis res. Necessito descans. Júlia.

Una suor freda em va recórrer des del front fins els talons. Vaig començar a regalimar una ira continguda i frustració, molta frustració i era tal l’estat de xoc amb què em trobava que ni em vaig adonar que una segona nota, quadrada, d’un groc llampant, amenaçadora, destacava per sobre el mosaic de l’habitació.

Som a la ferreteria del poble a comprar un soldador i altres estris per reparar convenientment la tanca del jardí. Ja ho avancem nosaltres. Us portarem la factura. No us preocupeu si arribem tard,  potser ens quedarem a dinar a la fonda. Quan tornem, us volem fer una proposta de futur que us sortirà molt bé de preu. He, he, he! Sou una parella ben collonuda!
Àngel i Helen

 Carme Andrade

Els blocs del Blogger imposen la ES d'Espanya al domini

Des d'aquí vull fer una protesta per la manca de respecte vers Catalunya per la imposició (sense cap més opció) del domini ES a tots els blocs de l'empresa Blogger de Google.
Ara m'és impossible canviar-me per la quantitat de material que hi ha al meu bloc, però si algú ho sap fer, si us plau que es posi en contacte amb mi. Li ho agrairé.
Carme

diumenge, 11 de març del 2012

Montgarri i Verdaguer

 El camí cap a Montgarri des del pla de Beret és una tranquil.la passejada que acostumem a fer cada any en temps de neu, quan el blanc domina el paisatge en contrast amb la verdor dels avetars que ens acompanyen bona part del camí. La caminada ens allunya momentàniament de l'esport domesticat de la neu que es practica a l'estació propera i és una ocasió per fer volar la nostra imaginació fins el segle XIX, quan aquests paratges eren habitats per famílies pageses, malgrat les difícils condicions de vida. Així després d'uns cinc quilòmetres avall sortint de l'aparcament de Beret, arribem al que va ser el petit llogarret de Montgarri , avui restaurat per l'associació que porta el seu nom i que ens ofereix un petit refugi molt ben equipat i una església oberta on es venera la imatge de la Mare de Déu de Montgarri. Als admiradors del gran poeta Verdaguer ens ofereix la possibilitat de rememorar el seu pas per aquests camins en el seu pelegrinatge a peu pel Pirineu. Seguint el curs amunt de la Noguera Pallaresa des del poble d'Esterri , Jacint Verdaguer va fer l'entrada a la Vall d'Aran per Montgarri.

Del recull Excursions i viatges:

Més amunt, a cosa de dues hores, se veu a dreta la porta d'Orla, per on los foixos vénen a Montgarri.

En lo punt més alt hi ha un pilar amb una petita imatge de la Verge. La de Monggarri fou trobada

per un bou, que se separava de la ramada; los pastors o seguiren i lo trobaren agenollat.

L'endemà, en companyia d'espanyols i francesos cantàrem los goigs davant l'altar de la Verge de

Montgarri, “Reina del mont Pirineu”; i ribera amunt de la Noguera, fins a sa deu, l'anàrem

seguint. A un quart de la capella se troba el pla de Beret, obert de forma de llibre immens de fulles verdes,
que té ramades per lletres i alguns -pocs- penyals, perduts entre l'herba. És l'herbei més gran
que he vist. Dues hores té de llarg i una d'ample, pel llom corrent lo Noguera, rubriquejant bellament

amb sa corrent d'argent la plana verda, especialment prop de la font. Eixa és abundosa i cristallina, com

no gaires n'hi ha. Mitha hora o un quart lluny hi ha, a la dreta del camí també, l'ull del Garona, partint

los dos d'un mateix pla a regar distints regnes i a pagar tribut a distints mars. Naix abundosament

d'una roca, formant biot.

A cosa d'un quart a mitgdia se veu, plana enllà, fondre's un torrentet i ficar-se en la terra -com lo

Guadina-, i més avall sota el serrat, se veu una volta de marbre hermosament treballat per l'aigua en centenes

de segles. Eixa es deixa veure un moment i, vergonyosa, torna a entrar en la cova de fades misterioses,

fesa i compartida en diversos estatges, tots lluents i hermosos. És tot un torrent lo que surt allí

s'endinsa murmurejant, i el marbre és blanquinós, amb ditades o tintes negrenques. Lo brunyit que li

donà la naturalesa és digna de sa mà divina. A dos-centes passas d'allí ja es veu la Vall d'Aran



Per la Serra de Cavalls: On encara trobes ferralla de la guerra civil...


Una de les trinxeres de la batalla de l'Ebre que trobem
passejant per  la cresta de la muntanya
Des de l'ermita de Santa Madrona propera al poble de Corbera d'Ebre es troben les marques del sender que seguint-les amunt ens portaran a la serra, famosa per ser un escenari encara calent de la més crua de les batalles de la nostra guerra civil, la batalla de l'Ebre.
El camí no té pèrdua i es nota la petja dels grups que han batejat aquest camí com el camí de la Pau en una clara reivindicació del que no hauria d'haver passat mai, però que per desgràcia va passar.
Una ruta molt interessant per molts motius, un per l'històric, ja que per poc que busquis encara trobes restes de la ferralla bèl.lica escampada per tot arreu. Els habitants de la comarca diuen que durant els incendis que hi ha hagut per la zona, s'han sentit esclatar granades enterrades entre els matolls. A la mateixa carena arran dels espadats, es vuen les trinxeres dels soldats i no deixes de pensar en les misèries i en les desgràcies dels joves que deixaren la seva vida en aquestes terres on creixen les herbes més aromàtiques del món. Una altra raó de l'interès de la serra és la purament paisagística, ja que és una excel.lent atalaia de les serres circumdants:  Pàndols a la dreta i al teu davant li'mponent massís dels Ports i la serra de Cardó. El punt més alt està dedicat a un jove excursionista, fill de la terra, mort no sabem com, però que gràcies a un petit monument i uns llibres ben aixoplugats en una capsa de ferro, sabem de l'estimació dels seus compatriotes. Els lllibres estan plens de testimonis de persones que l'apreciaven. Cada tardor, un dia determinat del mes d'octubre els amics del noi excursionista mort fan la pujada a la serra de Cavalls en el seu honor.
Pel lloc també  hi han passat antics lluitadors republicans que hi han deixat el seu record emocionat en algunes de les pàgines del llibre que hi ha al punt més alt.
Aquesta excursió constitueix un passeig molt racomanable. L'ermita de Santa Madrona ens ofereix uns bonics racons on compartir unes estones de descans en finalitzar l'excursió.
El poble de Corbera d'Ebre des de
la Serra de Cavalls