Brúixola, de Mathias Enard

Les hores passades llegint Brúixola de Mathias Enard (Niort, 1972) han estat  hores de passió lectora, un gran regal per a l’esperit i per als sentits. Sentit i sensibilitat, una recerca de l’harmonia entre l’orient i l’occident i una recerca de l’alteritat, en definitiva el retrobament del jo a través de l’altre, que no és res més que el mirall de tu mateix. La necessitat de l’acceptació de l’alteritat com a part integrant del jo, com a contradicció fecunda, en paraules del mateix autor.

Un llibre de gran volada del qual podem valorar la història que s’hi narra  - la destrucció actual de Síria en el rerefons -, però també  la matèria poètica amb què l’escriptor ens mostra el camí existencial del protagonista, centrat en la seva malaltia física que actua com una mena de nebulosa per amagar una autèntica malaltia de l’ànima i un amor impossible per una dona, la Sarah, la seva bella obsessió.

Seguint amb la idea que estem davant d’una obra ambiciosa, la desfilada d’erudició ens enlluerna i ens captiva. L’autor ha creat un discurs de l’orientalisme amb l’aportació  de poetes i músics iranians influents en l’art europeu com Sadeq Hedayat,  Omar Khayyam i Rumi i d’artistes europeus que es van veure seduïts pel món oriental, Pessoa, Balzac, Mandelson, Kafka, Chopin, Chateaubriand, Goethe i també per la petjada de dones artistes, escriptores i aventureres del final del segle XIX, que en alguns casos disfressades d’home, també anaren a la recerca d’allò diferent que el nostre esperit occidental no té i que cercarà a l’Orient.

He llegit Brúixola amb l’emoció de reconèixe’m en els meus propis viatges  i en la meva experiència vital i personal, de tal manera que la meva ha estat una lectura interactiva, un autèntic diàleg entre el relat i el meu jo lector , amb moltes anotacions al marge que enllacen literatura i vida viscuda. Un llibre que m’ha remès vitalment a tot allò que fa referència a l’espiritualitat i a la metafísica que les ànimes inquietes en algun moment de la vida cerquem.

I un fragment final desbocat i sincer, que actua com una declaració de principis:

Fotografia: Carme Andrade

.../...l'Orient de les llums, l'est, la direcció de la brúixola i de l'Arcàngel emporprat, sorprèn el marbre del Món jaspiat de patiment i d'amor, a punta de dia, au va, sense vergonya, ja fa temps que no hi ha vergonya, no és cap vergonya copiar aquesta cançó d'hivern, no és cap vergonya deixar-se endur pels sentiments:

Torno a tancar els ulls,

el cor em batega tan càlid.
                                                                                 Quan verdejaran les fulles a la finestra?

                                                                                 Quan tindré l'estimada entre els braços?

                                                                               i pel sol tebi de l'esperança.

© Carme Andrade