Les hores passades llegint Brúixola de Mathias
Enard (Niort, 1972) han estat hores de
passió lectora, un gran regal per a l’esperit i per als sentits. Sentit i
sensibilitat, una recerca de l’harmonia entre l’orient i l’occident i una
recerca de l’alteritat, en definitiva el retrobament del jo a través de
l’altre, que no és res més que el mirall de tu mateix. La necessitat de l’acceptació de l’alteritat com a part integrant del
jo, com a contradicció fecunda, en paraules del mateix autor.
Un llibre de gran volada del qual podem
valorar la història que s’hi narra - la destrucció
actual de Síria en el rerefons -, però també
la matèria poètica amb què l’escriptor ens mostra el camí existencial del
protagonista, centrat en la seva malaltia física que actua com una mena de
nebulosa per amagar una autèntica malaltia de l’ànima i un amor impossible per
una dona, la Sarah, la seva bella obsessió.
Seguint amb la idea que estem davant d’una
obra ambiciosa, la desfilada d’erudició ens enlluerna i ens captiva. L’autor ha
creat un discurs de l’orientalisme amb l’aportació de poetes i músics iranians influents en l’art
europeu com Sadeq Hedayat, Omar Khayyam
i Rumi i d’artistes europeus que es van veure seduïts pel món oriental, Pessoa,
Balzac, Mandelson, Kafka, Chopin, Chateaubriand, Goethe i també per la petjada
de dones artistes, escriptores i aventureres del final del segle XIX, que en
alguns casos disfressades d’home, també anaren a la recerca d’allò diferent que
el nostre esperit occidental no té i que cercarà a l’Orient.
He llegit Brúixola amb l’emoció de reconèixe’m
en els meus propis viatges i en la meva experiència
vital i personal, de tal manera que la meva ha estat una lectura interactiva,
un autèntic diàleg entre el relat i el meu jo lector , amb moltes anotacions al marge que
enllacen literatura i vida viscuda. Un llibre que m’ha remès vitalment a tot
allò que fa referència a l’espiritualitat i a la metafísica que les ànimes
inquietes en algun moment de la vida cerquem.
I un fragment final desbocat i sincer, que actua com una declaració de principis:
Fotografia: Carme Andrade |
Torno a tancar els ulls,
el cor em batega tan càlid.
Quan verdejaran les fulles a la finestra?
Quan verdejaran les fulles a la finestra?
Quan tindré l'estimada entre els braços?
i pel sol tebi de l'esperança.
© Carme Andrade
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada