Som dues figures que es retallen damunt les roques de
l’espigó. L’esveltesa i el posat contemplatiu dels nostres cossos provoquen l'interès del desconegut d'avui.
S’hi acosta discretament. Una nuvolada suau s’esfilagarsa en un
blau destenyit més enllà de l’horitzó. Portem un vestit blanc. La meva túnica voleia
fins els peus. Entre els dos sostenim una urna, l’aixequem lleument i hi aboquem
el seu contingut en direcció a les onades. La llevantada es desferma i en uns
instants la pols grisosa dibuixa una paràbola i cau com una pluja fina gris al
damunt de la blancor dels nostres vestits. Ens espolsem la cendra que desapareix
entre les roques i tornem saltironant damunt les pedres de l’espigó. Amb el sol
ponentat al rostre i amb els ulls verds de mar passem ben a la seva vora,
orgullosos i altius.
Fotografia: Carme Andrade |
Carme Andrade
Les cendres al mar...Un bonic lloc per descansar dels desencants de la vida...
ResponEliminaLa pols s'esvairà entre les roques i les onades.
ResponEliminaEfímera.
Roser, els desencants i els encants també. Gràcies pel comentari
ResponEliminaXavier, efímer és l'adjectiu just. Gràcies pel comentari
ResponElimina