De David Foster Wallace
(1962-2008) només sabia que era un
escriptor reivindicat per Vicenç Pagès Jordà i el dia que vaig llegir que d’ell
era l’autor d’una mena de paràbola o eixempli
a la manera de Llull, que tractava d’uns peixos que tot nedant se’n troben
un altre que els pregunta com està l’aigua... vaig pensar que podia ser
interessant llegir-ne la continuació.
Doncs bé, la continuació és una
publicació titulada L’aigua és això.
No és una novel.la, ni és un relat, és un discurs de cloenda d’una graduació de
joves universitaris dels Estats Units, any 2005. L’aigua és això és un text curt publicat per Periscopi de forma
acurada i amb un format deliciós. Cada pàgina conté només 2, 3,4, 5 línies. A
la primera fullejada, ja veus que tens a les mans un llibre que té l’objectiu
d’anar llegint, i rellegint en petites dosis. Res, que els peixos, els primers
protagonistes ens plantegen una pregunta: Sabem veure
les realitats més òbvies que tenim al costat? A partir d’aquí, reflexions
profundes, iròniques amb un llenguatge planer i directe. En resum, si sabéssim
viure el dia a dia de forma més empàtica amb el nostre voltant, les coses ens
anirien millor. Els savis antics, començant pels de l’antic orient ja ens ho
deien.
Sembla molt interessant, Carme. Me l'apunto, que les teves ressenyes quasi sempre fan diana en el meu gust lector.
ResponEliminaM'agradaria llegir-lo! Ara mateix en tinc uns quants, però.
ResponEliminaAquest llibre l'he tingut a les mans a la llibreria i se m'ha escolat, com l'aigua. Sé que me'l llegiré algun dia.
ResponElimina