Un passeig per l'Alentejo ( I )

Desembocadura del Sado

Alentejo, més enllà del Tejo,  un espai ple de llum i d'espais oberts. La passejada per les terres portugueses ha començat a Elva, ciutat emmurallada, de cases blanques i carrers empedrats i brillants. Ciutat crescuda a l'ombra de la frontera amb Espanya. Porta de l'Alentejo central.

La població següent, Èvora, la capital de l'Alentejo nord, ciutat lluminosa en aquesta època, esclatant de blancor i de netedat. Els carrers estan empedrats amb llambordes petites i  quadrades d'una pedra brillant, els balcons guarnits de filigranes de ferro forjat i els marcs de les portes i de les finestres són d'un color groc ben especial o de color blau. Ambdós colors, el groc i el blau són els colors insígnies de la regió. Èvora es mereix un passeig lent de bon matí, un passeig de badoc per qualsevol dels carrers lleugerament costeruts que s'enfilen cap el centre fins arribar al temple de Diana que ens espera dalt del turó, temple veí a la catedral, que aquí en diuen sé (per allò de La Seu). Ens acullen les grans places, rodejades pels edificis importants de la ciutat, però sense grans pretensions. Les pretensions les guarden per a les esglésies i els convents. Regió d'un fort arrelament catòlic i d'un gust una mica naïf en la imagineria de les esglésies i de curiosos rituals relacionats amb la mort. Així en la capella dels ossos, una capella tota ella folrada amb les restes de 4.000 morts traslladats del cementiri fins aquí, una llegenda corona l'entrada: Els nostres ossos esperen la companyia dels teus. Avís per a navegants, no fos cas que la vida mundana ens fes oblidar la nostra realitat. Sortim de la capella amb una certa angúnia, ja que la contemplació de tanta blancor calcàrea i tantes conques buides no són un bon aperitiu a l'hora de dinar.
Èvora també és una ciutat d'universitaris. Els estudiants celebren aquests dies d'octubre l'entrada dels novells amb uns rituals força innocents, consistents a donar tombs pels llocs significatius de la ciutat tots ells i elles agafats de la mà fent una llarga cua i flanquejats pels estudiants "vells" que, vestits amb capes fosques, els indiquen quines proves han d'anar superant. Només uns quants passejants d'una certa edat i els pocs turistes que circulen aquests dies se'ls miren amb curiositat.

Sant Brissos. Es pot endevinar la forma del dolmen a l'entrada de la capella.




Gravats a la pedra d'un
dels cromlech de Guadalupe

Com que som de mena afeccionats  a la vida dels nostres predecessors més allunyats, ens dirigim vers el bonic poble de Guadalupe, posat al mapa de les visites culturals a causa dels monuments prehistòrics que conté. Així, tot seguint les indicacions a l'entrada  del poble arribem al cercle de cromlechs, alguns dels quals van ser guarnits amb gravats força estètics però indexifrables a parer dels entesos. L'austeritat del lloc, la disposició circular de les gegantines pedres, la soledat del lloc i les vistes cap el pla alentejà conformen un espai de serenor i tranquil.litat força estimulant. El dolmen més gran de la península es troba a pocs quilòmetres, prop de Velarde, cosa que podem comprovar al cap de pocs minuts de conducció per una aplanada pista de terra. No abandonem la ruta prehistòrica sense visitar la capella dolmen de Sant Brissos, havent passat abans pel poblet que du el mateix nom. A Sant Brissos tenim una conversa amb el senyor Feliciano, qui a més de donar-nos explicacions sobre la capella, ens posa una mica al dia de la vida actual en un poble de pocs habitants de la plana alentejana. La pensió mitjana del pagès està entre els 50 i el 100 euros al mes, per la qual cosa, la carn de vedella o la carn de corder se la miren molt de lluny, així com altres menges menys bàsiques. Aquests dies s'han anunciat noves pujades d'impostos i és el tema recurrent als diaris, als cafès i a les places i en Feliciano també en parla. Ens crida l'atenció els lavabos públics netíssims que trobem en aquest poble i en altres que anem passant. En aquest cas hi són  perquè a la major part de les cases no hi ha canalitzacions. El senyor Feliciano ens reté una bona estona amb el desig evident de parlar amb algú de fora, d'entretenir la tarda, vaja.  Ens entenem mig en català i mig en espanyol i no sabem el perquè, però ens surt també l'italià.  Li donem les gràcies i marxem cap a l'original capella dolmen de Sant Brissos, situada enmig d'un prat. Blanca i lluent sota el sol de la tarda. Com un colomet arrupit enmig del verd.
L'endemà arribem a l'estuari del riu Sado. Milers d'ibis i ànecs creuen les llacunes. Algunes d'aquestes aus són velles conegudes del delta de l'Ebre.  Vells palafits s'aguanten damunt d'inestables estructures de fusta podrida per la humitat. Les fustes, però, encara conserven els colors primigenis amb què van ser pintades i malgrat la deixadesa dels vells palafits, el conjunt ens ofereix una visió ben acolorida i alegre en aquesta hora del matí.A la vora de la llacuna, dues dones gitanes assegudes a la carretera esperen que passi el bus local. A Santo Andre es troben el llac i l'oceà; un lloc salvatge de palmeres i tamarells, de petits xiringuitos prebombolla immobiliària, casetes de fusta de colors i la immensitat de l'oceà, brillant i maragda avui. El sol i el vent abrusadors ens animen a seure sota el paraigua d'un d'aquests bars avant la lettre i demanar una beguda amb força gel. Al costat nostre, una parella del nord d'Europa, rossos, alts, ben plantats, ella joveníssima, ell d'uns seixanta passats i un nen de bolquers als braços, el fill de la parella.