La Fadeta, de Georges Sand
La Fadeta, des de les primeres
pàgines m’ha transportat a les lectures que em passava la senyora Neus pel
pati del darrere de casa meva quan era petita. Lectures plenes de sentimentalisme antic però
no ranci. Un sentimentalisme idealitzat i analitzat amb tot detall. Uns personatges marcats per les condicions
socials, les quals actuen com a desencadenants de situacions injustes i
arbitràries, com és el cas de la Fadeta i família, considerades bruixes, encara
que la comunitat se’n beneficiés de la seva saviesa i dels seus mètodes
guaridors.
La petita fada és el personatge savi però temut, lleig, estrafolari, que se’n riu de tothom i als ulls de la gent benpensant representa el diable. La fadeta no deix de sorprendre el Landry, el personatge central de la història, i sota l’aparença de la seva lletjor , hi va descobrint de mica en mica qualitats, encara que a l’inici aquestes qualitats són jutjades com bruixeria i encanteri. Les lliçons que li dóna la Fadeta són lliçons morals connectades amb la saviesa antiga de la natura i de les seves lleis, però convé recordar que és una fada cristiana, no pagana. La natura i les seves lleis obeeixen a la llei divina i més encara, cristiana, conjunció de paganisme i cristianisme que m’ha recordat el pensament poètic i filosòfic d’en Verdaguer: idealització de la natura però sota els designis divins.
Una història plena de bondat, qualitat de la Fadeta, i que ens remet al classicisme grec en què bondat i bellesa són termes consubstancials. No hi ha bondat sense bellesa. No hi ha autèntica bellesa sense bondat. Aquesta bondat és una bondat transformadora. És la vareta màgica que canvia les persones per dintre i per fora i que a més a més a la persona que n’és portadora li donarà sort i fortuna. La bellesa que sorgeix de la bondat i de la veritat ocupa l’espai que ocuparia la bellesa estètica a ulls del Laundry , el qual acaba enamorant-se romànticament i apassionada de la que abans era una mena de bruixa lletja, bruta i marginada.
La petita fada és el personatge savi però temut, lleig, estrafolari, que se’n riu de tothom i als ulls de la gent benpensant representa el diable. La fadeta no deix de sorprendre el Landry, el personatge central de la història, i sota l’aparença de la seva lletjor , hi va descobrint de mica en mica qualitats, encara que a l’inici aquestes qualitats són jutjades com bruixeria i encanteri. Les lliçons que li dóna la Fadeta són lliçons morals connectades amb la saviesa antiga de la natura i de les seves lleis, però convé recordar que és una fada cristiana, no pagana. La natura i les seves lleis obeeixen a la llei divina i més encara, cristiana, conjunció de paganisme i cristianisme que m’ha recordat el pensament poètic i filosòfic d’en Verdaguer: idealització de la natura però sota els designis divins.
Una història plena de bondat, qualitat de la Fadeta, i que ens remet al classicisme grec en què bondat i bellesa són termes consubstancials. No hi ha bondat sense bellesa. No hi ha autèntica bellesa sense bondat. Aquesta bondat és una bondat transformadora. És la vareta màgica que canvia les persones per dintre i per fora i que a més a més a la persona que n’és portadora li donarà sort i fortuna. La bellesa que sorgeix de la bondat i de la veritat ocupa l’espai que ocuparia la bellesa estètica a ulls del Laundry , el qual acaba enamorant-se romànticament i apassionada de la que abans era una mena de bruixa lletja, bruta i marginada.
Hola Carme!
ResponEliminaEt copio la ressenya que vaig fer jo de La Fadeta:
Escrita per George Sand, pseudònim de l'escriptora francesa Amandine Aurora Lucile Dupin (1804-1876), és un retrat de les classes socials de Berry, el seu lloc natal. Un entorn rural on predominà el clima de superstició, l'analfabetisme, la violència i les creences ortodoxes. La Fadeta va ser publicada primer en forma de fulletó del diari republicà Le Crédit. En aquella època (1849) els llibres eren escassos.Narra la trajectòria vital de dos bessons, Landry i Sylvinet, que creixen condicionats pel vincle natural i les supersticions de l'entorn.
Sand va utilitzar un to bucòlic, aparentment idealitzà la vida campestre, en realitat féu una crítica sense compassió de la seva època, oposant-se als convencionalismes i als prejudicis. Tot i pertànyer a una classe privilegiada, baronessa de Dudevant, va ser romàntica, idealista i simpatitzà amb les idees feministes i de progrés de la humanitat. La seva obra influencià la literatura posterior, preparà el que Emile Zola narrarà a Germinal. Així mateix hi trobem a Verdaguer i a Foch i Torres semblances, en les històries amb arrels al folklore i la natura.
Chopin, Sand, Delacroix. Músic, escriptora i pintor que es relacionen i s'enriqueixen. Eugène Delacroix va pintar a George Sand i a Chopin, segurament, quan aquests vivien a la cartoixa de Valldemossa, a Mallorca. D'aquesta època també és el llibre de Sand Un hivern a Mallorca.