De floretes i altres especímens a les ones radiofòniques

Tot sovint presenciem a través dels mitjans alguns debats que fan referència  a l’ús malèvol que es fa de les xarxes socials i d’ internet en general a través de fòrums, xats, twits, etc  per tal d’acusar, ofendre o senzillament insultar altres persones darrere de l’escut que t’ofereix el pseudònim. En alguns  casos, el perjudici ha estat de tal magnitud que persones conegudes en camps diversos com l’artístic o el literari,  s’han vist obligades  a donar-se de baixa, no només de les xarxes sinó fins i tot a  d’ haver d’abandonar, encara que temporalment,  la seva ocupació laboral.

Altrament, no he sentit mai cap comentari ni denúncia al voltant de la proliferació d’insults  barroers  i de les bromes de mal gust que es fan  des d’algunes emissores suposadament modernes i adreçades a un públic relativament jove. Avui mateix , el dial m’ha sorprès amb una veu masculina, potent i matxacona,  anunciant un concurs amb premi si enviaves  el  missatge x al número x  i entre falca i falca, aquesta veu masculina  i màxim factòtum del programa estel.lar, anava llençant improperis i  grolleries del tipus cabrón, rata de claveguera, etc a un altre competidor radiofònic, que intueixo deu competir amb ell amb mala educació i amb  mal gust ; floretes en qüestió que s’emeten  a unes hores raonables del matí. L’ús indiscriminat de l’insult i la grolleria s’estén pel dial  com un projectil adreçat a degradar el contrincant  tot  vexant , sigui dit de pas, les dones i els homosexuals, ja que en molts casos l’insult té connotacions sexuals degradants per a  nosaltres, les dones,  o per al col.lectiu homosexual.

Esment a banda, mereix un altre subgènere radiofònic : la brometa  a una tercera persona. Es truca a algú conegut i s’inicia una conversa telefònica en la qual qui truca ho fa en nom d’una institució, una autoritat, etc. Es fa com a senyal d’amistat entre coneguts en celebracions o com a acte de benvinguda al treball o sense cap fi en concret. Diríem que entraria dintre del gènere més ampli de les  famoses novatades , que tan bona premsa tenen en els estaments militars. La diferència és que aquí la novatada té un públic molt ampli i sense cap restricció. La trucada té com a objectiu acusar, si no ben bé d’un delicte, sí d’una actuació incorrecta o d’un deute que la pobra víctima havia d’haver pagat, etc.  La desesperació i la impotència de la víctima és  cada vegada més gran, el grau d’angoixa és de tal magnitud, que fàcilment s’encomana a qui en aquell moment escolta la ràdio. El grau de violència verbal  de l’acusador és creixent,  adoptant el paper de torturador en una peça teatral que acaba tenint- per sort- un final feliç, però que em recorda el famós experiment dels anys 70 a la universitat d’Stanford , on es va demostrar que els papers que adoptem, siguin de víctimes o de botxins, en circumstàncies especials, poden  provocar transformacions  perilloses en la nostra personalitat. No coneixem la personalitat del suposadament periodista que fa la trucada, però el que sí que s'evidencia és que espais radiofònics que aconsegueixen crear climes de violència i de manca de respecte cap els altres, en especial cap a les dones i cap als suposadament diferents,  haurien d’estar controlats i supervisats, ja que no fan res més que estendre missatges neofeixistes sota l’aparença de modernitat i d' una pretesa llibertat.