Botes d'aigües sueques, de Henning Mankell

 No és el primer ni el segon títol que m'entusiasma de Henning Mankell, un escriptor que va tenir una mort massa prematura , però per sort la seva llarga carrera literària ens ha deixat títols en quantitat i en qualitat com per gaudir-ne durant uns quants mesos.

Les botes d'aigües sueques, un títol que vol adjectivar les botes, - no pas les aigües- , és la continuació de Les sabates italianes, tot i que ambdós llibres es poden llegir de forma independent. Els títols de les seves novel·les ja ens mostren la ironia que acostuma a gastar l'autor en la seva obra, no exempta d'una bona dosi de tendresa i d'humanisme que és el que bàsicament ens aporten els seus personatges, sempre contradictoris i complexos però plens d'un encant peculiar, començant pel protagonista, del qual no pots deixar de veure'n un alter ego del mateix Mankell. 

Uns personatges que transiten per la vida amb daltabaixos d'índole diversa, mostrant-nos la feblesa d'una societat europea que ja començava a fer aigües, i a la qual la mirada de l'autor s'hi adreça amb mirada crítica, en especial cap als estaments de poder. 

Capítol apart mereixen les contínues digressions amb què vesteix l'acció de la novel.la, cosa que  enriqueix la trama argumental on la imaginació i la capacitat de plastificar moments i persones fan de la lectura de les seves novel·les un autèntic plaer. 

Històries ambientades molt sovint en els freds paisatges nòrdics on la intensitat ens ve donada per la soledat, les ventades i nevades i per aquest misteri ambiental que l'autor ens ofereix a les seves trames, tot i que un rastre de multiculturalitat sempre està present en les seves històries. No debades, en Mankell va dirigir el Teatre Nacional de Moçambic, on hi residia la meitat de l'any. 

Per qui li agradin les sorpreses narratives, aquí tenim un mestre de l'inesperat. Tot és possible en les seves trames, a cada nova pantalla li succeeix un gir sorprenent que assalta el lector i el motiva  per seguir continuant la lectura i així en una mena d'espiral on el fil argumental mai no decau ni avorreix. Una lectura amena però gens frívola i sobretot una lectura intel·ligent. 

Carme Andrade