L'Alexandra David-Néel és una de les dones que s'han fet famoses per ser pioneres en el món dels viatges a inicis del segle XX, una època en què el descobriment de noves geografies de part del mon blanc, occidental i ric va ser fonament de coneixements geogràfics, científics i antropològics posats al servei no només de la ciència sinó en especial dels imperialismes i dels colonialismes que caracteritzaren l'època. La anormalitat fou que els protagonistes fossin dones.
L'Alexandra David-Néel, com altres dones viatgeres de la mateixa època que han sortit de l'anonimat gràcies al cinema i a diverses publicacions, constitueix una de les figures més conegudes i estudiades. "L'aventura, la meva única raó de ser" ens diu la que fou coneixedora del món asiàtic, en especial de la Xina i del Tibet. Al llibre que ens ocupa hi trasllada els seus sabers geogràfics, antropològics i religiosos del món tibetà. Una narració del viatge a peu que inicià en terres xineses i culminà a Lhasa, després d'uns quants mesos del que ella en diu el seu pelegrinatge que per altra banda comportà una sèrie de perills com la malaltia, els robatoris i altres amb l'afegit de la prohibició de l'entrada d'estrangers al Tibet. Va ser la primera occidental que va entrar a la ciutat prohibida de Lhasa. Va escriure trenta llibres sobre religió, filosofia i sobre els seus viatges.
"Mi viaje a Lhasa" no és una narració literària ni crec que ho pretén ser. Ens descriu el seu rodar a peu durant quatre mesos i dos mil quilòmetres en companyia d'un jove lama amb tot un seguit de detalls i de precisions geogràfiques que et fan dubtar de si realment va ser tal com ens ho narra o hi ha intervingut una imaginació desbordant, ja que se'ns fa molt difícil comprendre com podien subsistir en un viatge a peu durant l'hivern himalaià enmig de temperatures sota zero sense roba ni aliments, amb una dieta a base de te i una mena de farinetes de civada que no sempre aconseguien.
Si l'any vint-i-quatre del segle XX, el Tibet era una país misteriós i críptic, l'any vint-i-u del segle actual presenta moltes restriccions per als estrangers que el volen visitar, excepte per als xinesos que l'han convertit en un parc temàtic per a gaudi dels viatgers que des de les ciutats més importants de la Xina es traslladen amb els flamants trens que travessen tot el continent en una estratègia colonitzadora que està donant els seus fruits en forma d'anul·lació de l'entitat tibetana en qualsevol de les seves manifestacions. Si l'Alexandra ressuscités no reconeixeria el seu estimat Tibet !
© Carme Andrade
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada