Quanta vida enyorada, quanta salabror a la boca, quanta vida evocada des de
les boires de la infantesa… Quanta nostàlgia materialitzada en pur lirisme,
quanta foscor i quanta claredat en els
racons més ombrívols del record, quant desig d’immortalitat, quant dolç
desengany sublimat en versos d’esponeroses imatges.
L’ocell cau del niu: les seves potes són arrels, el vol impossible. Els sons
de la infantesa, els jocs, les cançons de parar i una religió que castiga i
culpabilitza les ànimes felices i despreocupades de les nenes d’una época en
blanc i negre.
 |
| Dibuix de Rodin |
Uns versos que eleven a categoria poètica les anècdotes quotidianes d’un context social i polític
fosc, en què s’hi pot veure reflectida tota una generació de dones. El fil d’Ariadna
funciona com el cordó umbilical que possibilita el coexistir amb la incertesa dels enigmes. El relat fet a mida dels nostres
records, les baules, els forats negres que omplim per la necessitat
d’explicar-nos. La troca de llana que es cabdella a dues mans, el llençol
plegat a dos, aquells gestos quotidians desats a l’armari familiar, un món amb
tot els matisos del gris. El vagó del tren, aquella consciència… les capses,
els receptacles, l’úter i la
reivindicació del no fer-te gran, l’enyor de la benaurança uterina, el regust de les ensenyances del Petit Príncep
que rebutja el món dels adults, el pessebre com a testimoni d’una llunyana felicitat
infantil. Les proporcions: prendre mides i marcar-les amb un punt a la paret. No
hi ha retorn al creixement, la vella cinta mètrica està feta miques. L’infant
que ploma pollastres sense que li faci fàstics. El fàstic, el fi de la
innocència vindria més tard. I la por a
l’ofec. El nen ofegat només veu el blau del cel. A Cues de sargantana ressonen els sons de les cançons infantils i els
sons dels boixets triquitrec triquitrec en les tardes femenines d’estiu.
El gust pels cercles , les esferes, les
el·lipses, les bombolles de sabó, els fetus dins de les ampolles, la por de
créixer altre cop. I la mort des de la mirada de l’infant: la nena és aprop de
tot, els vells hi són lluny. L'àngel de la guarda, la dona soltera, la
tieta i els seus secrets.
La cua de sargantana un pic tallada continua viva…com nosaltres després de
la tragèdia malgrat que res serà com abans de perdre la cua. A les classes de
ballet la nena girava, girava, com la petita ballarina de la capsa de música i altre cop el cercle, la rodona i l’eternitat del grill, els cavallets de la
fira en el seu viatge constant en rodó. La por a morir, la por a viure, la mort esperant-la amb les vísceres del
temps a la mà i altre cop la por a créixer, la pèrdua del paradís infantil
i de l’univers càlid de la llar, la caseta de nines. El desengany,- no eren els reis, eren els pares- , o el bíblic Llàtzer en clau de falsedat. Quan estiraves els llençols amb la mare volies
acompanyar la simetria dels plecs i no sempre ho aconseguies. A Trinitat són tres dones: la que no
entén, la recordada i la mèdium que actua com a veu de la consciència entre
unes i altres. Poesia del jo que es desgrana en la complexitat dels molts jo.
El triomf de la paraula de la poeta
per descriure allò immutable, la immortalitat a l’encalç. Juguem a tocar
i parar en les corredisses vitals i parem quan ens toquen. I parar és un nou
repte en el creixement inevitable. No és el parar de fer un stop, ho entendran
qui hagi jugat quan eren nens a les cluques de parar o d’amagar. El parar són
els reptes que ens posa l’ofici de viure, els entrebancs, potser les absències
no volgudes però inevitables. Aquesta
mestria poètica d’ampliar els significats com les pedres que llencem a l’estany
i multipliquen les onades. Una poesia del bell capvespre, com una tarjeta postal en què la tarda decau
amb amorositat i sossec. El passat com a tatuatge, com a nafra, com a cicatriu
de l’ànima. La poeta pensa que tot s’acaba fins que pensa que res no s’acaba. En
aquest trànsit del no al sí, de la negror a la llum, la veu de la poeta ens
retorna a la claror, a l’escletxa necessària i no debades acaba amb una lloança
als déus de l’olimp que sense ser-hi, hi són, que ens retornen al no temps en
la lluita eterna a la recerca de la immortalitat. Així, la paraula i el verseig
que ens recorden les divinitats acompleixen la missió d’evocar-nos una vida a
mida. Els poetes amb la seva alquímia versaire porten el segell de la
immortalitat imprès en les seves ales de foc. Una proclamació en veu alta de la poeta
Ortega quan ens deixa entreveure al llarg de tot el llibre, que contra l’oblit,
la paraula i si és poética, millor encara.La paraula poètica com a sopluig en la intempèrie.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada