Una bona amiga m’ha deixat entre les mans el llibre: Futur. Poesia de la inexperiència, del mallorquí Jaume Munar. N’hem llegit plegades alguns fragments entre pastures i amb el so persistent de rierols pirenencs, un passatemps estrafolari vistos els referents culturals que dominen i que ens dominen. Serà que s’apropen temps de lectures clandestines i d’actes culturals a les catacombes? Hem practicat allò que va donar lloc a l’escola peripatètica en els temps antics: llegir, pensar i dialogar tot passejant. I així hem anat teixint uns dies de llibertat entre llibres, muntanyes i rius.

Fotografia: Carme Andrade

Entrant de ple en el pensament de l’autor, la seva tesi parteix de la inutilitat de la poesia que ens arriba des del jo del poeta, és a dir de la poesia dita de l’experiència. I ho fa parlant dels límits imposats a aquesta poesia, que no són altres que els límits del jo. “Artefacte adulterat que només serveix per despertar o bé la compassió del lector o bé la seva admiració”.

Si els sentiments són l’antídot de la poesia segons les seves paraules, quin ha de ser l’objecte de la tasca del poeta? No pot ser altre que el futur. El passat, els records, el rastre dels sentiments en el jo del poeta són una nosa per poder avançar poèticament. En el moment que el focus de radiació del poema es gira cap al passat en lloc de cap al futur de la incertesa, el sentit de la funció poètica queda adulterat, és una falsa poesia ens diu Munar. I el futur vol dir preguntar, vol dir actitud oberta , investigar sobre el desconegut, sobre allò no experimentat; és a dir la substància de la poesia no ha de ser res més que la inexperiència.

Incertitud, futur i pregunta. La poesia cal  que sigui edificada sobre preguntes i no sobre respostes. Però al poder no li agraden les preguntes, el posen en una situació conflictiva. I en Munar continua; “ Quan l’art no es fa en oposició al poder establert- sigui quin sigui aquest poder- queda reduït a art decoratiu”. La poesia és pregunta, és pressupòsit. La poesia no és veritat absoluta i la missió poética és anar contra l’hegemonia de la veritat. I ens parla de l’estranyament com el context en què cal que es mogui l'autèntic poeta: allunyat de la ”polis”i allunyat del poder el poeta desconfia dels preceptes morals imperants, desconfia de les fronteres convencionals que separen el bé del mal. I lluny de la trivialització- segons ell- dels fórums poètics amb massa regust de conformitat sentimental i lluny dels concursos de poesia, els quals no guardonen obres literàries sinó quotes de poder. El valor de l’obra literària, sovint, ha esta substituït per l’especulació mediática de l’autor. Res més allunyat de l’autèntica funció de la poesia.

I acabo aquesta petita ressenya amb dues preguntes que posen en qüestió pràctiques que ens són habituals en els nostres cercles dits culturals: 

La instrumentalització de la poesia com a gènere espectacle afavoreix l’aprofundiment cultural o és només artifici, literatura decorativa? 

Quines haurien de ser les condicions perquè els actes poètics no es convertissin en reproductors d’esquemes i de continguts ja superats?

© Carme Andrade