Collage

El text següent és un "collage" realitzat tot sumant de forma estratègica fragments de diversos relats del llibre Gosadies de Carme Andrade.

L'autora del " collage" és la Mònica de Dalmau que el va llegir a la presentació realitzada al Laboratori de Lletres de Barcelona el 21-10-2016

Fotografia: Carme Andrade

El cel encara gris a banda de llevant comença a descórrer el seu teló (escrit a la pantalla)

Què t’agradaria que recordés de tu?

El plat de patata bullida destaca sobre un hule de quadres vermells. Dintre del plat Algú ha xafat les patates fins fer-ne una mena de puré, un puré de matèria consistent. Algú sosté una forquilla que ara està fent solcs, de dreta a esquerra, d'esquerra a dreta , de dalt a baix i baix a dalt. El plat és un petit tros de terra llaurat i Algú hi té un veritable desig de convertir aquest cercle blanquinós en un petit jardí de perfecció geomètrica. Ara en un racó hi ha col·locat un dels pèsols que tenia reservat per a l'ocasió. Dues  fines bajoques, bajoques de moda, diuen,  acaben de completar una austera constel·lació vegetal.

- Té la boca plena de nafres, la nena. El sopar d'ahir va ser massa fort, no està acostumada als pèsols...- Què em vols dir, que és culpa meva? - No comencem. La teva susceptibilitat m'irrita. Tot t'ho prens pel broc gros.

Compartir la soledat dels perdedors i la matèria pesant d'un passat obac. Malgrat tot, viure.

No és ben bé igual, però el cervell té aquestes coses, s'enganya a ell mateix en benefici de la il·lusió de l'instant. Queda el seu cos, però  la seva persona més íntima es va fondre ja fa uns quants anys. Ara ja no queda res més que la carcassa fàcil que li proporcionen el rimmel, la seda  i els perfums cars. La seva imatge de dona segura i ferma és la seva protecció.

Hi ha dies que la llum del sol entre les fulles metàl·liques de les magnolieres de sota casa t'enlluerna i et fa sentir la bondat de les coses efímeres en un estat de gairebé misticisme agnòstic, en què guaites pel balcó i al bar del davant els homes desenfeinats ja no discuteixen sinó que parlen amigablement de les coses que passen i de les que no passen.

L'espera alimenta el desig (El desig) que bull mentre l'objecte no s'ha assolit.

D'algú que parla amb els seus moixons, te'n pots refiar. I aleshores jo, que ets tu, et somric i t'agraeixo la teva insistència i la teva gosadia i t'invito a no abandonar.

Un rellotge sense busques, un llibre amb els fulls en blanc i unes ulleres d'augment m'esperen. Perdonin les molèsties.

Celebrem-ho!