dijous, 12 de novembre del 2015

Temps de penyora, de Lena Paüls


El temps ens és donat o ens és prestat?

Sembla que la poeta Lena Paüls hagi optat per creure en un temps que se'ns ha concedit en préstec amb l'objectiu de gaudir-ne, d'assaborir-ne els fruits i de viure’l amb passió i fruïció. Tant si ens ve donat com si ens ve prestat, el temps encara, - i per sort - ens el marca la natura i els seus cicles. Així,en aquesta primera part de Temps de penyora, la poeta ens presenta cadascun dels  mesos de l'any com un temps ric en uns fruits de la terra i un temps on les  tradicions i els costums s’arrelen en les vivències més profundes d'aquest gran pou d'emocions que és la infantesa. Dotze poemes trenats per un pas del temps dolç en sabors i en aromes i tenyit, - per què no- , de l'agredolç de l'enyor, encara que la roda del temps amb els seus cicles naturals s'encarrega de retornar-nos de nou els nous fruits i els vells rituals. 
Fotografia: Carme Andrade
Una poesia de la benaurança de saber-nos en harmonia amb el nostre entorn i concretament amb el nostre paisatge físic i humà. Fins aquí podríem arribar com a resum del que es pot apreciar fent unes primeres lectures, però no puc deixar de passar per alt dos comentaris: un pel que fa referència a la mirada en primera persona que de tant en tant treu el cap en algun poema : un jo mora que aporta una veu externa i en certa forma paradoxal, com si aquest jo mora observés des de fora tot el que ocorre en aquest nostre món mediterrani i català  i no deixés de meravellar-se o d'estranyar-se. Com si aquesta estranyesa també fos alimentada pel sentiment de no pertinença a aquesta comunitat de valors culturals aliens. Un contrapunt molt interessant que hi afegeix un plus de sorpresa i de contrast que et fa rumiar si aquesta veu no deu ser la pròpia veu poètica, que per altra banda conté algun punt un xic burleta.

Un segon comentari es desprèn de la lectura d'un dels poemes, Juliol. Un poema d'alt voltatge on la paraula dolça i fins i tot de subtil ironia d'altres poemes, aquí es transforma en mirall cru i descarnat d'una terra que pateix, amb la imatge del pi podrit, però també amb la de l'esperança del pi jove.

JULIOL

Un pi podrit amb tres branques, les arrels mig descalces,
i l'esperança mesurada en un pi jove, que no acaba de fer-se.
Si només fos la pluja àcida..., però viu també
amb l'amenaça permanent dels cans salvatges
que en xuclen de nit la saba.
¿Quantes muntanyes s'abaten amb morterades?
La terra insultada,
injectada de suc tèrbol a l'espinada,
mestressa del dolor que vindrà,
la inquietud de la por, surant en la veu del clan.
Un viatge a l'interior de la memòria,
ombres i llum en un espai de formes,
els melons esclafats podrint-se al ras
i tu escrivint sempre el mateix llibre,
en fila índia per voreres de carrers costeruts.
De nit, fanalets, lluernes, cuques de llum
l'amor tothora en remull per continuar navegant.

( De Temps de penyora, de Lena Paüls)

El Temps de penyora us el podeu descarregar aquí:

2 comentaris:

  1. En referència al títol: "El temps ens és donat o ens és prestat?" diria que donat o prestat... és gairebé igual. Se'ns acabarà un dia o altre, i sense avisar.

    ResponElimina
  2. Poeta comentant poeta. Ja no es pot demanar més.
    Una abraçada, Carme.

    ResponElimina