A Cormac Mac Carthy diuen que no li agraden les entrevistes, que tot el que pot dir ho diuen els seus llibres. Admiradora incondicional de tot el que he llegit fins ara d'aquest escriptor nordamericà, crec que el que diuen els seus llibres és molt en quantitat i en qualitat. Aquesta vegada he repassat aquesta magnífica història, diuen d'iniciació i jo diria d'una iniciació que per sí sola és una vida i no només la vida personal i individual del jove protagonista sinó la vida universal amb tots els seus patiments, el dolor, la desesperança, però també amb el seu punt de felicitat i d'una certa llum. Com diu un dels seus crítics, Mc Carthy despulla els seus personatges de qualsevol consol, però, miraculosament, una llavor d'humanitat perdura. Amb una mà destrueix la fe en els homes, amb l'altra la restaura.( Tom Gatti, The Times).
 |
| Foto: Carme Andrade |
El paisatge aspre i salvatge de la frontera, on els saguaros, els cactus i la terra dura i erma són l'escenari d'un viatge a cavall d'uns nois a la recerca de no se sap què, però que els esperona a fugir d'unes terres i d'unes famílies que ja no se les senten com a seves. "On és la teva terra? No ho sé. No sé on és. Ja no sé què és la terra..." El paisatge per ell mateix ja és un personatge. Les plantes, l'aire, els cels, els núvols, els barrancs i en especial els cavalls són objecte de descripcions acurades amb un gran alè poètic. Els cavalls són subjectes més que objectes, " I va pensar que pensar en cavalls era una cosa bonica en què pensar". L'amor pels cavalls arriba a la identificació del genet amb el cavall, tal com llegim en les darreres línies de la narració ".../... i els petits ocells del desert sortien volant amb gran corredissa de les bardisses seques i cavall i genet i cavall van passar de llarg i la llargària de les seves ombres va passar en tàndem com l'ombra d'un sol ésser. Va passar i es va esvanir en la foscor creixent de la terra, en el temps a venir".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada