Hi ha dies

Hi ha dies gloriosos en què surts de casa traspuant perfums de roses silvestres i de lligabosc matiner, que abraçaries gairebé a tothom i la nimietat de comprar unes bajoques i el somriure gloriós del verdulaire et sembla el somriure dels déus i  vius en l’olimp envoltada de menta fresca i bona taula i et corre un ventet oratjós que acaricia els teus pòmuls esblanqueïts encara pels somnis de la matinada.

Hi ha dies en què els instants amorosos i plàcids han perdut la fragilitat i guanyen una consistència eterna en una mena de conxorxa beatífica entre tu i el destí.

Hi ha dies que la llum del sol que entra somrient entre les fulles dels magnoliers de sota casa t’enlluerna i et fa sentir la bondat de les coses efímeres en un estat de gairebé misticisme agnòstic, en què guaites pel balcó i al bar del davant els homes desenfeinats ja no discuteixen sinó que parlen amigablement de les coses que passen i de les que no passen.

Hi ha dies en què unes espurnes íntimes de plaer t’embriaguen el cos per dintre i alleugereixen el pas i el pes de les espatlles, en què el món es torna ingràvid i tu ja no trepitges el terra sinó que  inicies una dansa de puntetes entre els mobles de casa, entre els cotxes del carrer, entre els tomàquets i les albergínies de les parades del mercat.

Hi ha dies que les cèl·lules de la teva pell, dels teus músculs, dels teus ossos, de les teves visceres carnals s’arrengleren en un tot orgànic i es posen al teu costat i les sents amistoses, complaents i càlides dintre teu.

Hi ha dies que et fons en els replecs de la teva ànima més fonda i en aquesta connexió experimentes un moviment continu i sedós de totes les fibres del teu cos.

Hi ha dies en què els déus han baixat de la seva  llar i s’han instal·lat a la teva.

Hi ha dies fulgurants i brillants que esclaten en un big bang catàrtic i terapèutic.

Carme A.