La fona de David (II)

Seguint amb el segon capítol d'aquesta sèrie titulada La fona de David, em ve a la ment una petita conversa amb un noi que em deia que tot i fent de cambrer i veient que el sou no li arribava per mantenir la parella a l'atur i els seus dos fills va descobrir el valor de la terra com a font d'aliments i així ha començat per un petit tros on cultiva tomàquets, carbassons, pebrots, enciams,etc. i no tant sols això, sinó ha construït un petit galliner per a futures ponedores. Ens ho explicava amb la il.lusió de qui descobreix una font d'ingressos i també 'una nova afecció que li compensa en les seves estones de lleure després del restaurant, a més de descobrir tot un món de sabors i de gustos que segurament havia perdut o que fins i tot no havia conegut mai.

D'això se'n diu alimentació de proximitat o quilòmetre zero, adoptant un terme més modern i dinàmic. Vés per on, arribarem a l'elitista slow food, via necessitat. És una altra de les descobertes que ens està oferint la crisi, la prima de risc i el marcador en negatiu de l'IBEX. Ja no caldrà fer proselitisme de les meravelles i les qualitats d'una alimentació basada en una agricultura sostenible, el convenciment vindrà via urgència alimentària i el cambrer que collirà els seus tomàquets i enciams i plegarà els ous de les seves gallines no sabrà que està practicant l'slow food o l'alimentació de proximitat. No sabrà que serà un practicant d'una nova religió basada en l'apreciació dels gustos autèntics del terreny (del terroir  en diuen els veïns francesos) però retrobarà o potser descobrirà  l'aroma dolç i sensual dels tomàquets del Benac ( o del Menac?) o la frescor dels enciams del país i l'abundància de carbassons que li produeix la humil carabassera.

Les experiències en aquest terreny ja van començar abans de la crisi. Molts jubilats havien optat per la cura de l'hortet per allò de fer salut tot treballant físicament i com no, fent-lo produir. Als afores de moltes ciutats, els camps s'havien aparcel.lat i els trossos lluïen esplèndids, uns amb les canyes de les tomaqueres a l'estiu, altres amb les patateres arran de terra o amb les alegres pesoleres; tota la producció artesananl a l'espera de ser consumida a les humils i laborioses llars dels jubilats i jubilades urbans. De l'afecció a la necessitat. Molts d'aquests horts són o poden començar a ser una bona font alimentària  per als avis però també per als fills retornats a la casa del pare, en un gest de generositat i cohesió familiar per part d'uns i d'agraïment- és desitjable- per part dels altres.

Vés per on, la nostra societat fins ara deshumanitzada i allunyada de la natura iniciarà el camí cap a la reconciliació amb la mare terra i tot gràcies a la crisi que ens atemoreix o més ben dit, que volen que ens atemoreixi.