Unes ales de molts colors

Avui fa un dia magnífic!

Deia això mentre empenyia la cadira de rodes. Els seus ulls  destil.laven espurnes de felicitat aquell matí d’hivern fred i assolellat. Segurament tots dos  sortien de casa en aquell moment.  Un irreprimible  Fa un dia magnífic!  li brollà dels llavis amb un somriure franc, un somriure contagiós en un rostre morè, pletòric de joventut i de força. A la cadira de rodes hi havia un home vell. Les paraules dites pel jove van ser dites al mig del carrer a qui les volgués escoltar. No semblava  que l’home vell les hagués sentit. Segurament que l’home vell  pensava que el dia era com un altre. Un altre dia de rutina: que m’aixequin, que em banyin, que em vesteixin, que em preparin el desdejuni i que em treguin a passejar… però   una dona madura  que arrossegava un carro d’anar a comprar  les va sentir  i  correspongué al noi jove i morè amb una altra mirada somrient , plena d’esperança  i el dia es va anar desplegant amb unes ales de molts colors…

Petites meravelles al peu del Montsant

Tres dies de descoberta pel vessant del Montsant  menys transitat per la gent del Camp. Tres dies sortint des de Cabacès o de Margalef donen per descobrir racons de bellesa natural i racons plens d'història. Entre els racons de bellesa natural: la ruta de les ermites de Sant Roc i La Foia, el grau del Caixer i la font de Cavaloca (llocs profunds).

La cova de Santa Llúcia, hospital de campanya




L'aljub de la Solanella

 

Espais muntanyencs on abunden barrancs i balmes superbes, una de les quals, la gran cova de Santa Llúcia va ser hospital de campanya a la guerra civil i on una mostra de fotografies de l'època ens recorda la darrera barbàrie. En aquesta cova es van fer famoses les infermeres brigadistes arribades de l'estranger que van donar la seva energia i el seu treball de forma desinteressada i altruista.

Altres monuments com el pont medieval de la Cavaloca, ens recorden els camins que ens acompanyen des de fa segles i que perduren als embats dels temps. La història dels homes i dones senzills d'aquestes terres està present en cada marge construït en les barrancades per esgarrapar un tros de terra on conrear. Està present en les petites construccions de pedra seca com l'excel.lent aljub de la Solanella.

Matins gebrats en un dia assolellat

L'ermita de Sant Salvador al peu de la serra Major ens acull en una raconada plena de bellesa després d'haver fet un tomb sortint de Margalef tot passant pel mas del Serrador, que es troba en un terreny escarpat dalt d'un turó. Del mas queden unes quantes parets en peu, ruïnes d'uns temps durs i difícils. De tornada a Margalef passem per la balma del Ximet per on brolla un rierol d'aigua neta i transparent. El nostre petit país és ple de petites meravelles que val la pena descobrir.

 



La gran inutilitat d'un rellotge estintolat a la paret com un llargandaix

Sóc un rellotge estintolat a la paret com un vulgar llangardaix d’aquells que pugen per les parets del pati quan els senyors estan asseguts a la fresca les nits d'estiu i sóc un rellotge que no sap comptar quantes hores li falten perquè s'acabin els sorolls de les obres del costat. Sóc un rellotge ple d’ombres allargassades que no pot desfer-se del passat malenconiós que li brinda el primer sol del matí. Sóc un rellotge despistat amb els segons i amb els minuts, que de vegades no se’n recorda de quan fan dos i dos que fan quatre i que sovint ensopega quan decideix comptar els segons que li falta per descansar sota l’ombra de la palmera. Sóc un rellotge exhaust de tanta barbàries comeses vora de casa, vora dels femers de prop de casa. Sóc un rellotge visceral, on tot el que passa degota, on tot el que m’expliquen deixa en el meu cor un murmuri asincopat i malgirbat.

El meu veí era un rellotge ple de satisfaccions gràcies a  una vida plena de desigs acomplerts.

El meu veí i jo fèiem bona fila tots dos, en aquella estació de trens mig morta, on passaven pocs trens. Pocs passatgers es dignaven agafar cap tren i ell i jo allí com dos estaquirots sense feina. Ell ben acomodat en la sala d’espera i jo fora, a mercè de la pluja, del fred i de la neu. Jo estava fart de tanta injustícia i un dia vaig decidir fer-me el suec, fer veure que la cosa no anava amb mi i a partir d’aleshores l’estació va anar decaient del tot  i les fustes dels bancs de fora es van anar podrint, les baranes de ferro rovellant-se ; les vies del tren, les catenàries, tot va sofrir el final lent i decadent de les coses que s’acaben,- potser abans d’hora-. Jo vaig admirar sempre la trempera del meu veí rellotge de la sala d’espera dels passatgers, era un rellotge adequat al temps, era un rellotge que havia estat  útil a les minyones que havien de ser puntuals a les cases dels senyors i als pocs pagesos que anaven a vendre les collites al poble del costat... jo en canvi era un rellotge ben inútil fins que un dia de sol fugisser vaig desaparèixer en el moment que, primer una i després l'altra, les dues burques van ser arravatades i arrossegades per un cop mortal de vent amestralat que va fer saltar les vies i va arrencar arbres i teulades...

La pell de l'aigua d' Isabel Olesti

Imaginava que un llimac li pujava per la cama. Era humit i fred i la feia esborronar. Pujava lentament, reptant damunt la pell, fent ziga-zagues. Darrere seu deixava un tel de bava, com un moc enganxós, una marca ben clara, un camí; com si li digués: això és meu.

La dona hauria volgut fugir, però el llimac dibuixava el seu traç tranquil.lament. Era tou, com una llengua carnosa i de tacte sensual. n'havia vist molts, de llimacs als Ports, al barranc de la caramella, no gaure lluny de Tortosa. Quan acabava de ploure i tot el camí era un fangar. Sortien d'entre les herbes, amb la pell brillant i llefiscosa...

 Un inici de la novel.la que neguiteja, que esborrona. Aquest llimac llefiscós que se’t passeja per l’entrecuix és l’expressió del fàstic que sent la dona protagonista.
Aquesta és una novel·la densa, on amb un llenguatge treballat i acurat es va teixint una història en la qual prenen protagonisme tant els personatges com les obsessions i els símbols. No és una història més,  si teniu l’ocasió de llegir-la no us deixarà indiferent. No us quedeu amb la lectura superficial, aneu més enllà i hi descobrireu un relat on els grans temes: la mort, el sexe, la llibertat, la natura, la maternitat i alguns més estan presents sota un entramat argumental que té com a referent simbòlic principal unes sabates de taló d'agulla vermelles.

La pell de l'aigua és premi Mallorca 2011

 

Lletres de Revolta

La literatura de revolta, de crítica social o de compromís polític neix en el moment que un cervell crític plasma amb finalitats estètiques les seves inquietuds personals, socials o polítiques contra el poder establert. No es pot deslligar la literatura de revolta de la reflexió ni de la confrontació d’idees. En les darreres dècades, aquesta literatura no ha tingut bona premsa. La nostra societat ha menystingut el pensament crític i la reflexió fins i tot en l’àmbit acadèmic, fent una aposta clara pels mimetismes i per l’absència de discussió i de confrontació d’idees a les aules. Des dels poders i els mitjans, s’ha afavorit la cultura de la immediatesa i de la velocitat, enemics ambdós de la reflexió argumentada i de la crítica més enllà de l’exabrupte o dels crits estentoris d’algunes tertúlies televisives.

Anys de foscor per als poetes de revolta però que ara tornen a sorgir amb la força dels moments de canvi que estem vivint. La cultura dominant, en molts casos,  no tan sols ha silenciat els poetes crítics, sinó també els ha menystingut i en el pitjor dels casos  els ha estigmatitzat relacionant-los amb moments caducs i antiquats que calia superar. Al mateix temps, la nostra societat benestant, gronxada en l’onada consumista i hedonista, havia anat abandonant el compromís i la revolta, convençuda  que els temps havien canviat i que ja no eren necessaris. Havien quedat enrere els temps dels cantautors i els grups compromesos amb la lluita contra l’estat opressor en demanda de llibertats personals i polítiques.



Dibuix de Carme Andrade

Passats aquests anys  de suposada abundància i d’ estabilitat política, tornen els ecos dels poetes i  dels escriptors que ens recorden la força transformadora de les paraules en moments de crisis i  canvis  històrics. El revulsiu que està suposant en el sí de la nostra societat els efectes de la crisi global i en particular al nostre país, està fent emergir mostres en tots els àmbits artístics que intenten reflectir un estat d’indignació o de crítica política fent de mirall de l’estat d’opinió general. La crisi d’un estat que es veu ofegat per una arruïnada economia causada per l’ambició, la corrupció i l’especulació sense mesura, està sent l’excusa per una nova i salvatge recentralització o recolonització  del poder espanyol i  per afermar els antics valors feixistes de l’Espanya una, grande y libre  i per un empobriment creixent de la població catalana. Tot plegat ha fet que sorgeixi una nova literatura de revolta, d’indignació o de compromís que veu en les xarxes i en els blocs els canals més idonis, en no haver de dependre de ningú per difondre’n les produccions. Així, en aquest context volem engegar un cicle de lectures - Lletres de Revolta- , on els textos tinguin una finalitat literària i a l’hora siguin textos que responguin a una literatura compromesa amb el present i el  futur del país; crítica amb els valors del pensament únic, causants de la pèrdua progressiva dels béns socials i de les llibertats de la població. Una literatura que inciti a la reflexió i a la discussió en la construcció col•lectiva d’una Catalunya futura més digna per a tothom.

Lletres de Revolta a Reus serà un cicle de lectures organitzat per Òmnium Baix Camp durant el mes de febrer de 2013 , on presentarem textos llegits pels mateixos escriptors o poetes i on obrirem espais de diàleg i discussió al voltant.

Si escriviu en aquesta línia i us agradaria participar en el cicle ens podeu escriure a

    revoltaomnium@gmail.com

 Les vostres aportacions seran molt benvingudes

Carme Andrade

Rocaviva, un passeig íntim

El matí de tardor era suau;  el Cadí se'ns oferia en tota la seva esplendor hivernal emblanquinat per les primeres neus des del laberint de Rocaviva. Aquest és un indret muntanyenc proper al municipi de Músser,  entre l'Alt Urgell i la Cerdanya, on a través dels anys, el seu creador i escultor, en Climent Olm, ha aconseguit materialitzar la idea de fer d'aquest espai natural un lloc de contemplació artística, un lloc de reflexió personal, un espai on natura i consciència es retroben, on en cada pedra treballada hi podem trobar alguna petja que ens acosta al pensament primitiu i universal. Algunes peces ens transporten a l'art dels pobladors precolombins de Nordamèrica, als totems de la Columbia Britànica que havíem contemplat en alguns dels nostres viatges o a les peces rituals de les civilitzacions centroamericanes. En tot el passeig es respira la confluència d'aquell pensament antic imprès en totes les cultures més enllà de religions i dogmes i amagadíssim - però existent - , en la consciència de la nostra civilització tecnològica.

En tot cas, l'efecte de l'experiència del passeig pel laberint és el descobriment d'aquesta consciència d'unitat amb la natura, amb els altres éssers i amb tu mateix. I també la consciència de la necessitat d'un nou humanisme que sigui capaç de recuperar la fe en nosaltres mateixos. L'escultor t'acompanya pel laberint, però la seva presència és gairebé imperceptible, diria que invisible. Es tracta que siguis tu mateix qui  interpreti i qui descobreixi les petites peces amagades, les que no ocupen grans espais, les que no són evidents. Metàfores tot plegat de fer parada en els nostre quefers i saber veure-hi més enllà de l'evidència, saber veure per viure amb consciència i plenitud.

Un passeig molt recomanable. Aquí teniu un web molt aclaridor  i  dit de passada, molt esperançador per al  projecte de futur del nostre país.

 

http://rocaviva-laberintmagic.blogspot.com.es/

 

 

La farina que admeta, d'Alba Camarasa

(lacuinetadelalba.blogspot.com)

La farina que admeta, una fòrmula utilitzada per les nostres mares i per les nostres àvies;  un llegat  per la generació posterior que recollim en el moment que arribem a la maduresa i a la saviesa necessària de saber el que necessitem d'una forma intuïtiva i espontània, més que d'una forma racional i calculada. No necessitem pesar amb les balances la quantitat de farina que necessita la massa per fer-la consistent ni molt ni poc, sinó que amb l'experiència adquirida sabem el que li cal sense haver de mesurar ni comptar. La mateixa experiència, la nostra mirada atenta a l'esdevenir de les coses ens marca el camí.

Així, mitjançant una metàfora plena de contingut vital, el poemari de l'Alba Camarasa ens acosta als elements essencials de la vida, alguns dels quals ens marquen, ens fereixen, però com diu la veu de la poetessa:

per amerar les ferides
per mantindre-les enceses
per què no es tanquen

Ahir, 8 d'octubre vam tenir el gust d'assistir a la presentació del llibre La farina que admeta de la poetessa valenciana Alba Camarasa. La presentació va anar a càrrec de David Figueres, poeta i escriptor reusenc. Ha estat el primer acte del Novembre Literari 2012 d'Òmnium Baix Camp.