Zoraida Burgos, biografiada per la Montse Castellà

Zoraida Burgos és una biografia resultant de converses i passeigs pels paisatges ebrencs molt familiars per a la poeta però també per a l'autora. En un estàndard esquitxat del lèxic ric de la varietat tortosina, el resultat és una redacció amb un estil molt proper i directe. Una lectura plaent que t'acosta a la vida de la poeta però també a un temps i a un espai geogràfic on fer cultura en català era molt difícil, en especial per a les dones que s'hi atrevien. És el cas de la Zoraida Burgos, una poeta que coneixem molt millor gràcies al treball d'investigació realitzat per l'autora on es combinen de forma harmònica fets, vida i obra literària. Un treball realitzat a poc a poc. Un endinsar-se en la vida i en el pensament de la Zoraida Burgos fet de passejos i de visites als llocs d’inspiració. Poeta i biògrafa 

Illa de Buda (Wikipèdia)

unides per un paisatge que dóna sentit i cohesió a un treball que traspua molta complicitat vital i literària entre les dues. 

 A través de les pàgines de la biografia coneixem una dona que intenta ser ella mateixa fent activitats que no eren massa habituals a les dones del seu temps. Dona polifacètica, de professió bibliotecària, però també traductora, grafòloga, restauradora d’obres d’art i poeta. La podríem considerar una més dintre de la generació d'escriptors, homenots que diria en Pla, que començaven a brillar (Manuel Pérez Bonfill, Jesús Massip, Gerard Vergés,etc) en l'ambient cultural tortosí.

Un treball biogràfic on vida i poesia són vasos comunicants i una aproximació a la història de la vida político cultural de la Tortosa de la dècada del 1960 al 1970. Els fets i els personatges que hi transiten ens ajuden a comprendre una Tortosa franquista però també una Tortosa resistent que va patir la dalla repressora i el càstig d'alguns dels amics i familiars de la poeta. La seva obra D’amors, d’enyors i altres coses (1971) també va rebre l'embat de la censura franquista.

Convivència d’aigües (2017, La Breu) és l’obra que recull tota la producció literària en prosa i en vers.La  conformen set llibres de poesia, un de prosa i quinze contes. Premi de la Crítica de Poesia Catalana. 

 

Poema inèdit que Zoraida Burgos ha escrit expressament per aquesta biografia:

Apòcrif el jo que sóc,

ressò llunyà, altre i idèntic,

del que vaig fer,

ombra oferta per de mi al jo,

caverna endins.

 © Carme Andrade

 

Sílvia Platz

Sílvia Platz, un nom que associem a un mite literari femení i que porta imprès el segell d'una vida viscuda entre la llum i la foscor, amb una complexitat vital que posa al descobert una de les seves biògrafes, la Linda W.Wagner-Martin. 

El volum editat per Circe ens presenta una portada en tons blaus força atractiva amb el rostre jove d'una Sílvia Platz de mirada pertinaç, un lleu somriure i un cabell ondulat al voltant d'una cara plena de serenor. Una biografia que ens endinsa en les contradiccions d'una dona amb vocació literària però que sent el pes d'haver de conjugar les obligacions familiars com a esposa i mare amb la seva passió per les lletres. De ben jove sent la crida de l'estudi i la dedicació intel·lectual  com l'eix de la seva vida, però una educació femenina massa convencional farà que visqui amb l'exigència d'haver d'acontentar els dos mons, les dues vides, cosa que li provocarà crisis d'angoixa i que anirà marcant un camí al qual s'hi afegiran lluites interiors, continuades malalties i períodes de descans forçós. 

Si algun aspecte marca la trajectòria vital de l'escriptora és la seva extraordinària intel·ligència i un món interior en permanent ebullició. La intensitat de la seva expressió literària, crua i bella al mateix temps, és reflex de la seva vida plena de sobresalts interiors, sempre oscil.lant entre dos pols, un de positiu i ple d'esperança i un altre de fosc i enrevessat. La veu poètica com un ganivet esmolat que disecciona els estadis més profunds de la seva ànima: 

"De las cenizas

me alzo con mi cabell rojo

y a los hombres como aire devoro"

Els homes i la Sílvia. A la recerca sempre de l'home que l'havia de fer feliç. Havien estat moltes les amistats masculines abans no es va casar amb Ted Hugues, un home també de lletres que l'eclipsà pel sol fet de ser home en un món social i cultural on les dones, si escrivien, ho feien com de més a més. La Sílvia escriptora  va haver de suportar molta invisibilitat durant la seva vida en comú amb en Ted. Una dona com ella, amb caràcter fort i amb idees pròpies va començar a defallir definitivament davant les absències del marit a la casa familiar, davant dels seus suposats adulteris. De la poesia com expressió de vida, a l'igual que la seva amiga Anne Sexton,  se'ns fa difícil destriar el que escriu del que sent com a dona escriptora.  La seva també és una poesia política on la relació de poder entre homes i dones sovint es fa present. Allibera la ràbia, la desesperació i la mort en uns versos imaginatius llençats al món com una fletxa, tal com li agradava de dir. 

Fotografia: Carme Andrade

La seva vida s'acabà en el moment que ho decidí. Abans va deixar preparats dos gots de llet per l'esmorzar dels seus dos fills. Abans, havia procurat que les portes restessin ben segellades perquè el gas no s'expandís per les habitacions on dormien. Fins l'últim moment va voler complir amb tots els detalls, exigent amb ella mateixa, tal com acostumava a obrar en vida. Els seus trenta-un anys de ser al món condensa l'equivalent a una llarga vida.

 © Carme Andrade

El goig de viure.Biografia de Montserrat Roig

El goig de viure.

Fa vint anys que vam rebre la notícia de la mort de l'escriptora Montserrat Roig al despatx de la fotocopiadora del nostre centre de treball...

Aleshores érem unes joves professores preocupades per l'educació literària dels nostres alumnes i vam proposar de parlar-los de la figura de l'escriptora jove que acabava de morir. Una educació literària que en els plans d'estudis d'aleshores encara hi tenia cabuda. Què se n'han fet d'aquelles flors? Què se n'han fet d'aquelles hores de literatura catalana al batxillerat? Els parlàvem  del Temps de les cireres i del temps de les revoltes de la Roig i de tots els de la seva generació després del llarg túnel de la dictadura. Els llegíem fragments del seu magnífic treball  Els catalans als camps nazis, esperó que a una colla d'amics ens va animar a fer una visita al camp d'extermini de Mauthausen..

 La Roig, tal com alguns l'anomenaven, va ser una figura gens convencional, una artista polifacètica, somniadora i realista, periodista i narradora, presentadora de televisió i artista de teatre, lluitadora d'esquerres i molt amiga dels seus amics... Una dona avançada al seu temps, a qui l'establishment i la cultura del país no li han fet la justícia que es mereix. La biografia escrita per Pere Meroño està teixida amb documentació de primera mà i amb les persones que la conegueren i que l'apreciaren per la seva actitud vital i pel seu compromís de dona d'esquerres, de cultura  i catalanista.

 Aquest país té encara molts deutes amb molts artistes i molts intel.lectuals que en la transició van donar el millor que tenien i sabien i resulta trist comprovar com els seus noms quedaran només en les hemeroteques i en els arxius i com les generacions actuals són desconeixedors  de tanta cultura passada i no tan passada, esborrada dels nous plans i programes d'estudi i esborrada de la memòria col.lectiva.

Continuant amb la biografia que ens ocupa, el seu biògraf diu d'ella: Escriure era per a Montserrat la seva manera de viure i de lluitar.I l'esforç es deturà al límit de les seves forces, quan el final trucava a la porta.

Una vida marcada per la passió de viure intensament i per la passió d'escriure: un dia abans de la seva mort havia enviat al Periódico el darrer article de Un pensament de sal, un pessic de pebre.

Era el 10 de novembre de 2001