25N al Comerç Solidari Reus

 

Als aparadors de les botigues El punt del gla  i Collita pròpia han aparegut aquestes lletres escrites amb ploma ardent.

Pandèmia /violència/dona/ submissió/ toc de queda/ lluita/ mort/ poder/ m’hi sé

Em sé una veu  que no s’atura:

    em sé paraula

       em sé crit

Em sé bella i em sé lletja

Em sé amb qui jo vulgui quan jo vulgui: sóc el meu relat.

Em sé cos lliure, em sé mestressa, em sé forta i em sé feble.

Em sé sola,

Em sé mestressa , em sé llum i no m’emmirallo amb altri.

 

Em sé amb un llibre sota el braç, em sé lliure.

Em sé alta quan m’aixeco de la cadira.

Em sé viva,

    poderosa,

    faedora d’idees,

    constructora de teulades.

Em sé  dona fatal i… què si em sé amb els llavis pintats?

 

Em sé en crits de llibertat, em sé radical, sóc arrel

           sóc ales

    i  pont

                  i  mur

Em sé sol i lluna

Em sé nua

Em sé lliure d’aquella presó que és dintre meu.

Em sé viva.

Sóc filla de l’aigua

©Carme Andrade

Una de les creacions plàstiques exposada en els aparadors de la ciutat.

Campanya organitzada per les botigueres de Comerç Solidari de Reus 

Si són roses, floriran

Pintura de Pérez Olivan

De nou un projecte col.lectiu de l’escriptora Lena Paüls que sorgeix des de les coordenades del confinament, però em temo que sense aquest arrest domiciliari consentit també hauria trobat un ressò apassionat, perquè les seves crides literàries sempre tenen ganxo i nosaltres, eterns aprenents de lletra,  ens hi deixem enganxar.

I aquí teniu el resultat de la crida en temps de confinament,  amb el contrapunt imprescindible de l’obra plàstica de l’artista Pérez Olivan com a imatge/ pretext dels textos que presentem.

https://bit.ly/3bIe5vl

Una rosa per la llibertat

Un enllaç al blog de l'artista plàstica Fina Veciana.

http://finaveciana.blogspot.com.es/2017/05/una-rosa-per-la-llibertat.html?m=1

De la bellesa. Apunts esparsos

Apunts esparsos llegits a les presentacions de Gosadies (1) 

Friedrich Nietzsche (1844-1900) deia que la bellesa es troba en la tremolor d’un instant que passa i que ja no torna. El poeta Luis Cernuda (1902-1963) diu que tot allò que és bell té el seu instant i acabo de llegir que Raoul Hausmann (1886-1971) reivindica també la bellesa de l'instant que apareix per un moment i no torna mai més i que aquests instants són els que fan de la fotografia un art.

Presentació de Gosadies a l'Escola de Lletres de Tarragona

Alguns filòsofos també diuen que la bellesa està en l’interior de qui la contempla i no pas en l’objecte. Ens plantem més temps davant d'una obra d'art que davant d'una altra, independentment de la perfecció formal, de la tècnica o de l'estil i se'ns fa difícil explicar-ne les raons. Ens sedueixen uns sons de forma inesperada o ens corprenen unes paraules d'un text literari, com si les redescobríssim de nou. La connexió entre el subjecte i la bellesa de l'objecte s'estableix potser... perquè ja portem incorporat tot aquell bagatge estètic? Em plantejo doncs, que la capacitat perquè t'arribi determinada música, per apreciar unes formes, uns colors o uns textos ja ens ve de fàbrica, encara que de forma ruda i desigual i d'aquí que sigui tan important educar els nostres nens amb l’art. Educant la seva sensibilitat artística els donem eines per la seva felicitat.

L’escriure per mi també és art. També té aquests moments de captura de la bellesa: captar l’emoció de l’instant fugaç i màgic de la bellesa que passa i ja no torna i donar-li forma amb paraules.  Al llarg de la vida ens omplim d’imatges, de sons, de sabors, de gestos. En el nostre subconscient hi entra tot barrejat: el bo, el sublim, el nefast, l’horrible, el dolç, l’amarg, i entren també les nostres reaccions envers els fets i allí s’emmagatzema tot,  allí es troben en latència, a l’espera, com aquests òvuls que esperen ser fecundats per l’esperma. I sorgeix el miracle de la creació literària quan un dels elements esmentats,  t’assalta una vegada i un altra i tu intentes desfer-te’n però és més fort que tu i et rendeixes i comences a enfilar un so darrer l’altre, un gest, una imatge, com quan fèiem collarets de pasta de sopa i anaves engranant cada petita peça. I deixes anar les paraules en una mena de tobogan llisquent i plaent en una mena de trànsit en què el temps es dilueix i el fragment de vida lliurat a escriure pren dimensions atemporals.

Ray Bradbury(1920-2012) deia que tant preocupats estem mirant fora per trobar les coses que oblidem mirar dintre nostre. Mirar dintre en el món actual, en les nostres vides urbanes, en el consum de tants gestos sovint superficials? Aquest és el repte de l’artista, de l’escriptor: el silenci  i llegir. Llegir en especial poesia. Poesia que ens commogui. Hi ha imatges que constitueixen en sí una idea i poden desencadenar un entramat de relacions que alimenten el magatzem literari o estètic i que algun dia sorgiran en forma de relat o de poema. 

Feu la prova d'aprofundir en un vers o un poema que us emocioni o que us commogui i veureu com tot un món literari se us desplega dintre vostre. 

© Carme Andrade

(1) Carme ANDRADE (2016) Gosadies. Barcelona: Edit. Terra Ignota.

El rei anava ben nu

Ets per tot arreu, per les tanques publicitàries, per les pantalles i pantalletes, pels aparadors de joguines i pels de les llibreries... però a mi mai no m'has enganxat. Amb el teu posat de nen de casa bona educat en un col·legi de pago em fas venir basca. Nyicris. Mentider. Entabanador. Vas enganyant a tothom amb el teu parlar tendre i melindrós, però a mi no me l’engaltes fàcilment, no. Em mantinc ben serena jo quan intentes sorprendre’m i treus el cap per la primera cantonada i em mires amb una fingida tendresa, però jo sé que tot és una farsa, que tu ni tan sols creus el que dius que ets. La meva actitud ferma i descreguda et desarma. Jo sóc el teu mirall autèntic. El que tu ensenyes a la gent és una carcassa buida, és la closca del caragol sense caragol, com deia en Pound en un dels seus poemes quan diu que la closca del caragol sense el cos és la metàfora de la mort. Tu ets la metàfora de l’engany.  No estàs avesat a la indiferència dels altres i jo sóc la teva enemiga  perquè m’ets indiferent i voldries tenir-me i dominar-me i fer-me anar d’aquí cap allà bavejant al teu darrera, besant-te els peus. Estàs fet als afalacs i a les inclinacions de cap i ves per on has ensopegat amb una ànima de ferro en un cos de marbre, de marbre sí, però de marbre fi. Ai! Tants pobres incautes han caigut als teus braços i després s’han adonat que eres un miratge, una reverberació en l’horitzó , una falsa quimera... i el desencís els ha deixat marques i cicatrius per sempre més. 

Imatge: Carme Andrade

Un dia. Sí, un dia vaig caure en el teu parany i et vaig seguir, bé tu em vas seguir a mi i jo vaig deixar que m’embolcallessis amb el teu perfum i que passessis la teva mà per la meva cintura i de cop i volta vaig despertar del somni, em vaig adonar que la teva bellesa anava perdent lluïssor i anava prenent un to desmenjat i poc atractiu i saps per què? Perquè el rei va nu, però als cortesans els interessa un rei vestit , sí, ben vestit i tots aplaudeixen l’elegància del vestit del rei, de la seva capa d’ermini i dels seus mocasins de seda i ell tan pinxo es passeja... a pèl. T’imagines com n’és de ruc aquest rei?  Els llepaculs del seu voltant de tant afirmar l’engany  han acabat creient-se’l. Tots sabem que una mentida repetida unes quantes vegades es converteix en una veritat, i així van teixint la gran enganyifa. Ai, las! però sempre n’hi ha de vius que se’n riuen de la nuesa del pobre rei i jo en sóc una d’ells, ha ha ha! Abans de fer-me gran gran ja no em vaig empassar que tu eres per sempre, per tota la vida, que la teva essència romandria impertorbable, que no s’ esllanguiria mai. A més vaig saber que tu només existeixes en unes geografies però en d’altres no. En unes cultures, però en d’altres no. Hi ha gent que et confon amb el sexe, amb l’afecte, amb la tendresa i no ets res de tot això. Ets un artefacte creat per les ments desenfeinades dels senyors feudals per tenir ben controlades les seves esposes i les seves amants, després van venir aquells que en feien cançons i després aquells altres que es suïcidaven per tu o que es morien d’unes febres estranyes. Més tard, una maquinària de fer calers a escala planetària  segueix la gran comèdia i tots continuem creient que el rei, en efecte va molt ben vestit.

Avui he llegit que Adorno deia...

Fotografia: Carme Andrade 

Avui he llegit que Adorno deia que és un escàndol i

immoral que algú escrigui un poema després de l’existència d’Auswitchz.

De què parlen quan els escriptors escriuen? De l’abisme de la mort o de l’abisme de la crueltat humana? Els meus poemes segueixen una òrbita, sempre la mateixa. No saben, no poden sortir d’una anella que els té empresonats. Van donar tombs i tombs sempre en la mateixa òrbita. Atrapats en l’espai. Sempre giren i roden en un mateix univers i això cansa. Si intento sortir de l’òrbita em sento estrangera a casa meva. És una altra que m’habita i aleshores torno al viatge que em té lligada a una roda. I això cansa.

Penso en l’escarabat esclafat o en l’escarabat que mor estant viu, mor  perquè ha quedat de panxa enlaire i no sap com girar-se. Al llarg dels mils d’anys d’evolució , la natura encara no li ha concedit  les eines adequades per girar-se. Encara. Encara. Les runes del terratrèmol del Nepal. Una carretera, la carretera de l’Amistat que uneix el Nepal i el Tibet, una carretera feta miques. Realitat, metàfora, realitat. Ajustem-nos els cinturons. Aviat aterrarem. Ens espera una nova vida on viurem en ciutats que estaran sempre florides, els passeigs s’ompliran de joves, de vells i nens que xerraran i riuran. Ajusta’t el cinturó company que aterrarem a una ciutat on sonaran les campanes alegres de tots els edificis públics i on la gent es saludarà. Sento el xiulet permanent de l’orella esquerra, allí s’està. Ja no m’emprenya, ha passat a ser el company fidel de viatge de totes les travessies. El mar avui, els cossos engolits per la maldat, -Eh! Jo vaig pagar mil sis-cents perquè no era tunisià. L’amic tunisià només va pagar sis-cents euros. El mar avui tornarà a engolir els cossos mentre ens banyem untats de cremes solars, mentre els nostres nens aixequen la sorra amb les seves manetes dolces i rabassudetes. 

Avui, ahir, demà, cossos i més cossos. Adorno, tens raó, és immoral escriure res, pintar la bellesa, després de... Sam Abrams al poema Lichi-nuts diu que som com els litxís. La closca fràgil, l’abric de punxes, tot per protegir la carn. Fem veure que no ens afecta res, estem protegits, però tenim la carn tendra . Les punxes les tenim perquè els cadàvers que floten davant nostre no ens afectin. Vaig ser a Mauthausen, fa molts anys. Hi vaig portar el meu fill de 9 anys aleshores. Les fotografies dels cadàvers amuntegats, les vitrines amb les sabates dels condemnats també amuntegades. Ara aquests cossos flotant. Hi ha cap diferència? No entenia que el poble veí a Mauthausen no sabessin el final tràgic dels trens que arribaven plens de gent, però sí que sabien. El litxí amb les seves punxes. Com nosaltres. Sabem, sabem. Consciència operativa. No n´hi ha prou amb tenir consciència. O és operativa o la nostra espècie se’n va al carall. Avui a la ràdio han entrevistat l’Eudald Carbonell. Molt bé, tenim consciència i ara fem-la operativa. Tots amb la consciència operativa salvarem els cossos, Quan?   Els morts ja no hi són. Quan de temps estan dintre del mar abans els peixos no  se’ls facin seus? Un pensament tabú, no podem dir en veu alta enmig d’una alegre conversa entre amics fent una tapeta, -Doncs jo he decidit no menjar MAI MÉS peix del Mediterrani en ma vida.../...   

Bibliorelats a Reusenques de Lletres

Bibliorelats és un concurs de relats curts que es projecta des de Reusenques de Lletres, un col.lectiu de dones que tenen la dèria d'escriure i que voldrien escampar aquesta dèria a tutti quanti. Enguany s'han afegit a l'Any de les Biblioteques, commemoració dels 100 anys de la primera biblioteca pública de Catalunya.
Aquesta dèria els porta a organitzar trobades, seminaris, tertúlies i ara un concurs. Aquest concurs té una limitació: el relat ha d'estar ambientat en una biblioteca pública.
Les biblioteques són espais públics on sota l'aparença de calma i tranquil.litat poden ocórrer moltes situacions, algunes de divertides, altres de misterioses i fins i tot n'hi poden haver de ben perilloses...
Les bases les podeu trobar a...

http://biblioteques.gencat.cat/web/.content/tematic/noticies/Documents/Bibliorelats.pdf

Escriure em salva, diu la Miramelsmots

La literatura,- el llegir i l'escriure - és el meu mitjà particular de transcendir la quotidianitat. La Miramelsmots [i]fa poc en una entrevista- per cert, no us la perdeu-  deia: L'escriure em salva.[ii] És aquest desig de supervivència el que ens punxa per fer de les paraules un joc compartit, segons la Miramelsmots o fer-ne una necessitat personal per explicar-nos a nosaltres mateixos. Aquest seria el meu cas.  En aquest acte de superació de la vida diària  hi ha un punt de fuga cap a terrenys ideals on ens sentim alleugerits, en definitiva més lliures. Llibertat, llibertat, llibertat, el mot sagrat...

Promesos. Marc Chagall. Foto: Carme Andrade

La primera espurna sorgeix de la connexió amb el subconscient que em dicta en forma d’imatge recurrent o d’idea el que més tard esdevindrà material poètic, material narratiu o pictòric. El treball conscient farà la resta, donarà  una primera forma i després una segona, una tercera i així fins concloure el poema o el relat. Altres vegades és una experiència o una vivència en concret que m’alertarà de la necessitat d’escriure sobre allò. En aquest cas, la història personal de cadascú també hi intervé activament, ja que si ens preguntem  perquè ens ha interessat aquesta situació, aquesta vivència i no aquella altra, la resposta la trobarem en els replecs més personals de la nostra experiència.

En Fernand Clemot en el seu article De vuelta al callejón del gato diu que a través de la literatura va trobar la fórmula per eixamplar allò viscut i jo diria que a través del llegir i de l'escriure he trobat la manera de viure més vides i de viure la meva pròpia  amb més intensitat, en certa manera amb un plus afegit d'alguna cosa que es deu semblar força a la felicitat...

---

[i] Miramelsmots és l’alter ego literari de la comunicadora, gestora cultural i escriptora Núria Pujolàs.

[ii] http://t.naciodigital.cat/naciogranollers/index.php?id=22297

Modernistes de Reus

Mireu el que deien a començament del segle xx el Grup Modernista de Reus, un grup de joves amants de l'art i  la lletra.
 ( Text llegit a la ruta literària del Grup Modernista de Reus organitzada per Còdol Educació Reus )

Venim plens d’esperances i de forces, propies de la joventut, a lluitar pe Cathalunya i pera totes les manifestacións de vida cathalanes. No recularemdevant de res, mentres que se pugui vence amb la vida.

 […] Els que verament estimem l’art, tenim la obligatiò de no deixar passar mes sens protesta lo que stá  passant am la nostre literatura. Som un poble diferentdel casteylá y no devém seguir son exemple, aplaudint  estupidesas y glorificant nulitats que indirectement ens han portat á una ruina moral i intellectual, verdedera chausa de nostre actual ruina material. Ells han convertit el temple del art grec en un burdell de vividors y prostitutas. […]

Els poetes, temerosos i avergonyits, s’estan tancats a casa trebaylant silenciosos en la soledat la cadentia y la beylesa i el vigor de sos pensaments, entant que l’ignorantia erigida en geni pel sufragi univerçal d’un poble estupit escampa als cuatre vents les fuyles hont les máquines han stampat llurs aborts intellectuals, escarni de la beylesa i dignitat humanes.

Els prosadors casi no gosan a sortir no atrevint-se a desafiar l’enorme exèrcit dels erigits poetes, i els pocs que els secundan en sa tasca, ho fan amb el mateix mal-art que eyls, decrivint les coses mes vulgars i insustancials de la vida, contant l’escuma de la creatió, tot el que s’agermana amb sa migrada intelligencia […].

Heus-a-qui doncs embastada nostre tasca. Vingan a nostre costat els que se sentin artistes, combátinos els que no els agradin nostres idees; nosaltres no els tindrèm pietat, com no se en pod tenir al insecte que destruheix una flor que el sol i la rosada han desclòs misteriosament.

 “Nostre Deu-vos-guard”, a La Nova Cathalunya [MAGÍ SUNYER. Els marginats socials en la literatura del Grup Modernista de Reus. Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona, 1984. Pàg. 73-74]

B.S.Iyengar

El setembre de l'any 1996 el mestre de mestres de ioga, en B.S.Iyengar, va visitar el centre Iyengar de Reus. Avui, tot revisant papers, he trobat les notes que vaig escriure en la seva visita. Les he rellegit i m'han tornat a semblar plenes de claredat i d'humanitat.

La pròpia existència és el déu. És el que fa que els meus budells, els meus pulmons funcionin, que fa que tot estigui en continu moviment.

El ioga ajuda a expandir el cor i concentrar la ment; el món actual expandeix la ment i constreny el cor.

El benefici del ioga no te'l trobes tu només: el troben els teus amics, els familiars, els companys...

No m'importa que no cregueu en Déu; el que m'importa és que cregueu en la vostra pròpia existència.

Viu amb amor, practica i treballa amb amor i riu-te'n dels teus fracassos.

Si un altre és superior que tu en virtut, estigues content i dóna gràcies que sigui així.

La meva fe no és un mur o una cortina que m'impedeix veure més enllà; al contrari: és allò que em fa continuar treballant, la voluntat d'anar més enllà del coneixement...

La meva existència, la teva, la de l'altre són els rius que van a parar a l'oceà de l'existència, que a la vegada es transforma en núvols, pluja i rius novament...

(B.S.Iyengar en la seva visita al Centre de Ioga Iyengar de Reus el 23 de setembre de 1996)