Les Oblidades, de Tecla Martorell

OBLIT, SILENCI, REPRESSIÓ, ODI, SOLEDAT, VIOLÈNCIA POLÍTICA (1)

Les Oblidades és el relat fet en primera persona de la vida de quatre dones condemnades a la presó en el convent de les Oblates de Tarragona en acabar la guerra civil. Quatre dones i un record per a l’Elisa Cardona, filla de Duesaigües (Baix Camp) i afusellada a la muntanya de l’Oliva.

Quatre vides relatades per l’escriptora Tecla Martorell (2) de forma concisa, però densa i precisa. Les paraules que defineixen cadascuna de les quatre  dones són les que han de ser, ni més ni menys: amb un estil directe que arriba al lector com si la Teodora, l’Anita, la Maria o la Dolores  les tinguéssim al davant explicant-nos la seva vida i les seves penes. Uns petits relats autobiogràfics que ens colpegen pel seu realisme i per un llenguatge acurat i ric, per unes frases posades en boca dels personatges que resumeixen un estat d’ànim, una fermesa, una capacitat de resistència necessària per poder sobreviure a tanta injustícia i misèria.  Les heroines anònimes de les quals el silenci i la soledat van ser les seves úniques companyies.

LES DONES

Maria, barretaire, 40 anys

-És viu?

La Maria acaba de ser mare i es pregunta si el seu fill és viu. La por i l’angoixa de la mare només poden ser els fruits de la penúria i de la sordidesa.  Mugrons cansats de produir subsistencia. Mai va saber de què l’acusaven, com a totes elles. De Toledo a Tarragona el 25 de març del 42, lluny dels fills, el càstig de les mares. A mi mai no em va visitar ningú. Ens imaginem la fredor de la presó. Va morir de malaltia i de soledat el 3 de juny del 42. Com la resta de companyes és enterrada a la fossa comuna del cementiri de TGN.

Anita, 23 anys, d’un poble de Saragossa.

Parla en primera persona i parla d’ella mateixa en tercera persona. Un desdoblament per destacar que ella era en boca de tothom. - Esclar, era la puta- . La doble condició de dona i de puta augmentava la marginació. Delicte? Ser dona de carrer. Del reformatori d’Alcalà a la presó de Saragossa i després a TGN. Va morir de tuberculosi  el 27 de desembre del 42.

No hauríem de dir que també aquestes dones són preses polítiques? No és una societat patriarcal i misògina la responsable de les seves desventures?  Les monges la van rebre com l’esca del pecat. El franquisme es va valdre de la mà femenina religiosa per castigar les dones esgarriades, les que s’allunyaven del camí, de les dissidents, - siguin polítiques en un sentit estricte, siguin dones de carrer, utilitzades en benefici del mascle i llençades a les escombraries per alleugerir consciències. Encara som a temps de portar-li flors al cementiri de Tarragona.

La Dolores, portera, 52 anys

Per fi teníem República! Una época en què els pobres podrien mirar els ulls dels rics a la mateixa alçada. Una República hauria de ser una esperança per les clases treballadores, per la gent més vulnerable. La Dolores era una portera acostumada a ser manada.  Cap aquí, cap allà, porta’m això, porta’m allò, fregar i tornar a fregar. Remugar i obeir. Es queixa, se sent com una cosa que s’utilitza i després es llança. Un veí d’aquests que amb prou feines et miren la cara i que sempre aixafen el terra acabat de fregar. Una dona soltera, supervivent a un Consell de Guerra. El 28 de maig del 1940 va morir d’una malaltia del budell, però també de soledat.   
L’Anita i la Dolores, totes dues són objectes al servei dels altres. Vides com pedres d’una tartera que diría la Maria Barbal.  

La Teodora, 58 anys, de Zamora

Acusada de trair el cop d’estat i acusada de comunista. Tenia l’home i el fill empresonats. L’acusaven de no ser com ells, ens diu.  Les seves pors van ser l’origen de la nostra persecució. De Madrid a Les Oblates de Tarragona l’agost de 1939.  El mes de setembre de 1939 mor de broncopneumònia . Ja feia quatre anys que era morta i li van commutar la pena de dotze anys per una altra de sis.

La Teodora va ser la dona valerosa, convençuda de les seves idees, la dona resistent: aguantar, aguantar, resistir fins que no va poder més.

OBLIT I MEMÒRIA

A les republicanes represaliades pel franquisme se les rapava, se les purgava amb oli de ricí, se les violava, els robaven per després afusellar-les i els seus fills, si els tenien eren entregats a famílies adeptes al règim.(3) 

La repressió sobre les dones durant el franquisme ha estat silenciada, com també ho ha estat durant el postfranquisme. El patiment i la repressió de les dones encara ara, van acompanyades d’invisibilitat. Les dones polítiques catalanes empresonades i exiliades actualmente han quedat en un segon terme en relació als seus companys empresonats i exiliats. L’expresidenta del parlament en una presó a pocs quilòmetres d’aquí, sent com va ser una primera autoritat del país, també resta al marge de la primera línia mediàtica, institucional i política. 

Les que pitjor s’ho passaven eren les mares. Les mares que tenien nens, fossin de delictes comuns o polítics anaven a les presons amb nens. Les mares tenien aquesta doble lluita d’haver de sobreviure amb el fill, que era donar-li el millor del ranxo i el rosegó de pa, o vendre-ho per comprar sabó i poder rentar la robeta. (4) 

Es tracta de la persecució no pel que fan sinó pel que són. Les dones que la Tecla ens presenta no havien comès cap delicte traduït en fets. El seu delicte era ser pobres  (Maria), dissidents ( Dolores i Teodora), prostitutes (Anita).Les dones castigades són dones que han transgredit, s’han desviat del rol imposat per les societats patriarcals. Dones  que reivindiquen la llibertat d’exercir sobre el propi cos.El càstig com a contenció social i el doble càstig per ser dona. El càstig a la dona empresonada es materialitzava amb l’allunyament  de les famílies. El poder sap que les dones pateixen molt més el silenci i la llunyania familiar i afectiva.

En les presons actuals el tractament institucional que es fa a les dones ve condicionat perquè les presons estan dissenyades prioritàriament amb mentalitat d’homes. En l’actualitat a Catalunya el 92 per cent són presos, el 8 per cent són dones, aquest fet ja confereix un disseny penitenciari  molt allunyat de les necessitats especifiques de les dones.

Les dones de les Oblates són dones que van sofrir la repressió política, social, la soledat més terrible, el silenci més eixordador, en definitiva la violència d’un estat vencedor i venjatiu, la violència sobre elles fins deixar-les morir soles, abandonades del món.
 A Les oblidades, quatre retrats de dones magníficament traçats gràcies a un coneixement profund de la psicologia de les dones de les  classes populars i a un  llenguatge directe, esbatanant la tinta al cor com diria el poeta Joan Salvat Papasseït, i uns relats  escrits amb un català acurat, ric i viu,  però exempts de victimismes i de sentimentalismes tous. Unes dones que es fan estimar per la valentia i per la dignitat que les acompanya fins la mort malgrat la misèria. Recordant-les a elles fem tribut a tota una generació de dones que van patir de forma cruel una guerra que com diu una d’elles no van anar a buscar.

En el primer d'octubre de 2017 als col.legis electorals la gent de forma espontània obria pas i aplaudia els homes i les dones més grans que havien anat a votar i que havien viscut l’odi del feixisme franquista.  D’alguna manera ressorgia la memòria en les generacions actuals el desig de no oblidar. El pont entre el record de la repressió franquista i la repressió actual s’havia restablert en un crit unànime: Les nostres àvies no es toquen.

Que actes com el d'avui ens serveixin per restituir la memòria de totes les oblidades i per continuar en la recerca d'un passat que no volem que es repeteixi, malgrat les amenaces que estem vivint de fa uns anys. 

Un agraïment molt especial a l'escriptora Tecla Martorell per haver confiat en mi per a la presentació del seu llibre i a la gent del Bravium Teatre per la seva acollida.

Moltes gràcies

© Carme Andrade

(1) Notes per a una presentació del llibre Les Oblidades de Tecla Martorell, realitzada el 4 de febrer de 2020 al Bar del Bravium de Reus.

(2)https://www.tarragona.cat/serveis-a-la-persona/dones/fitxers/altres/punts-de-llibres/tecla-martorell.pdf

(3) Carme Porta, periodista, destituïda del seu càrrec oficial pel 155.  (A Terra de Ningú II, Edicions Pol.len,2019)

(4) Soledad Real, del PSUC ingressada als 24 anys. Presó de dones de les Corts en l’etapa 1939- 1955. (ATerra de Ningú II, Edicions Pol.len,2019)

Celobert al Goya

Una vegada més el Josep Maria Pou ens fa vibrar amb la seva actuació apassionada i apassionant  i ens en fa còmplices des de la butaca del teatre. Tota la seva humanitat al servei d'un personatge amb llums i ombres, paradigma de l'home modern pragmàtic i materialista que viu d'esquena al món de la realitat social i que no comprèn els qui es comprometen amb la justícia i amb els altres. Un personatge cínic però també emotiu i humà a estones que s'enfronta dialècticament amb la seva amant, una esplèndida Roser Camí, persona compromesa i implicada amb la seva tasca de professora en una escola pública i marginal d'una gran ciutat.

Sense oblidar el tercer actor,  el fill adolescent del protagonista, contrapunt que aporta la frescor necessària i que irromp en l'escena final i arrodoneix la història, una història plena d'actualitat i humanitat. Una història d'amors impossibles però tan reals com la mateixa vida.

Si podeu, no us la perdeu!

Què és un artista, segons Wajdi Mouawad

Cartell del mateix Wajdi Mouawad

Del bloc del mateix autor:
L'escarabat és un insecte que s'alimenta dels excrements dels animals més grossos que ell. Els budells d'aquests animals han cregut llançar tot el que s'havia de llançar del menjar ingerit per l'animal. Per tant, l'escarabat troba a l'interior d'allò que ha estat llançat, l'aliment necessari per la supervivència gràcies a un sistema intestinal en que la precisió, la finor i una increïble sensibilitat són superiors de qualsevol mamífer. Dels excrements amb què s'alimenta , l'escarabat extreu la substància de la seva carcassa tan magnífica amb la qual se'l coneix i que ens atreu la mirada: el verd jade de l'escarabat de la Xina, el vermell porpra de l'escarabat de l'Àfrica, el negre atzabeja de l'europeu i el tresor de l'escarabat d'or, el més mític, introbable misteri dels misteris.

Un artista és un escarabat que troba en els excrements de la mateixa societat, els aliments necessaris per produir les obres que fascinen i que emocionen els altres. L'artista, com un escarabat, s'alimenta de la merda del món amb la qual treballa i d'aquesta alimentació fastigosa intenta crear bellesa...

A Incendis, l'obra de teatre que es representa al Romea,  hi caben tots els adjectius que ens ajuden a descriure una obra d'art en tota la seva magnitud: apassionant, emocionant, electritzant, perfecta en l'execució, vibrant, universal... Un guió de reminiscències shakesperianes que  et situa en les coordenades de les guerres actuals del pròxim orient. Podria ser el Líban, podria ser Palestina, podria ser l'actual Síria, podria ser la guerra dels Balcans de fa unes dècades...l'argument de tragèdia clàssica és tan viu i real com l'aire que respirem, no en va el dramaturg Wajdi Mouawad és un gran coneixedor i admirador de Sòfocles. Cal aprendre's el seu nom, un nom que porta de forma implícita el segell d'alta qualitat en totes les seves produccions.
Incendis és una obra que arrenca amb el llegat testamentari d'una dona als seus dos fills bessons. El testament comporta l'encàrrec de trobar el pare i el germà desapareguts a causa de la guerra ; quan ho hagin fet, ella podrà descansar realment en pau i podrà ser enterrada com mana la tradició del seu poble. La recerca dels orígens i de la pròpia identitat constituirà el viatge dels dos germans, un viatge personal i físic que els portarà a visitar la geografia devastada per la guerra i esbrinar a través dels supervivents el destí del pare i del germà. Un cant a la figura de les àvies i a la saviesa dels vells . Elles atresoren el coneixement de la vida i també de la llibertat. L'àvia li diu a la néta : Si tu te'n vols sortir, has d'aprendre a llegir, a escriure, a comptar, a parlar i  a pensar.
Un guió magnífic i una posada en escena, - magnífic treball del director, Oriol Broggi- , en què els diferents plànols temporals de la realitat es donen simultàniament sense estridències i de forma gairebé imperceptible. Impagables la interpretació de tots els actors. Una Clara Segura magnífica, esborronadora i un Julio Manrique dur, apassionat, convincent. Tots dos en una forma física i psíquica excepcional. Tres hores i mitja d'un treball in extremis amb uns resultats excel.lents. Un gran regal per a tots els que hem tingut la sort de presenciar-lo.
Un gran orgull per al nostre teatre.

La commedia dell'arte a Reus: La gata borda a la sala Santa Llúcia de Reus

Rialles i més rialles es van sentir ahir durant una hora a la petita sala de Santa Llúcia de Reus. Dalt de l'escenari es succeïren de forma ininterrompuda les accions disbauxades de la colla de la Gata Borda: excel.lents actors i actrius amb les seves cabrioles físiques i lingüístiques. Tot un repertori d'acudits basats en equívocs ocorrents i enginyosos. El ritme trepidant de les situacions hilarants i desenfadades va mantenir de forma continuada l'atenció del públic que omplia la sala. És d'agrair aquesta ruixada de bon humor en els temps que corren i sincerament crec que l'acció terapèutica de l'espectacle va ser completa: les cares de felicitat en acabar la funció, així ho delatava.

L'acció de M'agraden les fruites tropicals o l'estrany cas de Maria de Trastàmara es situa en un context renaixentista amb personatges de la reialesa aragonesa i castellana , barrejats amb dos criats i el Capitano de la commedia dell'arte  en una trama argumental on el que realment importa són les successives situacions còmiques i satíriques en què es veuen embolicats el rei, la reina i les princeses, tot amanit amb dosis de contemporaneïtat referint-se a l'actual mercat de Reus, a polítics i a gent dels nostres dies.

Una vegada més, podem constatar que perquè el teatre arribi a l'espectador i li proporcioni plaer  o el faci vibrar, no són imprescindibles grans decorats ni elevats recursos. Un text de qualitat interpretat amb la gràcia del gest adequat i una bona dicció poden fer el miracle d'allò que en diem teatre i pel meu gust, si el miracle es dóna en una sala petita, oli en un llum. El feed back amb els actors està servit.

Delicades

Delicades d'Alfredo Sanzol i posada en escena per T de Teatre

Dinou escenes, dinou situacions quotidianes amb un punt d'humor absurd,tendre, irònic. Dinou petites peces, -interpretades magistralment-, que formen un calidoscopi fet de personatges d'una mateixa família, siguin germanes, marits, àvies velles, àvies joves, tots ells en situacions que posen de manifest les seves dependències, les seves timideses, les seves gelosies però també la virtut de la generositat, en especial de les àvies vers els néts i els fills.

Les dones, - puntals i ànimes de les cases- , en altres temps guardaven fils, robes, cordons de les sabates...i mil andròmines més. Tot podia ser utilitzat de nou. Fins i tot les bosses de plàstic brutes de peix o d'altres substàncies : la meva àvia les rentava  i les estenia com si formessin part de la bugada i així les podia tornar a utilitzar. També a Delicades, la dona que guarda ho guarda tot per si de cas, per si pot tornar a ser útil i al final,  havent passat uns anys,  continua guardant-ho tot perquè en gaudeixin els fills i els néts. Un final ple de generositat i també d'instint conservador i estalviador, una virtut que en altres temps devia fer possible aixecar una casa, com deien els nostres pares i avis.

Pot ser un exemple per als temps que corren?

Projecte Gent

Fotografia: Ritts Herb

Projecte Gent (Vuit senyores i un senyor dirigits per l'Helena Escuté)

Als qui ens agrada el teatre tenim la sort de viure a Reus, una ciutat que al llarg de l'any manté viu l'art teatral a través d'espectacles ben diversos i variats, sent un dels moments importants aquesta setmana del COS en què grups de teatre gestual ens presenten les seves creacions artístiques.

En el COS d'enguany hi ha aparegut una novetat que trenca amb els esquemes convencionals dels espectacles a l'ús i que per la seva bellesa i sinceritat artística mereixen un reconeixement i un aplaudiment. Em refereixo a Gent, un espectacle dirigit per la ballarina Helena Escuté, on la singularitat està en els mateixos actors o ballarins, tots ells persones familiars, poden ser mares, tietes, sogres, cunyades, àvies, gent de Reus, gent del barri, dels cinquanta i seixanta en amunt que se'ns presenten a l'inici de l'espectacle amb un abillament elegant, vestits de gala. Els cossos, sota els vestits elegants,  van prenent protagonisme relatant-nos petites històries personals amb energia, amb  una certa transgressió alliberadora i amb una sinceritat artística commovedora. Humor i sensualitat estan presents en els gestos ingràvids de la gent que hi ha dalt de l'escenari transmetent-nos moments màgics de plaer compartit, el plaer que ens proporciona l'instant del gaudi artístic.

Al llarg de l'espectacle, el grup d'actrius i actor es van traient cuirasses i caretes fins acabar interpretant personatges diversos molt allunyats de l'encotillament inicial dels vestits de gala .Un aplaudiment per la directora, l'Helena Escuté, que ha sabut fer créixer les possibilitats dramàtiques i artístiques d'un grup de gent no professional en una demostració d'audàcia i bellesa.

Una vella, coneguda olor

Una vella, coneguda olor de Josep Maria Benet i Jornet

L'impacte dels primers moments quan l'escenografia es presenta magnífica al davant dels teus ulls, no s'esborra fàcilment. Una escenografia grandiosa, treballada al detall recuperant andròmines i vestigis dels anys seixanta en uns patis de veïns on tot es parla, on tothom escolta i on es desenvolupen vides que pateixen, que ploren i que riuen. Entremig, una història de soledat i d'incomprensió encarnada en una noia que no encaixa en aquest ambient sòrdid i sorollós. El seus desigs de llibertat i de fugida es veuran dramàticament estroncats en un remolí de passions i sentiments contradictoris.
Els treballs dels actors, esplèndids, en especial les dones grans (Mercè Arànega, Imma Colomer) i molt encertat el personatge masculí (Quimet Pla)  que està present i silenciós durant tota l'obra davant d'una màquina d'escriure observant , llegint i escrivint, representant la figura del  perdedor  d'una guerra, les conseqüències de la qual  estan latents a l'obra.
El grup d'actors joves-  en especial la Gemma Martínez - , han sabut treballar uns personatges molt allunyats de l'actualitat, on la sexualitat, els rols femenins  i la religiositat  es trobaven a les antípodes de tot el que vindria més tard a partir  del maig 68. Segons paraules dels actors en el col.loqui posterior, els ha estat de gran ajuda el poder compartir el treball amb actors més veterans i amb el propi autor,  ja que J.M.Benet i Jornet  va escriure el guió inspirat en l'ambient i en els personatges del seu barri.
Un petit cosmos de la Barcelona popular dels seixanta, on els barris més populars anys més tard seran  batejats per art i gràcia de la Barcelona postolímpica com el Raval. Un petit entrellat de vides teixides al voltant d'uns patis amb els dies comptats per mor del progrés i del desarrollisme de l'època i  un  guió teatral magnífic, amb una llengua popular i  plena de matisos.

Vaig tenir la sort de poder gaudir de la trobada posterior amb els actors, el director i l' autor en un col.loqui molt ben aconduït per un Sergi Belbel comunicatiu, directe i proper a tothom.

Un goig, vaja!